dissabte, 23 de maig de 2009

La Càndida d’Olot

Cándida Pérez fou, tal com bé diu Josep Maria Canals i Ferrarons, el seu biògraf, «una de les poques artistes que, mitjançant les seves cançons, van donar a conèixer la llengua catalana a Europa i Amèrica». La Càndida nasqué a la capital de la Garrotxa el 1893, ciutat on també morí. Ho féu el 1989, o sigui, ara fa dues dècades. I ha estat per aquesta raó que s’ha enregistrat un CD, titulat Càndida Memòria, en el qual hi ha onze dels seus cuplets, interpretats per la cantant Rocío Romero i la pianista Elisa Planagumà, amb la col·laboració especial de Núria Feliu, després de quatre anys de no intervenir en cap projecte musical, que posa veu a Les caramelles, la peça més emblemàtica, sens dubte, del repertori de la Càndida.

La Càndida d’Olot, que així era anomenada pels barcelonins, fou la compositora de les cançons més famoses i populars de la seva època, moltes de les quals conegueren l’èxit gràcies a dues excel·lents artistes, Pilar Alonso i, sobretot, Raquel Meller, que eren grans amigues seves, a més de rivals, atès que ella també cantava. No obstant això, i tal com bé diu també Josep Maria Canals, «el record de Càndida Pérez és quasi imperceptible en la història de la música». I és que la seva condició de dona impedí que fos reconeguda com a compositora. Per això, la signatura de Càndida Pérez no apareix en moltes de les partitures que escrigué. La figura de la dona, pel que respecta al cuplet, es limitava a la interpretació i a l’exposició «picaresca» per complaure un públic masculí.

L’any 1914, Càndida Pérez deixà la seva ciutat natal, en la qual havia après música i actuat com a actriu aficionada, i anà a provar sort com a cantant a Barcelona, on també rebé classes de composició musical a càrrec del mestre italià Melquíadez Lucarelli, després d’haver-la descobert. I al cap de no gaires mesos, els dos procediren a obrir allà, a la capital catalana, una acadèmia d’interpretació de la cançó i de la dansa. El 1919, Raquel Meller, la cupletista de més fama internacional, estrenà, a l’Odeon de París, l’obra de la Càndida titulada El noi de la mare, inspirada en la popular tonada nadalenca, l’origen de la qual es perd en la boira del temps. Tres anys després, la Càndida i el seu soci, en Lucarelli, es casaren i, aprofitant el viatge de noces, organitzaren una gira pel territori italià, en què ella cantà els primers cuplets que havia compost, en català i castellà, que assoliren un bon èxit, reflectit, per cert, a les pàgines dels diaris barcelonins, com La Vanguardia, per exemple. I a partir d’aquell moment, Càndida Pérez ja no parà de crear cançons: La Marieta de l’ull viu, L’orfeanista, Ball de rams, La cançó de la dida (amb lletra del poeta Ventura Gassol), L’enterrament de la sardina, La muller d’en Manelic (inspirada en Terra baixa, el famós drama d’Àngel Guimerà), etcètera. Altrament, l’olotina compongué i estrenà revistes musicals, representades tant a la Ciutat Comtal com a la resta de l’Estat espanyol, i, a part d’intervenir en alguna pel·lícula, efectuà una triomfal «tournée» per Europa, fins que, l’any 1928, el matrimoni Lucarelli-Pérez (ell sempre dirigia l’orquestra dels espectacles) emigrà cap a Amèrica, on actuà a l’Argentina, Uruguai i Brasil. Però, el 1932, la Càndida d’Olot se separà del seu marit, cansada que aquest la maltractés, i es casà amb un ric industrial brasiler, Luiz Fossati Ferri, que la retirà dels escenaris, fet que coincidí amb un problema que l’artista patí al coll, que féu que ja no pogués cantar mai més. L’any 1968, els Fossari vingueren a Catalunya i visqueren a l’Hospitalet de Llobregat. I Càndida Pérez, en enviduar el 1979, decidí retornar al seu Olot natal, ciutat en què, una dècada més tard, rebria la visita de la Parca, tal com he consignat abans, a l’avançada edat de 96 anys.

A tot això, cal afegir-hi que el 1971, o sigui, quasi quaranta anys després d’haver dit adéu als escenaris, la Càndida rememorà el seu passat artístic, ja que assistí, com a convidada d’honor de Núria Feliu, a La nit del cuplet català, celebrat a El Molino. I el 2007, la capital de la Garrotxa, dins la programació de les Festes del Tura, dedicà un gran concert a Càndida Pérez, amb les melodies més destacades que havia compost, a càrrec de les citades Romero i Planagumà, tot lamentant l’organització la circumstància de no poder oferir algun disc dels que ella havia gravat amb la seva pròpia veu, atès que no se’n trobava cap enlloc. Darrerament, però, he sabut que el meu amic Antoni Torrent en guarda un parell de pedra, que formen part de la seva extraordinària col·lecció de discos antics que té a Vilassar de Mar. Uns vells discos de pedra, de 78 r.p.m. (d’aquells que es trenquen amb molta facilitat), de Càndida Pérez, que seria interessantíssim que, amb les modernes tècniques, es fessin regravar.

La Càndida d’Olot, la mare del cuplet català, escrigué cançons que, malgrat el pas del temps, romanen encara ben vives a la memòria de molta gent gran. I de no tan gran també, ja que unes quantes d’elles, interpretades per Guillermina Mota, Núria Feliu, etc., ressuscitaren els anys 1950 i 1960, quan l’època del cuplet ja era història. Hi ha qui ha afirmat que «les cançons de Càndida Pérez i Martínez, que portaven històries d’amor i presó, i que cantaven a la pàtria, eren joiosament celebrades a les festes majors catalanes». I jo ho ben crec…


Emili Casademont i Comas

2 comentaris:

newtaos ha dit...

Benvolgut Emili,
és fascinant per a mi i tota la gent que hem engegat el projecte de "Càndida Memòria" les diverses aportacions que persones com tu estan fent envers la figura de la Càndida Pérez. D'una manera personal, et vull agraïr la teva col·laboració per rememorar la vida i obra d'aquesta gran dona.
Una abraçada
Rocío Romero Grau
http://candidaperez.wordpress.com

newtaos ha dit...

Benvolgut Emili,
aprofito que s'acosta una data molt especial, per informar-te que el 31 d'octubre a les 21.00 hores, portarem a terme el concert "Càndida Memòria" amb motiu de la presentació del disc al Teatre Principal d'Olot. Després de molts mesos d'espera, finalment les reformes d'aquest meravellós teatre han acabat. Será un esdeveniment especial, en que les músiques, les fotografies, actors i tota la formació amb 6 músics emplenaran de sensacions al públic. Seria un plaer trobar-nos aquest dia i conéixer'ns personalment. Rep una forta abraçada, Rocío Romero Grau