dissabte, 3 de gener de 2009

L’AUCA DE REMEDIOS VARO

Amb motiu del centenari del naixement de la pintora surrealista catalanomexicana Remedios Varo (Anglès, 1908-Ciutat de Mèxic, 1963), la família Figuereda-Rosa li ha dedicat una auca, que conté uns encertats textos de M. Isabel Rosa.
Aquesta auca, de la qual la citada família m'ha fet arribar un exemplar -detall que molt agraeixo-, va precedida d'una bella nadala, original de Pere Figuereda, que diu el següent:

Nadal arriba
Amb aires de nostàlgia.
Dins cada cleda,
Avui encara brilla
La llum de l’establia.

Amicalment,
Pere Figuereda.
Batlle d’Anglès

L’AUCA

I
La Remedios Varo nasqué
al bell mig del carrer Indústria
de l’Anglès de fa cent anys:
potent, viva i optimista.

II
De petita recorria,
dels seu poble, el racons:
la fàbrica, la riera,
el riu Ter i els carrerons.

III
Era una nena inquieta
a qui agradava mirar
i tots els detalls es guardava
en un racó del seu cap.

IV
Passaren els anys, i la Remedios
d’Anglès va haver de marxar.
Va viure a moltes ciutats
abans no es va voler aturar.

V
Barcelona, París, Mèxic...
la van veure fer-se gran
i com li sorgia, de dintre,
l’afició d’anar pintant.

VI
Feia quadres surrealistes,
difícils d’interpretar.
Quadres que ella somiava,
que tenia dins el cap.

VII
Si aneu a Anglès, podreu veure
que el que Remedios pintava
no era sinó la infantesa
que en el color tan ben guardava.

GLÒRIA NACIONAL MEXICANA

A causa de la Guerra Civil, Remedios Varo, que fou companya de classe de Salvador Dalí, a la madrilenya Academia de San Fernando, i amiga de Federico García Lorca i Luis Buñuel, hagué d’exiliar-se a França, ja que era una anarquista molt avançada al seu temps, i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, s’instal·là definitivament a Mèxic, on creà la seva obra més destacada. Considerada una autèntica glòria nacional mexicana, fins fa poc ha estat una artista completament desconeguda a l’Estat espanyol. La seva pintura surrealista (superior, en alguns aspectes, a la de l’anomenat geni de Portlligat, segons alguns prestigiosos crítics) ha conquerit el públic americà i ha rebut càlids elogis per part de tots els diaris importants d'allà, inclosos els dels Estats Units, com The Washington Post i The New York Times. Ara, en ocasió del centenari de la seva naixença, la vila anglesenca vol recordar-la i homenatjar-la ben dignament, amb l’organització de diferents actes. Ella, per cert, mai no oblidà d’on era filla, que duia el nom de la patrona d’Anglès, la Mare de Déu del Remei, malgrat que, artísticament, sempre utilitzà el de Remedios, i que fou amiga i veïna del matrimoni format per Aleix Fontbernat i Lluïsa Verdaguer, amb alguns dels fills del qual, com l’Esteve, havia jugat de petita. I tampoc mai no oblidà la llengua catalana, tot i parlar-la tan malament que afirmava que li feia vergonya de servir-se’n en públic. Això no obstant, sovint, en el seu castellà, hi solia barrejar algunes paraules. Tres de les seves teles, exposades a Barcelona abans d’emprendre el camí de l’exili, portaven -i encara porten- títols en català: Lliçó de costura, Accidentalitat de la dona-violència i La cama alliberadora de les amebes gegants. Malauradament, morí força jove, a l’edat de 54 anys, en la plenitud de la seva esplèndida labor creativa.- E. C. i C.