El retorn d'August Pi i Sunyer a Roses

Estem arribant a Roses... No sé si hi arribarem... Tenim bon vent...»

Aquestes eren les frases que, l'any 1965, el doctor August Pi i Sunyer pronunciava, en el decurs de la lenta agonia que li tocava patir, al seu, aleshores, exili de la ciutat de Mèxic.

August Pi i Sunyer desitjava retornar a la pàtria. I, sobretot, desitjava retornar a la terra de la seva família, originària de la històrica vila empordanesa i costabravenca de Roses, i extasiar-se en la contemplació de la mar Mediterrània, plena de llum i de color, coses que no havia pogut fer des que l'exèrcit republicà caigué derrotat a la batalla de l'Ebre (precipitant, d'aquesta forma, l'ocupació, per part de les tropes franquistes, de les ciutats de Barcelona i Girona, amb les seves respectives comarques) i ell hagué d'abandonar, a corre-cuita, el territori català i refugiar-se a l'estranger. Però el desig del doctor August Pi i Sunyer (metge que, per cert, assistí Francesc Macià, en els últims instants de la vida del gran president de la Generalitat, que deixà d'existir la matinada del dia de Nadal del 1933, víctima d'un atac d'apencitis) no es pogué veure satisfet fins al cap de quinze anys.

En efecte, fou el 4 de setembre del 1980 que, per fi, les despulles del doctor August Pi i Sunyer arribaren a Catalunya. A l'aeroport del Prat, al matí, foren rebudes pel president Jordi Pujol i el rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Antoni Badia i Margarit. I, poca estona més tard, hom procedí a traslladar-les a Roses, per tal de ser enterrades al panteó familiar, al costat de les restes de la seva esposa, Carme Bayo, traspassada a Caracas, així com les del seu germà Carles, que havia estat alcalde de la Ciutat Comtal durant la República, despulles ambdues repatriades feia pocs mesos. I a les sis de la tarda del mateix dia, una enorme gentada, constituïda per rosincs (els rosincs sempre han tingut amb molta estima els Pi i Sunyer), emplenà l'església parroquial de la vila, on se celebraren uns solemnes funerals per l'ànima del doctor August.

Cal assenyalar que el retorn de l'il·lustre científic tingué efecte en la intimitat, ja que, segons manifestà Pere Pi i Sunyer, el seu fill, que era aleshores conseller de Cultura de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, «el país ja va retre un gran homenatge al meu pare i ara és més adient no fer un abús de la cosa pública», decisió que tothom, com cal suposar, trobà molt encertada.

Tal com bé algú ha afirmat, la personalitat del doctor August Pi i Sunyer resumeix a la perfecció l'esperit que bategava a la Catalunya noucentista. És a dir, l'anhel d'elevar el país a una situació culturalment equiparable a qualsevol estat europeu. August Pi i Sunyer, renovador de la biologia a casa nostra, fou, alhora, un profund humanista, vinculat a les més sòlides experiències pedagògiques catalanes. Així, impulsà el Congrés de Metges en Llengua Catalana, el 1913, i, ja catedràtic, presidí, el mateix any, el II Congrés Universitari i s'integrà al Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola, el govern de Veneçuela anà a trobar el doctor August a París, primera etapa del seu exili, i li proposà l'organització de la pedagogia universitària en aquella nació americana, proposta que ell, molt complagut, no dubtà a acceptar. La tasca que desenvolupà a Caracas li valgué el reconeixement de les més altes instàncies veneçolanes i, amb motiu del centenari de la seva naixença, l'any 1979, les Cambres de Diputats i Senadors de Veneçuela li dedicaren un gran homenatge. Per altra banda, cal també ressaltar que la UNESCO, el 1955, concedí a l'August el premi Malinga de Biologia, el lliurament del qual tingué lloc a la capital de França, acte que comptà amb la presència de l'aleshores president de la Generalitat a l'exili, Tarradellas.

El doctor August Pi i Sunyer era un gran enamorat de la música i de la literatura. Diuen que conjurà la nostàlgia que experimentà lluny de la pàtria a través de les lletres. I jo ho ben crec, perquè m'ho ha confirmat gent que l'arribà a tractar en terres de l'exili. La novel·la del besavi i Sunyer metges, pare i fill són dues obres que escrigué, les quals apleguen la història dels seus avantpassats en el marc d'un Roses veritablement idíl·lic. I la mateixa melangia portà l'August, en els darrers anys de la seva vida, a conrear el camp de la poesia. I ho féu amb gran èxit, com ho palesa el fet que els seus poemes es publiquessin a Caracas cinc anys després de morir -el 1970- pel Patronat Terra Ferma. D'ell, precisament, són aquests versos d'un sonet dedicat a la vila de Roses: «Vull la casa recelosa i el turonet pelat,/ i la mar arrissada sota el vent de garbí./ Dolça emoció llunyana del racó allà on sóc nat!». Naturalment, August Pi i Sunyer no es referia pas a la seva persona, ja que era fill de Barcelona, raó per la qual posava això en boca d'algú que havia tingut el privilegi d'obrir el ulls a Roses. Però ho hauria pogut fer perfectament, sense por de ser criticat per ningú, a causa de l'extraordinari amor que professava a la vila rosinca, on havia passat moltes temporades, sobretot a l'estiu.

Enguany, en què es commemora el 70è aniversari de la batalla de l'Ebre, crec que és de justícia recordar que fa igualment 70 anys que el doctor August Pi i Sunyer, un dels científics més importants que ha tingut Catalunya, de prestigi internacional, emprengué el camí de l'exili. I també recordar que, des d'en fa 28, les seves despulles estan rebent, al petit cementiri de Roses, tot el suau perfum de la mar llatina, mitològica i poètica, igual que les dels altres familiars de l'August que hi són enterrats...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (14-9-08)