Petita història de Remedios Varo

És amb el títol Petita història de Remedios Varo, o sigui, el mateix que he posat al meu l'article, que acaba de sortir publicat un llibret, editat per l'Editorial Mediterrània i presentat últimament a la sala Fontbernat de la vila d'Anglès, on s'explica, de forma molt amena, la vida i miracles d'aquesta pintora surrealista, nascuda, ara fa un segle, a la citada població de la comarca gironina de la Selva. Una artista famosa arreu d'Amèrica, però, sobretot, a Mèxic, país que la considera una «glòria nacional», ja que, en el seu exili mexicà, hi creà el gruix més important de la seva obra, a més de morir-hi ben a prop deI 55 anys. I una artista que, per contra, ha estat fins avui gairebé desconeguda a l'Estat espanyol, atès que el règim franquista obligà a silenciar-la...

Pere Figuereda i Meritxell Margarit, autors de Petita història de Remedios Varo (llibret bellament il·lustrat, a tot color, per la prestigiosa dibuixant Pilarín Bayés), han tingut l'amabilitat de fer-me'n arribar un exemplar, detall que molt els agraeixo, com també molt agraeixo la dedicatòria que m'hi ha escrit el primer, que és l'alcalde d'Anglès, en què diu que jo sóc un «profund coneixedor de l'obra de Remedios Varo». Bé, crec que l'amic Pere exagera una mica, car, en realitat, jo no sóc res més que un simple coneixedor de l'obra de la Remei (permeteu-me, benvolguts lectors, que, de tant en tant, l'anomeni així, tal con fou batejada, en honor de l'excelsa patrona d'Anglès), artista de qui feia temps que ja tenia lloables referències, abans de descobrir-la del tot gràcies a Internet, on hi ha «penjada» una exhaustiva mostra de la seva fabulosa i misteriosa pintura surrealista, pintura que, en deterninats aspectes, conforme asseguren els crítics dels Estats Units, supera la de Salvador Dalí, a qui, per cert, ella tingué, a Madrid, com a company de classe. «La crítica situa l'obra de Remedios Varo en el surrealisme mexicà tardà -assenyalen Figuereda i Margarit en encetar el llibret-, i diu que les seves pintures transmeten el misteri que contenen els somnis més enigmàtics. Va viure el naixement i l'auge d'aquest moviment d'avantguarda a París. Arran de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, s'exilià a Mèxic (...), on compartí vivències i experiències amb Leonora Carrington i Frida Kalho. Es considera que aquestes tres artistes foren les grans representants femenines del surrealisme, un moviment que tan sols atorgava a la dona un paper de musa. L'obra de Remedios Varo (...) ha començat a trobar el lloc i el reconeixement que es mereix en la pintura contemporània molts anys després de la seva mort prematura.»

A Remedios Varo mai no se li esborraren de la memòria els seus records d'infantesa, raó per la qual, en alguns dels seus quadres -si ens hi fixem bé-, s'hi poden endevinar molts detalls de l'Anglès de la seva època, com també d'aquella Barcelona, on residí. L'any 1936, per cert, un parell de mesos abans d'esclatar la Guerra Civil, conflicte bèl·lic que l'obligà a exiliar-se, la Varo participà, a la Ciutat Comtal, en una mostra col·lectiva de pintors i pintores surrealistes que pertanyien al Grup Logicofobista. I els títols de les obres que hi exhibí eren en català, llengua que sempre procurà conservar, però que, com que «el parlo tan malament, em fa vergonya de servir-me'n», li confessà a Tísner (Avel·lí Artís Gener), que la conegué quan ambdós coincidiren a l'exili mexicà, cosa que el mateix Tísner em confirmaria després a Barcelona, tot cantant-me les excel·lències de la «rara» pintura de la Remei...

Des del Més Enllà, l'anarquista Remedios Varo, dona avançadíssima al seu temps, estic segur que, actualment, contempla la mar de satisfeta com Anglès, la vila que la veié néixer i on passà els primers anys de la seva vida (era veïna i amiga del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, així com dels seus fills que esdevindrien il·lustres), l'està rescatant del pou de l'oblit, amb l'organització de diversos actes. I també, és clar, amb aquest llibret escrit per Pere Figuereda i Meritxell Margarit. Un llibret que «retrata» a la perfecció la figura de Remei Varo, pintora que prengué part en l'Exposició Internacional de Surrealisme, celebrada l'any 1938 a França, al costat de Marcel Duchamp, Óscar Domínguez i Salvador Dalí. I, per altra banda, cal remarcar que, el 1955, exposà les obres Roulotte, Simpatía, El Alquimista i Música Solar, a la Ciutat de Mèxic, en una col·lectiva, mostra que representà el rellançament d'una ascensió interrompuda per la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial.

Remedios Varo morí el 8 d'octubre del 1963, tal com indiquen Pere Figuereda i Meritxell Margarit, a causa d'una aturada cardíaca, mentre feia la migdiada. El darrer quadre que pintà, talment com si es tractés d'una premonició, fou el titulat Naturaleza muerta. I els autors de Petita història de Remedios Varo posen el punt i final al llibret, ressaltant que l'any següent, el 1964, la Varo fou objecte d'un gran homenatge pòstum, al Palacio de Bellas Artes de México, homenatge que «va rebre més de 50.000 visites, per tal d'admirar l'obra d'aquesta artista tan significativa de la pintura surrealista.» Admiració que jo comparteixo enterament. Igual -m'imagino- que tota aquella gent d'Espanya, de Catalunya i del mateix Anglès que, per fi, ara, després d'una llarguíssima espera, descobreix l'art -gosaria dir que sublim- de Remedios Varo. O de Remei Varo, com vulgueu...

Emili Casademont i Comas