dissabte, 2 de maig del 2009

Una feliç idea de Tomás Bretón

El 1859 -ara fa exactament un segle i mig- fou l’any en què es ballaren les primeres sardanes a Barcelona. Aquest fet històric, que tingué per escenari el passeig de Gràcia, se celebrà amb molta gatzara i avalots, fins al punt de merèixer algunes censures. Pocs dies després -era el mes de maig-, uns empordanesos i rossellonesos, que ja sabien ballar el que més tard esdevindria la dansa nacional catalana, i uns barcelonins, que en volien aprendre, s’aplegaren al jardí del Teatro de la Zarzuela, on, amb cobles improvisades i sota la direcció de Miquel Pardàs, fill de Verges, però torroellenc d’adopció, es prosseguí la campanya de divulgació de la sardana a la Ciutat Comtal.

Cal consignar, però, que abans que això succeís, Miquel Guix, un altre empordanès, havia anat, amb la seva cobla -l’any 1850-, a Mataró. I com que la capital del Maresme es troba ben a prop de Barcelona, decidí provar sort al Cap i Casal. Així, segons s’explica, es presentà al Gran Teatre del Liceu, on es feia tot allò que constituïa una diversió -a part d’òpera i sarsuela, atraccions diverses-, i aconseguí ser admès per «cobrir» una nit que restava vacant. D’aquesta manera, els barcelonins, per primera vegada, pogueren sentir tocar una sardana, a més de veure-la ballar, ja que uns dansaires de l’Empordà que acompanyaven el músic, que era originari de Torroella de Montgrí, en feren una petita demostració dalt l’escenari.

La introducció a Barcelona -igual que a la resta del Principat- de la dansa més bella de totes les danses, com la qualificà Joan Maragall i l’exalçaren, entre d’altres, Enric Morera i Àngel Guimerà amb La Santa Espina, no fou, però, ràpida, atès que hi hagué moments d’entusiasme i també d’apatia. Amb tot, convé destacar que, l’any 1862, la Diputació de Barcelona, convençuda que en la sardana hi havia totes les virtuts i característiques del poble català, féu anar Pep Ventura i la seva cobla a Montserrat, per tal d’obsequiar la reina Isabel II, de visita al monestir, amb la interpretació d’algunes peces. Es tractava ja de sardanes llargues compostes per ell mateix, que assoliren un gran èxit. Així, Josep Pella i Forgas, fill de Begur i autor de la cèlebre Historia del Ampurdán, quan tan sols feia quatre dies que la sardana havia sortit de l’Empordà -sense oblidar el Rosselló- i encara no havia conquerit ni la quarta part de la terra catalana, declarà solemnement que aquesta era la «dansa nacional de Catalunya».

Però no fou fins l’any 1892 que, gràcies a Tomás Bretón (prestigiós compositor salmantí i futur mestre d’harmonia de Pau Casals), la sardana arrencà la vertiginosa conquesta de Catalunya. El 14 de maig, Bretón estrenà al Gran Teatre del Liceu la seva òpera Garín, en la qual tingué la feliç idea de posar, en el quart acte, una sardana, inspirada en la llegenda montserratina de fra Garí i en una de les obres de piano més famoses de Lluís Millet. L’éxit de la peça fou tan popular i tan espontani (realment formidable, segons les cròniques dels diaris barcelonins, com La Vanguardia i el Diluvio), que la sardana Garín quedà inscrita en tots els repertoris de les grans orquestres simfòniques. L’autor de La Verbena de la Paloma i de La Dolores exaltà, mitjançant la música, Castella, Aragó i Catalunya. Algú ha dit, amb raó, que «l’any 1892, en què va crear-se l’Orfeó Català i varen tenir lloc les famoses i històriques Bases de Manresa, la música catalana, per a no quedar endarrera del gran moviment de la Renaixença, feia la seva bullida».

En aquell temps, per cert (de fet, un xic més tard), el jove periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, traspassat prematurament, que fou director del diari Lo Geronès, editat a la ciutat del Ter i de l’Onyar, publicà Estètica de la sardana, un dels primers llibres sobre la nostra dansa, en el qual deia com calia ballar-la. O sigui, amb els braços abaixats, pel que fa als curts, i amb els braços aixecats, pel que respecta als llargs, sistema que acabà imposant-se, avalat per la Federació Sardanista de Catalunya. I a partir d’aquella època, alguns barcelonins començaren a puntejar la sardana al Pla de Palau, allà on hi ha els porxos del Cafè de les Set Portes.

La sardana, vinguda de Grècia, diuen (no fa gaire uns saberuts han dit de Turquia; en tot cas, mediterrània per excel·lència), s’instal·là vora la mar, i tímidament s’endinsà cap a les terres altes. És per aquest motiu que trobem les inicials cobles a Figueres, Peralada, Castelló d’Empúries, la Bisbal, Torroella de Montgrí, Banyoles, Girona, Santa Coloma de Farners, Vidreres, Arbúcies, Olot, Amer o Anglès, pobles i ciutats dels també inicials compositors, com Pep Ventura (hom considera que aquest empordanès-andalús fou el reformador de la cobla i el pare de la sardana llarga), Josep Serra, Juli Garreta, Josep Vicens «Xaxu», Albert Martí, etc.

I en la introducció de la sardana a la Ciutat Comtal -igual que a la resta del Principat-, insisteixo, hi intervingué de forma decisiva l’òpera Garín, que és moltíssim més que una simple òpera, estrenada al Liceu un llunyà mes de maig, com el que ara acabem d’encetar. Tomás Bretón, el seu autor, tal com he assenyalat abans, tingué una feliç -feliçíssima, millor diríem- idea…



Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Señor Casademot mi nombre es Jose Luis Ruiz y le he dejado un comentario en su publicacion del 25 de Octubre de 2008 en el articulo de Templarios que hace usted mencion de Hug de Pinos, ya que pertenezco a la Entidad Templera Bagadani Militia Trempli de la Vila de Baga, grupo de recreacion historica y estudiosos de Hug de Pinos ya que fue su lugar de nacimiento, en nuestra entidad estamos por la labor de intentar encontrar motivos para apoyar la teoria de que Hug de Pinos fue el fundador de la Orden del Temple, comentare este allazgo con mis com pañeros y nos pondremos en contacto con usted para intercanviar historia nuestra pagina web es www.templersbaga.com y nuestra direccion de correo templebaga@gmail.com,