dissabte, 21 de febrer de 2009

Festes carnavalesques

Les festes de Carnaval (o de Carnestoltes, que és com s'hauria d'anomenar en català el Carnaval, a parer d'alguns) sempre s'han distingit pel seu caràcter esbojarrat. Per això, en determinades i força reculades èpoques -quan la cosa passava de taca d'oli-, conegueren les més rigoroses censures de l'Església. Fa una bona colla d'anys, per exemple, el bisbe de Tortosa denuncià a la Cort els excessos a què donava lloc la tolerància de l'ús de les disfresses en la celebració dels balls de nit carnestolencs (carnestolencs, sí, tal com deia l'il·lustre escriptor Joaquim Ruyra, fill de la ciutat de Girona, però blanenc d'adopció, i col·laborador de Pompeu Fabra), tot demanant-ne la prohibició, petició que no atesa. I és que, curiosament, les importants festes barcelonines de Carnaval, segons conta el folklorista Aureli Capmany a Costums i tradicions catalanes (Editorial Laia-Barcelona, 1982), llibre prologat per la seva filla Maria Aurèlia, «eren emparades per les autoritats civil i militar i fins, indirectament, per l'eclesiàstica, com ho prova el fet que un any, en què la cavalcada que havia de representar l'enterrament del simbòlic personatge del Rei de la broma no podia eixir a causa del mal temps, el prelat que regia la Diòcesi de Barcelona autoritzà que sortís dins el període quaresmal». I ja en ple segle XIX, després que un veí de la plaça del Born, Sebastià Junyent, molt amant de la gresca, col·loqués a la porta d'entrada de la seva botiga d'espardenyes un nitot que simbolitzava en Carnestoltes, es creà, a la Ciutat Comtal, un carnaval que esdevindria famós, i que, en paraules del mateix Capmany, «va fer disfrutar d'uns festeigs carnavalescos gairebé no vistos pels barcelonins d'èpoques anteriors».

I aquell nou Carnaval de Barcelona comptava amb un dia molt especial. Era el dimarts. Així, al matí, en Carnestoltes es posava malalt i els metges el visitaven, tot receptant-li els remeis més extravagants. Al migdia, i després que el pacient empitjorés, hom cridava un notari perquè el fes testar. Més tard, el testament d'en Carnestoltes es feia públic davant d'una enorme gentada, que el celebrava joiosament, atès que sempre deixava alguna cosa per a joves i vells, a part d'un llegat col·lectiu, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar,/ que si no pìca avui,/ pot ser que piqui demà». I cap al vespre, en Carnestoltes moria, enmig d'un terrible mal de panxa, i el seu cos era exposat públicament, abans de ser enterrat, acte que, realitzat ja a hora fosca, mobilitzava moltíssima gent, igual que el de l'arribada del Rei de la tabola, que havia tingut lloc el diumenge anterior, a trenc d'alba, dia en què la rua es passejava pels carrers. Els barcelonins anaven a veure el seu pas, ben disfressats, i, entre brams, crits i gemecs, cantaven unes absoltes a en Carnestoltes, tot bevent vi a «cremadent», per tal d'intentar ofegar el seu immens dolor: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l'amic millor./ Cantem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». I cal afegir que hom procurava que aquell acte fúnebre finalitzés abans de mitjanit, perquè immediatament després començava -i encara avui comença- el dimecres de Cendra, és a dir, el primer dia de la Quaresma. Tot allò solia ser imitat, bé o malament, a moltes poblacions de la resta de Catalunya.

Posteriorment, i per raó dels escàndols que s'originaven a les festes carnavalesques, on la gent, disfressada i amb una màscara a la cara, en feia de seques i de verdes (sobretot, segons diuen, les dones, que es mostraven d'allò més «descarades»), els governants arribaren a mig prohibir el Carnaval arreu de l'Estat espanyol. Però qui el prohibí de debò, al·legant que atemptava contra la moral i els bons costums, fou el molt catòlic (!) general Franco, a partir de l'any 1939, prohibició que durà fins després de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre del 1975. Algun carnaval, però, per bé que d'«amagatotis», continuà celebrant-se durant la llarga dictadura franquista, com el de Roses. El Carnaval rosinc, precisament, és un dels més antics de casa nostra. I convé destacar que mai, tret del 1939 que coincidí amb el final de la Guerra Civil, no ha deixat d'organitzar-se. Així, a la dècada dels anys 60 del segle passat, un enyorat periodista de Roses, Enric Badosa, aprofitant que la censura gairebé no afectava les emissores de l'Església, sempre parlava, en les cròniques que oferia a través de l'ara desapareguda Ràdio Popular de Figueres, de les festes carnavalesques que tenien lloc a la seva localitat. Que jo recordi, però, l'amic Badosa mai no cità el ball-joc del «Tio fresco», que havia gaudit de gran popularitat a Roses i que té una cançoneta que molts catalans de pertot arreu no han oblidat. És possible que, en aquesta vila de la Costa Brava, llavors ja no s'hi practiqués.

On sí que encara cada dimarts de Carnaval, al vespre, es practica aquest antic i típic ball-joc carnestolenc del «Tio fresco» és a Perpinyà, la capital del Rosselló, ball-joc en què la gent prova d'encendre la cua de paper que penja del «detràs» d'uns individus disfressats, tot cantant allò de «Jo te l'encendré/ el tio, tio, tio,/ jo te l'encendré/ el tio de paper», mentre ells, procurant evitar-ho, responen: «No me l'encendràs/ el tio, tio, tio,/ no me l'encendràs/ el tio del detràs». Una festa carnavalesca molt curiosa i, com cal suposar, extraordinàriament divertida...


Emili Casademont i Comas