dissabte, 17 de gener de 2009

Lluís Brugués, historiador musical

Lluís Brugués i Agustí, doctor en Pedagogia per la Universitat de Girona, professor de música del Departament de Didàctiques Específiques de la Facultat d'Educació i Psicologia de la mateixa universitat, etc., a més de professor titular del Conservatori de Música Isaac Albéniz, del qual ha estat diverses vegades director, l'última del 2006 al 2008, acaba de publicar un voluminós llibre -ultrapassa les 460 pàgines-, editat per la Diputació de Girona, fruit, en bona mesura, de la seva tesi doctoral, titulada La música a la ciutat de Girona (1888-1985), llegida a la citada UdG el 1998, que meresqué la qualificació d'«Excel·lent cum laude» per part del tribunal.

Aquest llibre, que porta per títol La música a Girona i, a tall de subtítol, «Història del Conservatori Isaac Albéniz», presentat recentment a l'Auditori Viader de la Sala de Cultura de Girona pel catedràtic Salomó Marquès, acte que aplegà moltíssim públic, posa en relleu les elevades i brillants qualitats d'historiador, relatives al camp musical, del seu autor, nat l'any 1949 al poble gironí de Bordils. L'obra, dividida en dues parts, a la primera, dedicada a la història en general de la música a la ciutat del Ter i de l'Onyar, hi ofereix una enorme quantitat de dades biogràfiques o no, cosa que no s'havia fet mai fins ara, i, a la segona part, tot allò referent a la «vida i miracles» del Conservatori Isaac Albéniz, conservatori que depèn de la Diputació i que fundaren, el 1942, els mestres Civil i Arnau.

«En proposar-nos escriure sobre la història del Conservatori de Música -diu Brugués-, vam veure que calia d'antuvi fer una anàlisi el màxim de rigorosa sobre els antecedents de la música a la ciutat: institucions, orquestres, corals, centres d'ensenyament, músics, compositors, etc. Consideràvem imprescindible incloure, com a pòrtic al nostre treball, el desenvolupament i evolució experimentats per la música i la societat gironina al llarg dels últims segles, per així comprendre millor el procés històric previ a l'inici de la nostra investigació (1940, aproximadament) i la seva perspectiva fins al moment actual. D'aquí que iniciem el nostre camí fent un recordatori de la gran rellevançia musical que tingué la figura del trobador o joglar, considerat com el mestre laic de l'època. A Girona fou cèlebre Cerverí de Girona (1250-1280). S'entrevistà amb Alfons X el Savi, i fou protegit i joglar del rei Jaume el Conqueridor».

Gairebé res, pel que respecta a músics, orquestres, cobles, corals, entitats, etc., no manca a la primera part de La música a Girona. Així, jo hi he pogut trobar una infinitat de noms que em són familiars -dels anys 40, 50 i 60 del segle passat, especialment-, que enguany, per dissort, les noves generacions pràcticament ignoren, malgrat haver fet importants aportacions a l'art musical. La majoria d'aquests noms corresponen a il·lustres personatges, fa temps absents del món dels vius, que vaig tenir l'oportunitat de conèixer, admirar i, en alguns casos, àdhuc de fer-hi amistat, com els mestres Josep Baró Güell, Francesc Civil, Rogeli Sánchez, Jaume Roca Delpech, Narcís Costa i Horts, Bartomeu Vallmajó, Ramon Arnau (el director de la Banda Militar, coneguda popularment per «la Murga») i tants i tants d'altres. D'aquesta manera, llegint aquest llibre, m'ha estat possible d'evocar, per exemple, dos grans pianistes i professors: Teresa Suñer, autora d'una sardana titulada Valenta, estrenada l'any 1960 a la Devesa, quan quasi no existia cap dona que escrivís sardanes (en el Diccionari de l'A a la Z, dedicat a compositors de la nostra dansa, per cert, tan sols hi figura el seu nom i la peça esmentada), i Josep Cantó, que «era com era», però que no se li pot negar que fou un excel·lent concertista de piano, a més d'haver estat crític musical de L'Autonomista, abans i durant la Guerra Civil, activitat que, repassant la col·lecció del vell diari republicà de la família Rahola, un pot descobrir.

D'altra banda, he de remarcar que Lluís Brugués no ha pas oblidat, a La música a Girona, el meu recordadíssim amic Josep Fontbernat, destacat músic, escriptor i polític, fill d'Estanyol (municipi de Bescanó), de qui hi inclou una foto. El mestre Fontbernat, l'etern exiliat, fou un dels deixebles predilectes d'Enric Morera i creà famoses corals a França i Andorra (també una a la Barcelona dels anys 30, la d'Els Cent Homes), personatge al qual, tal com assenyalà en Lluís a la presentació de la seva obra, jo he dedicat un parell de llibres. I també assenyalà -i ho ha deixat imprès a les planes del seu treball històric-, que jo sóc una de les escasses persones especialitzades, avui dia, a redescobrir eminents músics, compositors i cantants catalans, més o menys antics, sobre els quals escric després articles per a la premsa. «A l'Emili Casademont i Comas, i a la seva inseparable i distingida esposa, en prova de gratitud per les ensenyances rebudes a través dels seus documentats articles periodístics i treballs d'investigació». Aquesta és la dedicatòria, del tot immerescuda, que en Brugués ha posat en un exemplar de la seva obra i que m'ha lliurat.

S'afirma, en una solapa del llibre La música a Girona, subtitulat «Història del Conservatori de Música de Girona» -magníficament il·lustrat-, que, en llegir aquesta obra, «molts gironins s'hi reconeixeran, i molts d'altres hi aprendran més del que podrien imaginar sobre un aspecte de Girona massa poc conegut fins avui: el món de Terpsícore, la musa de la Música i la Dansa». Una afirmació que, gràcies a l'àrdua tasca d'investigació i la sàvia ploma de Lluís Brugués, és, sens dubte, ben certa...
Emili Casademont i Comas