LA NIMFA TOOSA VA DONAR NOM A TOSSA DE MAR

Per primer cop, la versió original en castellà d'aquesta llegenda, inspirada en la Mitologia clàssica i escrita pel periodista gironí EMILI CASADEMONT I COMAS ara fa mig segle, penjada a Internet


Declaracions de BONAVENTURA ANSON,
autor de l'escultura dedicada a Posidó i Toosa a Tossa de Mar:

«Aquesta formosa llegenda la vaig recuperar d'un escrit que es va publicar fa més de vint anys al número 15 de la revista 'Turissa', que és el nom antic de Tossa (...)."

«El déu Posidó va prometre a Toosa, de la qual estava perdudament enamorat, que, si accedia a les seves peticions, ell li regalaria un palau de marbre en el lloc més bonic de la Mediterrània (...)."

«La nimfa va quedar captivada d'un indret situat a la costa, l'actual Tossa, i accedí a les peticions de Posidó. Així, d'aquesta llegenda sortiren tots els tossencs. Crec que és una història fascinant. Perquè, tot i que actualment la matèria predomina sobre l'ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar (...)."

("Diari de Girona-Los Sitios", 28 de juny del 1987)

A TALL DE PRÒLEG
Escrita fa una cinquantena d'anys pel periodista Emili Casademont i Comas, aquesta narració va ser publicada, entre els anys 1964 i 1966, a diverses revistes gironines, avui desaparegudes, com per exemple "Usted", "Costa Brava Información" i "Turissa", i llegida pel seu propi autor en un espai que, diàriament, realitzava a Ràdio Girona, titulat "Glosario gerundense", sempre en el seu idioma original, el castellà.

Traduïda pel mateix Emili Casademont al català, aquest la va oferir als oients de Ràdio Popular de Figueres (escampats per totes les comarques gironines i part de les barcelonines, així com pel sud de França i de les illes Balears) dins l'emissió "L'Hora de Catalunya" -al principi, "Figueres, tres de la tarda"-, encetada per ell a finals del 1965. Aquesta emissió va ser la primera feta cada dia (diumenges i festes inclosos) en la llengua de Pompeu Fabra a la Radiodifusió espanyola, després de la Guerra Civi, i va durar una colla d'anys, esdeveniment històric recollit a les obres "La nova premsa catalana" (Jaume Guillamet) i "Periodisme en temps difícils" (Anna Balletbò), editades a Barcelona, entre d'altres. Cal dir, també, que aquesta llegenda -naturalment, en català- figura a les pàgines del llibre "L'Hora de Catalunya, Recull d'una emissió radiofònica" (Girona, 1968).

Temps més tard, el prestigiós i internacionalment famós escultor tossenc Bonaventura Anson, consultant premsa un xic antiga, va descobrir aquesta narració a la revista "Turissa", que dirigia el periodista Xavier Dalfó (marit de la coneguda escriptora Isabel-Clara Simó), i va considerar que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument "a la vila a la qual ella va donar nom". Així, ho va comunicar a l'Ajuntament tossenc, el qual no va dubtar a encarregar-li la peça, per tal d'ubicar-la en un dels llocs més cèntrics de la població, l'avinguda Costa Brava. I al cap de més de mig any d'un treball dur i apassionat, Anson va deixar enllestit un magnífic grup escultòric, on hi ha representada una escena d'aquesta llegenda, en la qual apareixen Posidó i Toosa, grup escultòric inaugurat solemnement el 1984, amb motiu de la Festa Major de Tossa de Mar (Sant Pere), inauguració de la qual es va fer un ampli ressò la premsa de la ciutat de Girona, particularment el "Diari de Girona-Los Sitios", igual que el setmanari figuerenc "Hora Nova", que, a més, va reproduir del tot completa, en castellà, aquesta narració.

En la fabricació de la peça, Anson hi va emprar el mateix sistema que feien servir els escultors del Renaixement. "Hi vaig utilitzar el mateix tall i la tècnica del 'non finito', que és el màxim que hi ha en escultura", precisa, alhora que diu que "hi vaig treballar amb un bloc de marbre d'11 tones de pes" i que "l'escultura fa 2,35 metres d'alçada, 1,20 metres d'amplada i 1,10 metres de fons, amb un pes total, un cop tallada, de 6 tones".

Tothom es preguntava què representava aquest grup escultòric, situat en un jardinet, després de la seva inauguració, ja que no hi figurava cap inscripció, com tampoc no en feien la més mínima referència cap dels molts fulletons propagandístics de Tossa de Mar, situació incomprensible que, enguany, encarà es manté. Recentment, però, la Diputació de Girona ha editat l'obra, dividida en dos volums, "Les terres gironines. Escultures a la via pública", original de Miquel Borrell i Sabater, on apareix fotografiada, juntament amb les altres escultures, la que Bonaventura Anson va dedicar a Posidó i Toosa, amb el peu següent: "Basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont l'any 1966". I, a tall d'explicació d'aquesta llegenda, s'hi afegeix el següent: "Posidó, enamorat de la nimfa Tossa, li ofereix els paisatges de la Mediterrània en els indrets ocupats ara per la vila, a canvi de la seva virtut". Aquí, dissortadament, hi ha tres errors importants que cal esmenar: el 1966 va ser l'any que la llegenda es va publicar a la revista "Turissa", on la va descobrir l'Ason; la nimfa es deia Toosa, en comptes de Tossa; i l'Emili Casademont és fill de Girona, en lloc de Tossa de Mar, tot i que, això de fer-lo tossenc, ha confessat que "constitueix per a mi un gran honor, atès que aquesta meravellosa vila de la Costa Brava, la bellesa natural de la qual no voldria veure mai marcida, em té el cor robat".

Convé esmentar, d'altra banda, que el popular músic i compositor gironí Lluís Duran i Massaguer, que ha dedicat moltes sardanes a diferents poblacions de la Costa Brava, en va a començar a compondre una, l'any 1999, inspirada en aquesta llegenda que coneixia prou bé, però, malauradament, la visita de la Parca va impedir que l'acabés.

Per últim, cal indicar que, atenent diverses peticions rebudes, es penja a Internet, per primera vegada, la versió original completa d'aquesta narració llegendària, escrita en castellà. - J.C. P.

TOSSA DE MAR, ANTIGUO PALACIO
QUE POSIDÓN (NEPTUNO) REGALÓ A TOOSA

Zeus, el padre de todos los dioses y de todos los hombres, quiso proteger a Posidón. En realidad, su hermano. Porque ambos eran hijos de Crono y Rea. Y, una vez más, acudió a Metis (la Sabiduría), hija de Océano...

-!Oh, mi querida y admirada Metis! -díjole-. Tú un día me hiciste un favor inmenso. Con tu ayuda valiosa, el hilo de mi existencia no se rompió. Crono, mi padre, de no haber sido por tí, me hubiera engullido vivo al nacer. Sé cómo le odias. Y no ignoras cómo le odio yo. Te suplico me aconsejes. Me ilumines. Quiero aniquilar para siempre a ese malvado. Pero antes quisiera salvar la vida de un hermano mío, que Rea acaba de alumbrar...

Metis no desoyó el angustioso S.O.S. que Zeus le lanzaba. Y, muy complacida, dictóle sabios consejos:

-Aquí tienes este brebaje Yo misma lo he preparado. Procura que Crono lo beba. ¡Hasta la última gota...!

Rea fue la encargada de hacer llegar a los labios de su salvaje marido la desagradable bebida. Nadie sabe qué fábula le contaría ni qué argucias emplearía para que se lo tragara sin rechistar. Crono, apenas hubo tomado el último sorbo, sintió un vahído. Un extraño mareo. Perdió el mundo de vista... y durmióse plácidamente. Y, entonces, ocurrió lo previsto por Metis. Posidón, que segundos después de haber salido del seno de su madre había sido devorado por Crono, volvió a la vida. Abandonó sano y salvo el estómago de su insensato progenitor...

Dijo luego la Sabiduría a Rea:

-Entrégame a tu hijo y no te preocupes. Mi hermana Cafira cuidará de él. Y lejos, muy lejos de aquí. En una tierra ubérrima y hermosa; en los dominios de Eolo, donde el dios de los vientos hace soplar la tramontana... A orillas de un mar bellísímo y lleno de ensueño, morada de encantadoras sirenas, a la que un día denominarán Mediterráneo, en recuerdo de las aventuras que en él vivirá Medea, la hechicera...

Rea preguntó, entonces, el nombre de aquella tierra que Metis calificaba de hermosa. Era el único favor que, en calidad de madre, pedía a la protectora de su hijo, a quien iba a llevárselo de su lado...

-Carece de todo nombre -repuso Metis-. Pero lo tendrá. Los griegos la bautizarán llamándola Rodas. Porque les hará evocar la magnificencia de la isla de Rodas. Pero, posteriormente, la Humanidad la conocerá por Rosas...

***
Dios del mar y de los ríos, Posidón (Nepturno) entregóse al juego del amor y del placer de una manera desenfrenada. Loca y insensata. En sus redes amorosas, apresaba a las más bellas deidades. A veces, incluso, atrevíase a usurpar las propias amantes de Zeus. Lo cual le proporcionaba serios disgustos. Porque, cuando el Señor del Olimpo desataba su ira, la Tierra temblaba de espanto...

Posidón echó mano de las mil y una artimañas, a fin de lograr siempre sus propósitos. La divinidad Deméter, para escapar a las asechanzas del dios, tomó la forma de una yegua. Mas Posidón, a su vez, metarmofoseóse en caballo. Y Deméter, al final, engañada, cayó en la trampa...

Y lo mismo sucedió con la hija de Fórcine, el anciano que gobernaba las olas. Habiéndose enamorado de ella Posidón, quiso seducirla a base de muchos mimos y halagos. Pero la ninfa Toosa, que así se llamaba, resistíase...

Desesperado, el dios no dudó en acudir a Metis...

-Debes ser más "galante" con ella -aconsejóle la Sabiduría-. Toosa sabe que la amas. Sin embargo, la ninfa quiere una prueba concluyente...

-¿Y qué clase de "prueba concluyente" puedo yo brindarle...?

Metis musitó unas palabras al oído de Posidón. Éste sonrió satisfecho, mientras asentía con la cabeza...

-Acéptame, mi adorada ninfa Toosa -gimió suplicante Posidón-. Y yo, a cambio, te ofreceré un maravilloso y espléndido regalo. Será la prueba de mi amor verdadero hacia tí...

-Muéstramelo antes -exigió ella.

Posidón no se hizo rogar. Cogió a Toosa de la mano... y, en una décima de segundo, la condujo a un lugar paradisíaco...

-Este es mi regalo -dijo el dios del mar, señalando con el dedo índice de su mano derecha un suntuoso palacio de mármol, intensamente lindo y majestuoso, que se alzaba sobre las rocas de una hermosa bahía del Mediterráneo...

Toosa quedóse anonada. Asombrada. Perpleja. Como si estuviera viendo visiones. Y Posidón continuó:

-Aquí vivirás feliz y dichosa. Y tu nombre pasará a la posteridad. Las futuras generacions hablarán de tí. De tus beldades exquisitas y soberbias. Porque este rincón se llamará... ¡ Tossa! Igual que tú.

La ninfa, fascinada ante tanta maravilla y conquistada por las prometedores frases de Posidón, no opuso resistencia alguna a los brazos del dios, que atenazaron su figura. Al contrario. Ella alzó su cabeza. Las miradas de ambos chocaron. Había un extraño brillo en las mismas. Y un ósculo fogoso, apasionado, selló un pacto...

***
Y allí nació, poco tiempo más tarde, el cíclope Polifemo. El que ayudó a su madre, Toosa, en la lucha que ésta sostuvo con Medea y Jason -cuando los dos amantes regresaban de las islas Medas-, para arrebatarles el vellocino de oro. Y el que, al final, mordió el polvo de una cruel derrota, merced al valor y la astucia de Ulises, que lo dejó en la penumbra de la ceguera...

Esto último ocurrió muy cerca de donde había un gran bosque, poblado de altivos árboles de laurel ("llorer") -lugar que, con el correr de los años, tomaría el nombre de Lloret-, con cuyas escogidas ramas la ninfa Toosa coronaba a los triunfadores de unos extraños juegos que, para su no menos extraño deleite, solía asiduamente organizar en los alrededores de su fabuloso palacio de mármol...

Emilio Casademont Comas