dissabte, 14 de febrer de 2009

L'olotina Laia

Els nostres no gaire llunyans avantpassats, entre els quals figurava el meu avi matern, eren molt devots de santa Eulàlia. Sobretot, els barcelonins, ja que es tractava de l'única patrona de la Ciutat Comtal. Després, li feren compartir aquest honor amb la Mare de Déu de la Mercè, que li «pispà» un enorme protagonisme, fins al punt que el 24 de setembre, diada de la Mercè, a Barcelona és festiu i, en canvi, el 12 de febrer, diada de santa Eulàlia, no, tot i celebrar-s'hi diversos actes religiosos i populars.

Segons la tradició catalana, santa Eulàlia nasqué a Sarrià, als afores de Barcelona, en una gran casa senyorial que s'aixecava en un indret conegut pel «desert», on, més tard, es construiria una capella, «desert» que, amb el títol d'El desert de Sarrià, per cert, el meu recordat amic, el mestre Josep Maria Tarridas, el cèlebre compositor d'Islas Canarias i de Nits d'Andorra, dedicaria una de les seves boniques sardanes. Es conten moltes coses de la petita Eulàlia, a qui anomenaven Laia. Així, per exemple, que era molt caritativa, raó per la qual els pobres que trucaven a la porta de casa seva sempre rebien una almoina. Tanta prodigalitat arribà a molestar els pares de la donzella, que la renyaren sovint. I així, un dia, que el seu progenitor la sorprengué portant llesques de pa per a una pobra, amagades a la faldila, es veié «forçada» a fer que aquelles llesques de pa es convertissin en flors. D'altra banda, hom també explica que, en certa ocasió, a la nena Laia, mentre feia un tomb pel gran bosc de xiprers que hi havia a Sarrià, ben a prop d'allà on després hi hauria l'acreditada pastisseria dels Foix, en la qual naixeria l'il·lustre poeta Josep Vicenç Foix (o J.V.Foix, com sempre signava les seves obres), se li aparegué un àngel que li pronosticà que seria santa i patrona de la Ciutat Comtal, tot anunciant-li que, en record del que li acabava de dir, faria que aquells xiprers esdevinguessin palmeres, tal com, en efecte, succeí Amb els anys, però, aquelles palmeres, les primeres que hi ha hagut a Catalunya, es perderen, tot cresquent al seu lloc uns ufanosos arbres, els quals donaren molt de caràcter al paratge del «desert de Sarrià», on els barcelonis, en romeria, solien anar cada 12 de febrer, ja que deien que «No és bon barceloní/ qui no va a Sarrià el dia d'avui».

Altrament, narra la tradició que, quan la Laia tenia tretze anys, l'emperador romà Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians i que, amb tota valentia, ella anà a protestar enèrgicament davant Decià, el governador de Barcelona, motiu pel qual fou martiritzada, sobretot per negar-se a adorar falsos déus. Un dels martiris consistí a posar-la tota nua dintre d'una bóta, en què hi havia una gran quantitat de vidres trencats i claus de punxes eriçades, bóta que tiraren per tretze vegades costa avall de la Baixada de Santa Eulàlia, que per això prengué el nom que encara avui dia porta, lloc on sempre hi ha hagut una imatge de la Laia, santa que, en morir, obrà diversos miracles Posteriorment, el seu cos rebria sepultura a la que enguany és la catedral de Barcelona, temple que li fou dedicat.

He dit que sempre hi ha hagut una imatge de la Laia a la Baixada de Santa Eulàlia. Sí, sempre, efectivament, fins que un mal dia, ja fa temps, uns «gamberros», com així foren qualificats de forma oficial, la robaren. I no pas pel seu valor monetari, ja que aquest era irrissori. I ha estat aquest any, quaranta vuit hores abans de la diada de la santa, que un antiquari barceloní del carrer de Sant Sever, Jordi Bartoloné, enfilat dalt d'una escala, hi ha posat, de nou, una imatge, que ha costat 380 euros, quantitat avançada per ell mateix, en nom de la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella, convençut que l'Ajuntament, tard o d'hora, se'n farà càrrec, cosa que dimecres passat l'alcalde Jordi Hereu, en una visita que efectuà per la zona, prometé. Convé consignar que les autoritats municipals barcelonines mai no s'han preocupat d'aquesta imatge de la Baixada de Santa Eulàlia. Així, els veïns s'han vist obligats, en tot moment, a netejar la seva fornícula, a col·locar-hi cortines, flors i llànties. Àdhuc, ara fa tres anys, l'Ajuntament es féu el sord, quan l'avisaren que la fornícula queia a trossos, situació que, en el futur, canviarà, segons Hereu. Tant de bo sigui així...!

I ja en el tram final d'aquest article, cal recordar que Rafael de Casanovas, el conseller en cap de Barcelona, brandant la bandera de santa Eulàlia, lluità heroicament, encara que inúltilment, contra les poderoses tropes borbòniques, l'any 1714, batalla en què resultà ferit, abraçat a ella. Cosa que motivà, quan «destituïren» la Laia com a patrona única de la Ciutat Comtal, deixant-la com a copatrona, que alguns manifestessin el seu disgust, dient que allò estava relacionat amb el fet que hi havia gent que «repudiava» santa Eulàlia per «separatista»...

Ah!, i convé afegir que la nova imatge de santa Eulàlia ha estat elaborada als tallers Arte Cristiano d'Olot, els més antics dels set tallers de sants que, actualment, hi ha a la capital de la Garrotxa, ja que foren fundats, l'any 1880, pels germans Vayreda i Josep Berga. No m'estranya, per tant, que els veïns de Ciutat Vella, en referir-se ara a la flamant imatge col·locada a la Baixada de Santa Eulàlia, comencin a parlar, segons m'han assegurat, de l'olotina santa Eulàlia. O bé -els més nombrosos-, familiarment, però amb gran respecte, de l'olotina Laia...


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Anònim ha dit...

Perdona por el castellano per soy francés.
Por fin tinc la explicacion del titol de la sardana "el desert de Sarria" d'el mestre Tarridas.
Es poca tocada, pero es maravellosa.
Gracies per recordar aqui aquesta joya de la musica catalana.