L'ermita de la novel•la «Solitud»

Fou el 1405, segons l'historiador Andreu Sàbat, l'any en què finalitzaren les obres de construcció de l'ermita de Santa Caterina (situada a la comarca gironina del Baix Empordà, fregant l'Alt), iniciades el 1392, obres que efectuaren tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d'haver abandonat la muntanya de Montserrat, ja que no s'hi trobaven prou bé, per tal de servir Déu en un lloc completament solitari. Un racó, aquest, que buscaren pertot arreu, fins que el localitzaren a la vall del Montgrí, territori del qual era amo i senyor el rei d'Aragó, que els donà el seu suport i li agradà que volguessin dedicar la capella a la citada santa.

Santa Caterina, que sempre ha estat molt celebrada a Mallorca, on la vigília de la seva festa fan la «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina», també, des de temps antics, ho és a Catalunya, per bé que, d'una manera en particular, a la vila de Torroella de Montgrí. Així, els torroellencs, a més dels habitants dels pobles veïns (pobles com ara Verges, Bellcaire d'Empordà, l'Escala, etcètera), aplegats en gran nombre a l'ermita de Santa Caterina -a vegades, han arribat a assolir l'elevada xifra de 4.000-, fan un aplec, les notes més sobresortints del qual són un ofici religiós, una ballada de sardanes i un dinar a l'aire lliure. Aquesta és una vella tradició del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que és el 25 de novembre. O sigui que, enguany, se celebrarà demà, dia 23, i cal desitjar que no es vegi perjudicada pel temps, tenint en compte que el Servei Meteorològic ha pronosticat que aquest no serà gaire bo. És clar que, sovint, els homes i les dones del temps solen equivocar-se...

De santa Caterina, permeteu-me, cars lectors, que, fent un incís, en digui algunes coses interessants. Perquè heu de saber, per exemple, que, malgrat que avui s'ignori, aquesta santa és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines havien fet festa per la seva diada, a part que, pel Ripollès, deien a les petites, les nenes -i elles, pobres innocents!, s'ho ben «empassaven»- que santa Caterina, igual que els Tres Reis d'Orient, les obsequiava amb joguines i llaminadures, mentre passava pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu (i escric en present, perquè encara hi ha molts mariners que ho asseguren) que es tracta d'un núvol de forma circular, qualificat de «roda de Santa Caterina», en record de la roda que fou utilitzada per al martiri de la santa esmentada, filla d'Alexandria. Aquesta roda és molt temuda, ja que desencadena violentes tempestes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. Per aquest motiu, el refranyer recomana que «Per la roda de Santa Caterina/ el bon mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques fa xixina», refranys, per cert, que alguns pescadors del cap de Creus solen recitar. Per altra banda, abans hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la «roda de santa Caterina», raó per la qual gaudien del do de poder guarir malalts. I també abans, hom deia que, en la diada d'aquesta santa, els habitants de la ciutat de Figueres dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, simplement bufant. Ningú, però, que se sàpiga, mai no ho pogué arribar a demostrar...

Tornant a l'ermita de Santa Caterina, qualificada de «joiell del Montgrí», cal assenyalar que, segons el mencionat Andreu Sàbat, s'ignora si primer fou construïda la imatge de la santa o el temple que li és dedicat. Sàbat, que redactà aquesta història l'any 1672, explica que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s'aixecà després la capella (...) i que «allí l'haurien amagada alguns devots, en temps que els moros s'apoderaren d'Espanya». De qualsevol manera, Andreu Sàbat indica que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot destacant, d'altra banda, que «molts són els privilegis que reis i papes concediren al nostre santuari; entre ells, el que donà l'emperador Carles Quint (sic), que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d'ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya.

L'ermita de Santa Caterina (encara no ho he dit i cal que ho digui abans de posar el punt i final a aquest article) és l'ermita que l'escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, coneguda com a Víctor Català, immortalitzà en la seva famosa novel·la Solitud, publicada l'any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, als més importants idiomes del món. Víctor Català, autèntica glòria de les Lletres catalanes, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, en aquest drama rural descriu «admirablement la festa de l'ermita de Santa Caterina», afirmava Eduard Viñas, amb indiscutible encert, en un escrit aparegut a les pàgines del llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928 (l'ermita pertany a aquest municipi), on recollia la curiosa i bonica història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig...

Emili Casademont i Comas