Catalunya, país introductor de la ràdio

No fa pas tants anys, encara que sembli el contrari, que nasqué la ràdio. A Catalunya, per exemple, ho féu el 1924, amb la inauguració oficial, el 14 de novembre, de Ràdio Barcelona, per part del baró de Viver, que era l'alcalde de la Ciutat Comtal. Llavors hi havia poquíssimes emissores al món, cosa que permetia que totes, malgrat comptar amb escassa potència, arribessin molt lluny, tant pel que respecta a les que utilitzaven l'ona normal -també anomenada ona mitjana- com a les que se servien, que no eren gaires, de l'ona curta o de l'ona llarga.

Aquella emissió inaugural de Ràdio Barcelona, de la qual divendres vinent es compliran 84 anys, fou seguida pels barcelonins (encuriosits i emocionats, ja que es tractava d'un fet històric per al Principat), els quals l'escoltaren, aplegats a la plaça de Catalunya, per mitjà d'unes botzines Bell -altaveus-, instal·lades a la façana de l'Hotel Colom. Ben aviat, les línies telefòniques uniren l'emissora (una Western de 100 vats, llogada per algunes persones, els Rifà, Noble, Llorens, Mas, Blay, etcètera, que pagaven 200 pessetes mensuals), amb la sala Werner, el Cercle Artístic, el Liceu, el Palau de la Música Catalana i els teatres Tívoli i Novetats, entre d'altres. Però, també ben aviat, alguns empresaris barcelonins del ram de l'espectacle temeren una competència que podia perjudicar els seus interessos, raó per la qual es convertiren en enemics de la ràdio. De la mateixa manera que també ho feren diversos artistes, com el tenor Hipòlit Làzaro, que ventà una puntada de peu al micròfon, mentre actuava al Novetats. No obstant això, de mica en mica, tots ells, empresaris i actors, reconegueren que l'invent de la ràdio els era molt beneficiós i, entusiasmats, acabaren per acceptar-lo.

Per altra banda, cal remarcar que tampoc no trigaren gaire a entrar la publicitat comercial a Ràdio Barcelona, inscrita amb la matrícula EAJ 1 (el primer anunci fou el d'un lubrificant per a automòbils, anomenat «Yacco»), els discos de música espanyola, les retransmissions dels concerts de la Banda Municipal de Barcelona, dirigida pel mestre Lamote de Grignon, a la plaça del Rei, etcètera, així com les emissions benèfiques realitzades pel locutor, especialitzat en la ventriloquia, Josep Torres (à) Toresky i el seu personatge, en Míliu -o el Míliu Cap de Pinyol, que li deien-, que es féu molt popular, tot i rebre moltes crítiques, perquè sovint emprava un llenguatge groller i explicava «xistos» de molt mal gust. Posteriorment, Toresky, que morí l'any 193l, seria substituït pel meu parent Enric Casademont i Aymerich, procedent de Ràdio Girona, amb el seu Pau Pi, que, en ple franquisme, s'atrevia a fer-lo parlar força en català, un dels motius que l'obligà a emigrar a Radio España de Barcelona, juntament amb Pilar Montero, locutora inseparable de la parella, on el «nen» de l'Enric es convertí en Paulinet. Més endavant, el 1926, es veié la necessitat d'ampliar Ràdio Barcelona, cosa que es traduí, el 25 de febrer d'aquell any, en la inauguració de les seves grans antenes del Tibidabo, que li donaren una major potència.

Tres anys més tard, començaren les proves d'una nova emissora, que adquiriria, amb el temps, una enorme preponderància. Era l'EAJ 15, que prengué el nom de Ràdio Associació de Catalunya i que, fins al 15 d'abril del 1931, no li fou concedida la llibertat d'emissió, ja que només podia funcionar a les hores que no emetia Unión Radio Barcelona, denominació que rebia Ràdio Barcelona, «requisada» per Unión Radio Madrid, i que recordo que figurava així escrita en el dial d'un aparell que teníem a casa meva. Un parell d'anys després, Ràdio Associació, instal·lada a la Rambla dels Estudis, catalanitzà les seves emissions, alhora que publicà la revista Catalunya Ràdio, tot posant, a més, en antena, a través de l'ona curta, el programa diari, de les 23 a les 24 hores, titulat L'hora dels catalans absents, molt escoltat arreu del món. I tot seguit, un decret del govern de Madrid permeté la instal·lació, a l'Estat espanyol, d'una quarantena d'estacions, nou de les quals al Principat, entre elles Ràdio Girona, EAJ 38 (aquesta inaugurada el proper mes de desembre farà tres quarts de segle), on s'inicià, de molt joveneta, la locutora Francina Boris, que passà, al cap de poc temps, a Ràdio Associació, fins que, poc després d'haver-se acabat la Guerra Civil (amb la incautació de l'emissora per les tropes franquistes, que la rebatejaren i li donaren el distintiu de Radio España de Barcelona), hi retornà per tal de quedar-s'hi definitivament. Cal ressaltar que, durant aquells anys del començament de la ràdio, fou moltísssa la gent que ella mateixa es construí els aparells, els de galena (amb el premi Mosca de Galena, per cert, l'any 1999, la Francina i jo tinguérem l'honor de ser guardonats pel Col·legi de Periodistes, en reconeixement de la nostra intensa i antiga tasca professional radiofònica), aparells que se sentien mitjançant uns auriculars i que, a finals de la dècada dels 50, encara hi havia qui els utilitzava.

Un esdeveniment important del segle XX, tal com algú bé ha afirmat, és el fet que les terres catalanes, amb Barcelona al capdavant, fossin les primeres a introduir, a la península Ibèrica, l'invent de la ràdio. I el mateix quasi podríem dir pel que fa a la televisió, atès que aquesta, el mes de juny del 1948, fou assajada, per primer cop a l'Estat espanyol, a la Ciutat Comtal...

Emili Casademont i Comas