Les cariàtides de l'Empordà, censurades

Fages de Climent, poc abans de morir, amb les quatre cariàtides de l'Empordà. D'esquerra a dreta: Carme Guasch, Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Pilar Nierga.

Ben aviat es compliran quaranta anys de la mort de Carles Fages de Climent, ja que l'inspiradíssim autor de Les bruixes de Llers i Balada del sabater d'Ordis, entre d'altres poemes importants, abandonà aquesta Vall de Llàgrimes el dia primer d'octubre del 1968, víctima d'una greu malaltia. Pocs mesos després, i amb ocasió de les figuerenques Fires i Festes de la Santa Creu, un vell diari barceloní, fa temps desaparegut, encarregà a un lletraferit, resident a la capital altempordanesa, que escrigués un extens treball literari sobre la figura d'en Fages. I ell, molt complagut per l'encàrrec rebut, de seguida pensà en quatre il·lustres poetesses, avui traspassades: les germanes Vayreda i Trullol (Maria dels Àngels i Montserrat), Pilar Nierga i Carme Guasch, la mare, aquesta última, de Toni Soler, el popular creador, a TV3, de l'exitós programa Polònia. Elles (les «quatre cariàtides de l'Empordà», com les anomenava Fages de Climent), millor que ningú, l'ajudarien a «retratar» bé, mitjançant les seves declaracions, el llorejat poeta, que volà al Més Enllà a l'edat -ara, segurament, en diríem prematura- de 66 anys, atesa l'estreta relació i la gran amistat que hi havien tingut. I, en efecte, així fou. Però, malauradament, el bon «retrat» quedà convertit, en sortir publicat, en una immensa «taca negra». El rotatiu barceloní (diré el pecat, però no pas el pecador), com que es veu que no li acabà d'agradar prou (s'hi denunciaven moltes coses lletges que, directament o indirectament, l'afectaven), el retocà al seu gust. I tots plegats, les quatre cariàtides i el lletraferit, adreçaren una carta de protesta al director del periòdic, que s'ofegà, pel que s'endevinà fàcilment, en el mar d'una simple paperera...

Heus ací tot allò (escrit en castellà i en cursiva) que el llapis de la censura eliminà d'aquell treball, segons es desprèn llegint una còpia de l'original que circulà pels cercles culturals figuerencs: «Fages de Climent es un poeta extraordinario. Casi desconocido por las nuevas generaciones y al que no se le hecho justicia.Y ello, tal vez, sea debido a que Carles no vivía en Barcelona. Porque sabido es que, generalmente, los de provincias suelen ser ignorados olímpicamente. En este aspecto, el centralismo barcelonés es proverbial. Si tuviésemos que juzgar por lo que le han concedido hasta ahora las antologías, Fages de Climent no ocupa ningún lugar en la poesía catalana. Ahora bien, según criterio de Manuel de Montoliu y Eugeni d'Ors, ocupa uno de los primeros puestos de su generación», deia Montserrat Vayreda.

Per la seva banda, Maria dels Àngels, la seva germana, que, a més de poetessa, era novel·lista -guardonada, per cert, amb el premi Fastenrath, a Barcelona, per la seva obra Encara no sé com sóc-, comentava: «El Fages que me gusta es el del "Sabater d'Ordis". Y también el de algunos sonetos, donde las palabras fluyen exactas y maravillosas, nada vulgares y llenas de belleza. Asimismo, considero magnífica por su sencillez la "Oració al Crist de la Tramuntana", que se ha hecho popularísima en todo l'Empordà. Con la muerte de Fages, la poesía catalana ha perdido a uno de los poetas más importantes y representativos del país. Difícil, por no decir imposible, de sustituir...».

Quant a Pilar Nierga, que opinava sobre la qüestió de si se li havia fet justícia a Carles Fages de Climent, indicava el següent: «Ante todo, me parece indispensable decir que, si de tribunal se habla, se requiere que los jueces sean superiores al acusado. Y como esto no ha ocurrido con Fages, creo inútil añadir que todavía no se le juzgado. Por consiguiente, no podemos hablar de justicias o injusticias...».

I Carme Guasch, finalment, assenyalava que «Figueres, quizás, se encuentra muy lejos de Barcelona y de las corrientes subterràneas, que hacen avanzar figuras y arrinconar otras, como en una partida de ajedrez. El caso es que ni Joan Triadú ni Antoni Comas le tienen presente en sus respectivas antologías. Tampoco le incluye en la suya José Agustín Goytisolo. Esto es del todo inadmisible, teniendo en consideración que una gran parte de la obra de Fages es importantísima y cuenta en el panorama de nuestra poesía».

Tot això era el que hom opinava -i no només les quatre exímies poetesses esmentades-, poc després de produir-se l'òbit de Carles Fages de Climent (a l'hospital de la capital de l'Alt Empordà, ciutat on havia nascut) i del seu posterior enterrament al cementiri de Castelló d'Empúries, vila en la qual la família tenia la casa pairal, en una trista tarda tardoral. Centenars de persones assistiren a l'acte del sepeli, menys el gran amic del difunt, Salvador Dalí, que, rar com era, es limità a enviar-li, des de Portlligat, un ram de flors. I tothom, mentre el poeta rebia cristiana sepultura, resava, amb fervor i mentalment, una senzilla però bella i encertada oració que ell havia creat: «Braços en creu/ damunt la pia fusta./ Senyor, empareu la closa i el sembrat./ Doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba/ i no ens espolsi el blat». Una oració que ja divulgava cada dia, a l'hora de l'Àngelus, l'avui també desapareguda Ràdio Popular de Figueres.

A gairebé quaranta anys de distància del traspàs de Carles Fages de Climent, els punts de vista expressats per les quatre cariàtides de l'Empordà -bàrbarament censurats per un diari barceloní-, encara es mantenen força vigents, si bé cal reconèixer que, gràcies a la commemoració del centenari de la naixença de Fages l'any 2002, alguna cosa es guanyà. O la feren guanyar, per dir-ho millor, els figuerencs amb el seu esforç, ja que, a part dels actes que dedicaren a la memòria del poeta que dóna nom a la biblioteca pública de la seva ciutat, es reeditaren moltes obres «fagesianes», alhora que se'n publicà una, per part de l'editorial barcelonina Quaderns Crema, que feia temps que romania «segrestada», o sigui, la titulada Somni de cap de Creus, poema que el seu autor acabà d'enllestir, ajudat per Montserrat Vayreda, poc abans de rebre la visita de la Parca. I per si això fos poc, la Balada del sabater d'Ordis, convertida en un poema musical, fou estrenada al barceloní Palau de la Música Catalana, a finals del 2003, davant una nodrida presència de figuerencs, que s'hi traslladaren en autocars posats gratuïtament a la seva disposició per l'Ajuntament.

Tot això ha fet que la gent de pertot arreu, a partir de llavors, hagi parlat bastant de Fages de Climent. I, amb la gent de pertot arreu, també la premsa de Barcelona, tot rescatant-lo de l'oblit a què, després del seu decès i al llarg d'una colla d'anys, l'havia sotmès. Per això, cal esperar que, en les futures antologies de la poesia catalana, el seu nom no hi manqui i que, a més a més, hi ocupi el lloc d'honor que, merescudament, li pertoca...

Emili Casademont i Comas