dissabte, 31 de gener de 2009

Gener-febrer del 1939 a Girona

Explica Antoni Rovira i Virgili, en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana (Editorial Curial, 1976), que Girona, el 25 de gener del 1939, presentava «un ambient carregat i de malfiança», i que el seu alcalde, Pere Cerezo, havia passat la frontera de matinada, abandonant-ho tot, perquè «no hi havia res a fer davant l'ocupació imminent de la ciutat». I l'il·lustre historiador es demanava: «Per què Pere Cerezo, que en diverses ocasions es conduí com un home serè i enter, abandonà l'alcaldia de sobte i en una hora intempestiva, sense avisar ni prevenir ningú? Se sentí ofès o amenaçat per l'actitud de certs elements locals?». És possible que aquestes preguntes tinguessin molt a veure amb el fet que, segons alguns rumors, els sindicats obrers gironins preparaven la presa del poder per part de la classe treballadora. Sigui com sigui, el cas és que, al cap de poc de ser ocupada Barcelona pels sublevats franquistes contra el govern legalment constituït de la II República, els consellers municipals de Girona tocaren el dos, seguint l'exemple del seu alcalde, mentre molts ciutadans, espantats i barrejats amb gent arribada de fora, fugien a França.

Així les coses, els representants de la CNT, UGT, PSU i JSU prengueren l'acord, el 28 de gener, de «normalitzar la vida econòmica municipal». I en el transcurs d'una reunió, procediren al nomenament dels càrrecs d'alcalde i de regidors. D'aquesta manera, l'últim ajuntament republicà de Girona quedà format per Joan Ballesta (PSU) com a alcalde, acompanyat, en qualitat de regidors, per Josep Garreta (UGT), Angelina Compte (PSU, Àngela Moñino (JSU), Josep Fornells (JSU) i Josep Cabruja (UGT. De la seva actuació, no se'n pot dir res, atès qie els set dies següents, és a dir, fins a l'entrada dels «nacionales», passaren de pressa, enmig d'intensos bombardeigs, i els components del consistori municipal gironí, abans de caure en mans de l'enemic, emprengueren el camí de l'exili...

Jo, aleshores, era molt petit. Això no obstant, molts fets d'aquells tràgics dies de finals de gener i principis de febrer del 1939 em quedaren gravats, per sempre més, a la memòria. Tots els membres de la meva família (llevat del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l'exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que caurien bombes a dojo, en una masia de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un refugi de l'extraradi sud de la ciutat, situat a escassa distància d'on vivíem (el carrer de Sant Ignasi), no sense que jo abans avisés una veïna, a qui li deia la «baba», que venia la «pava», nom donat a un temible avió, que causava moltes morts i feia grans estralls. Sovint, però, el meu avi matern solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la nostra caseta de planta baixa, cosa que, durant la retirada dels rojos, li brindà l'oportunitat de salvar part de les nostres pertinences. Així, un matí observà que un fugitiu roig, que era tot un «pinta», pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrere, on hi havia un jardí, i, encarant-s'hi, després de sortir a l'exterior, li etzitbà: «Recony! Ja és tenir barra! Ja esteu fotent el camp d'aquí.ara mateix..!». I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, fugí esverat. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l'especial protecció d'un àngel o d'un sant. I bé podria ser que fos així, car es tractava d'un home profundament religiós, militant d'Acció Catòlica, motiu pel qual alguns companys de feina -era ferroviari- el miraven molt malament...

I, a part del que acabo de contar, el meu avi encara visqué una altra situació singular. Resulta que, al cap de poca estona d'haver-se enfrontat amb aquell fugitiu roig, veié una colla de gent que s'acostava a casa. I, en català, els preguntà: «I vosaltres, de qui sou?». «!Del Generalísimo Franco!», li respongueren en castellà. «Doncs, Visca en Franco!», cridà ell, malgrat que era totalment apolític. Llavors, els soldats franquistes li recomanaren que fes un cartell, amb un «!Viva Franco!» ben gros, i el pengés a la porta del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que complí. D'altra banda, també recordo que el meu avi havia acollit el perseguit capellà de Caldes d'Estrac o Caldetes, el seu poble natal. Però algú el denuncià i, al llarg d'uns dies, tots els de la meva família romanguérem, detinguts, a casa. Al final, en no aparèixer per enlloc el pobre sacerdot, que morí arrossegat pels carrers de no sé on, se'ns aixecà l'arrest domiciliari. Foren moltes les persones que, un cop acabada la Guerra Civil, demanaren al meu avi que els fes un aval per als familiars que tenien els franquistes en camps de concentració, a fi que poguessin sortir-ne. Per desgràcia, però, el seus avals (així anaven les coses) es veu que no valien ni un xavo. Ni el que féu a favor del meu pare, que era el seu gendre...

Immediatament després del final de la comtesa bèl·lica, vaig començar a anar a col·legi. En un col·legi de monges, el de les Carmelites, de gratíssim record, on la germana «Mercedes», ens feia, als infants, les classes en català. Cosa que, més tard, s'estroncaria del tot, ja que, quan vaig fer 7 anys, vaig ingressar en un de frares, en què m'obligaren a cantar el Cara el Sol, a aprendre lliçons falangistes... i, sobretot, a escoltar (aquells frarots tenien la cara més dura que el ciment armat) que els catalans érem els culpables d'haver provocat la fraticida Guerra Civil...


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquest articles en fan rabia i enveja a la vegada. Rabia de per la incongruencia, i infamia d'aquel règim impossat i enveja perque la meva generació (els dels 60,s)no podrà mai explicar coses revindicables i i revolucionaries con vostés expliquen.