dissabte, 24 de gener de 2009

En Barretó i la Montgrins

Just ara fa un segle que el músic Pere Rigau i Poch, (à) «Barretó», morí, víctima de tuberculosi, a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), d'on era fill, després d'haver destacat moltíssim com a flabiolaire. El millor, segons s'afirma, de tots els temps, afirmació que corroboren alguns discos antics, com els que guarda el meu bon amic Antoni Torrent, que n'és un gran col·leccionista, a la seva casa de Vilassar de Mar. I també just ara fa un segle i quart que en Barretó, traspassat prematurament als 41 anys d'edat, fundà la cobla Els Montgrins, la degana, enguany, de totes les cobles existents, per molta gent anomenada la «Montgrins».

La vida d'aquest torroellenc il·lustre és un xic desconeguda. Això no obstant, se sap que rebé els primers ensenyaments musicals del seu pare (de qui heretà i es féu ben seu el motiu), que era músic de la cobla familiar Els Barretons i que estudià a l'escola de Joan Carreras i Dagàs, tot arribant, amb el temps, a dominar el cornetí, el fiscorn, el tible i, sobretot -tal com he consignat abans-, el flabiol. A causa del caràcter fort i decidit que tenia en Pere Rigau, partí peres amb el seu progenitor i, amb tres dissidents més d'Els Barretons, creà la cobla Els Montgrins, de la qual fou flabiolaire, representant i director fins l'any 1908. O sigui, fins poc abans que s'enregistressin, a càrrec d'ella, els primers discos de sardanes, que eren de pedra i de 78 r.p.m.

«El 1906 -m'ha explicat Antoni Torrent-, la cobla Els Montgrins, dirigida pel mestre Pere Rigau, va entrar al món discogràfic. I va gravar, amb la marca francesa Gramophone, sis sardanes que ell havia escrit, els vells discos de les quals jo he tingut la sort d'arreplegar. Aquestes sardanes són Las fadas del Ter, La Moreneta de l'Ampurdà, Somni Dolç, Cançó amorosa, L'arc de Sant Martí i Las campanas d'Olot. Referent a La Moreneta de l'Ampurdà, sembla que el seu títol original, després erròniament escrit, era L'aureneta de l'Ampurdà, i quant a Somni dolç, també sembla que es deu a un arranjament que, amb el permís de Juli Garreta, en Barretó va fer de la sardana del mateix títol, obra de l'eximi compositor guixolenc. De qualsevol manera, em consta que es tracta de la primera sardana d'en Garreta gravada en disc, ja que aquest no va començar a enregistrar-ne fins al 1907. N'estic molt orgullós, de posseir aquesta placa, atès que té un valor històric realment incalculable».

Cal ressaltar que en Barretó, al marge de la seva tasca amb la Montgrins, dirigí, a Torroella, la coral El Pensament i fundà el cor El Vals Burlesco, que simulava el so d'instruments amb la veu dels intèrprets. L'èxit d'aquella iniciativa l'impulsà a constituir la Societat Choral El Montgrí, adherida als Cors d'en Clavé, amb un repertori basat en les obres de Josep Anselm Clavé. Això passava l'any 1905. I, per altra banda, també cal ressaltar que Pere Rigau, al llarg de la seva curta, però ben aprofitada vida, donà classes de música (un dels seus alumnes fou Vicenç Bou, un altre torroellenc il·lustre), organitzà concerts, escrigué més de 500 sardanes i participà intensament en la vida cultural de Torroella de Montgrí, sense oblidar que, en iniciar-se el segle XX, féu una composició per acompanyar el Ball d'en Serrallonga, per a flauta, fiscorn, contrabaix, dos clarinets, dos cornetins i dos violins, que, el dia de la seva estrena a Verges, fou premiada amb forts aplaudiments.

En morir en Barretó -el dia 20 de gener del 1909, concretament-, Vicenç Bou el succeí en la direcció d'Els Montgrins, cobla que fou la primera a interpretar les popularíssimes sardanes d'en Vicentet, avui dia, llastimosament, gairebé arraconades per les cobles. Així, la Montgrins arribà a assolir ressonants triomfs, a part que les famoses artistes Raquel Meller i Mercè Serós inclogueren les sardanes El saltiró de la cardina i Llevantina d'en Bou als seus repertoris, triomfs que culminaren amb una sèrie d'actuacions, l'any 1928, a París.

A la cobla Els Montgrins (que, l'any 1966, il·lustrà musicalment una conferència que jo vaig pronunciar sobre Pep Ventura al Casino Menestral Figuerenc, guardonada per l'Obra del Ballet Popular), el 1984, en commemorar-se el seu primer centenari, la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi, i el 1993, el Premi Nacional de Música, distinció que, tres anys més tard, propicià que portés la nostra música a Atlanta (Estats Units), amb motiu dels Jocs Olímpics.

Per acabar, cal destacar que la Montgrins, al llarg de la seva vida (125 anys fa ara, insisteixo, que en Barretó fundà aquesta gloriosa cobla), durant molt de temps fou la més sol·licitada per a l'estrena, sobretot, de sardanes. Per dissort, però, el seu històric arxiu es «perdé» en acabar-se la Guerra (in)Civil. I així, llevat d'alguns discos antics que enregistrà, part dels quals ha recuperat l'amic Torrent, ben poca cosa documental i discogràfica queda del passat llunyà d'Els Montgrins. L'entitat Tradicions i Costums, de Mollet del Vallès, per cert, lamenta profundament que s'hagi «extraviat» la partitura de la sardana El bosc de can Pantiquet, que el músic i polític gironí Josep Fontbernat dedicà a un dels més bells paratges molletencs, obra que, l'any 1931, els professors torroellencs estrenaren allà, tot i que no perd l'esperança que, qualsevol dia, aparegui entre els «famosos» Papers de Salamanca. Si és que, al final, s'aconsegueix, és clar, que aquests siguin tots retornats a Catalunya...
Emili Casademont i Comas