dissabte, 4 de juliol de 2009

L’amazic, la llengua marroquina

Un estudi de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, revela que, en aquests darrers temps, hi ha hagut, a casa nostra, un descens de més de deu punts dels parlants que usen habitualment el català. Així, del 46 per cent del 2003 s’ha passat al 35,6 per cent del 2008. I també el mateix estudi indica que llengües estrangeres com l’àrab i l’irdú, aquesta última pròpia de l’Índia i el Paquistà, apareixen, per primera vegada, al costat del castellà i el català, com a idiomes d’ús habitual a Catalunya. Tot això, de fet, no constitueix cap sorpresa, ja que es nota -i molt!- en l’«ambient». Ara bé, cal aclarir quelcom pel que respecta a l’àrab. Moltíssima de la gent que viu i treballa al Principat (o que hi treballava fins abans de produir-se la terrible crisi econòmica que estem patint), arribada de l’Àfrica del Nord, no parla pas l’àrab, sinó l’amazic -o algun dels seus nombrosos dialectes-, que és la llengua dels berbers. Una llengua molt i molt vella -s’estima que té una antiguitat de 2.500 anys-, que era la dels tuaregs, escampada posteriorment per ells arreu del Marroc, d’Algèria, d’Egipte, etc., sense oblidar les atlàntiques illes espanyoles de Canàries, que són ben africanes, tal com, tret d’algunes zones costaneres, demostra perfectament el seu paisatge.

Tauregs

El cas del Marroc, que és el que més conec, per haver viscut a Tetuan exercint la professió periodística, és la mar de curiós. La població marroquina, en la seva majoria, és berber I el seu idioma, tot i no ser reconegut oficialment (igual que el castellà, però sí, en canvi, el francès, per considerar-lo una «llengua colonial»), és també el berber, que se sol confondre sovint amb l’àrab. En realitat, el berber és la llengua que fan servir sempre els marroquins, atès que l’àrab clàssic, el principal idioma oficial del país, o sigui, aquell en què està escrit l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, tan sols és emprat en activitats culturals, sòcioeconòmiques i mitjans de comunicació impresos.

Lingüísticament, tal com he consignat, el berber té moltes variants, anomenades també accents i dialectes. Les tres més utilitzades al Marroc són el tachelhir, el tamazic i el tarifit, conegudes com a Xelha, en l’àrab diríem marroquí, i com a Barbària, en l’àrab tradicional de l’Orient Mitjà. Aquestes denominacions, per cert, són rebutjades pels activistes berebers, ja que les consideren extremadament ofensives i humiliants, i, en conseqüència, s’estimen més que s’utilitzi la paraula amazic, que és el que jo faig. El tachelhir és parlat al sud del país, o sigui, Agadir, Marraqueix, Rabat, Casablanca, etcètera; el tamazic, més aviat cap al centre del territori, i el tarifit gaudeix de forta implantació a l’àrea del Rif i tot el nord del Regne del Marroc, a ciutats com Nador, Tànger i Tetuan, per exemple.

Els berbers, malgrat qie practiquen la religió islàmica (també hi ha unes minories jueves, cristianes i atees), han aconseguit que la seva ètnia i el seu idioma hagin sobreviscut al llarg del temps. I és més: en els darrers anys han estat creades per tot el país (independent des del 1956 d’Espanya i França, en què hi començà a governar el monarca Mohamed V), centenars d’associacions berbers. I això ha fet que els quioscos de periòdics i les llibreries de les poblacions marroquines més importants ofereixin i posin a la venda revistes sobre l’art berber, que és riquíssim, i la seva cultura. Abans, la Televisió Marroquina havia emès un butlletí de notícies diari de deu minuts de durada en els dialectes de l’amazic. Però, no obstant les protestes, l’Estat ha suprimit, en bona part, tot això, a més de negar-se a reconèixer com a oficial aquesta llengua, que no s’ensenya a les escoles convencionals.

Molts marroquins i marroquines que conviuen amb nosaltres, insisteixo, són d’ètnia i llengua berbers. Per això, jo, per exemple, que vaig estudiar ara fa mig segle l’àrab clàssic, em costa de poder-hi entaular una conversa, malgrat que, de vegades, alguns o algunes queden gratament sorpresos, ja que endevinen de seguida, quan ho intento, que he viscut al seu país i que el conec bé. No fa gaire, per cert, això em passà a la sala d’espera d’un hospital, on hi havia una jove musulmana que, en sentir que sortien de la meva boca uns mots en àrab clàssic adreçats a la meva dona, exclamà tota emocionada: «Esto que acaba de decir ”ser” muy de Tetuán, ¡mi ciudad!». I no vaig estar-me de contestar-li que sí, tot encetant, a continuació, una agradable i amena xerrada -en castellà, naturalment-, en el decurs de la qual vaig elogiar la ciutat on ella obrí els ulls a la vida, és a dir, l’antiga capital del Protectorat espanyol, que, a finals dels anys 1950, tant m’havia fascinat. De la mateixa manera que també havia fascinat moltíssim a alguns prestigiosos directors de cinema internacionals -americans, especialment-, els quals elegiren la típica, bella i blanca medina tetuaní, per tal de filmar-hi seqüències de les seves pel·lícules.

Són pocs els marroquins que saben i parlen l’àrab clàssic. Anant pels carrers i places de casa nostra, procuro, en tot moment, parar bé l’orella, quan sento que alguns s’expliquen entre ells les seves alegries i, sobretot, les seves penes, derivades, aquestes últimes -ho descobreixo gràcies a alguna paraula que pronuncien-, del trist fet d’haver ingressat a les files de l’atur. Però rarament els arribo a entendre de forma completa. Cosa que, molt de tard en tard, no em succeeix, quan en trobo d’altres que s’expressen en àrab, en l’àrab clàssic, com cal suposar. Es tracta, en aquest cas, de gent culta, que té, potser, estudis universitaris i tot. Els restants, acostumats sempre a parlar en les variants de l’amazic, sovint àdhuc em fan adonar que es topen amb certes dificultats per llegir i interpretar allò que, en l’alfabet àrab, alguns comerciants de la seva mateixa nacionalitat posen als rètols anunciadors de les botigues que regenten. I és que el poble marroquí posseeix una altra llengua, que no és pas, precisament, l’àrab, encara que, pel que respecta a la fonètica, s’hi assembli força...

Medina de Tetuan

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Anònim ha dit...

en castellà naturalment?

Típica frase d'un colonitzat espanyol.

En castellà malhauradament...