dissabte, 18 de juliol de 2009

Pontós i el llibre «Gràcies» de mossèn Font

Qui amb més fidelitat ha sabut «retratar» fins ara el poble altempordanès de Pontós ha estat, sens dubte, Montserrat Vayreda. Aquesta il·lustre poetessa, traspassada no fa gaire, ho féu l’any 1985 a Els pobles de l’Empordà (Art-3 Editorial-Figueres). O sigui, en un voluminós llibre il·lustrat magistralment pel pintor Lluís Roura, tot fent honor a allò que ella digué un dia: «Si els poetes són pintors/ sense pinzells ni paleta,/ cada pintor és un poeta/ que fa versos amb colors». I un llibre, a més, que conté unes magnífiques col·laboracions literàries d’Anna Maria Dalí i Maria dels Àngels Anglada, les dues també, lamentablement, absents avui del món dels vius.

Montserrat Vayreda després de dir, en els seus inspirats versos dedicats a Pontós, que «Els camps que et volten tenen verds de pruna/ que es fan més vius dessota el cel tibant;/ el teu castell a poc a poc s’engruna/ sota l’ombra impotent de Pere el Gran», i de remarcar que «Tens masies que s’alcen repetides/ damunt planells que semblen de vellut/ amb els badius oberts i les eixides/ des d’on es veu passar la solitud», lamenta, en el seu cant a Pontós, que «Al capdamunt de l’aspra comarola/ la torre que de l’àngel prengué el nom,/ des de fa molts segles està sola/ vençuda i oblidada de tothom».

En efecte, aquesta torre pontosinca, que prengué el nom de la llegenda de l’àngel, es troba sola i oblidada. Però, gràcies a Déu, el poble de Pontós no ha pas estat mai oblidat. Sobretot, des que té com a rector -i d’això ja fa bastant temps- mossèn Pere Font (autor del llibre Pontós: passat i present, aparegut el 2004), el qual, constantment, s’ha preocupat de propagar, amb autèntic entusiasme, la vida d’aquesta antiga localitat, tan amarada de bellesa i virtuts, per mitjà d’uns esplèndids articles periodístics, escrits de forma planera, entenedora, senzilla, que, d’ençà el 1974, ha anat publicant a diferents rotatius, com el meu Diari de Girona, i revistes. Tot plegat, calculo que n’ha arribat a plasmar en paper de premsa cap a un parell de centenars, si bé, tal com fa constar en el seu llibre Gràcies, editat ara per l’Ajuntament de Pontós, en aquesta obra només en recull 145.

Cal ressaltar que mossèn Pere, nat a Hostalets d’en Bas (la Garrotxa) el 1932 i jubilat ja del món de l’ensenyament (ha estat professor d’història als Instituts Ramon Muntaner i Alexandre Deulofeu, de Figueres), és un d’aquells capellans que inspiren tantíssima confiança, que un desitjaria trobar-se’l al seu costat, en arribar l’hora final, ja que l’ajudaria a afrontar, amb total serenitat, el moment de canviar l’efímera vida terrenal per l’eterna que hi ha al més enllà, vida eterna que, per a alguns, és infinitament millor que la d’aquí, mentre que, per a d’altres, malgrat que Déu sap perdonar, és tot el contrari, cosa en la qual també creuen, per exemple, aquells que professen la religió islàmica, que té en Maria Immaculada una de les seves principals «estrelles». I no l’anomeno Mare de Déu, perquè l’Alcorà no admet que Jesucrist fos fill de Déu, sinó un dels quatre grans profetes que hi ha hagut al nostre planeta -l’últim fou Mahoma- i que hi vindrà de nou, al final del temps, per lluitar i derrotar l’Anticrist.

Tornant a mossèn Pere Font, no puc deixar de subratllar que ha estat un veritable plaer rellegir els articles que ha publicat a Gràcies. I recalco això de rellegir, atès que, gairebé tots, ja els havia llegit, quan aparegueren al seu dia a la premsa, i, fins i tot, n’havia revisat abans alguns -revisat que no vol pas dir censurat-, a fi que sortissin nets com una patena de possibles faltes al periòdic figuerenc Hora Nova. I que consti que no parlo així, perquè mossèn Font em dedica, en certa manera, la contraportada del seu nou llibre: «El senyor Emili Casademont, membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, parlant dels qui els agrada escriure, em deia: “Hi ha qui no escriuria ni cinc línies sense cobrar, qui està disposat a escriure sempre que li acceptin els seus escrits i tampoc falta aquell que fins pagaria perquè li publiquessin els seus escrits”. Li manifestava que jo em trobava entre els segons. Em plau repetir-ho ara que recullo uns quants d’aquests articles. Em donaré per molt ben pagat si, a qui en llegeixi ni que sigui només un, l’ajuda d’alguna manera.»

Crec que mossèn Pere Font ja és pot donar per molt ben pagat, ja que sé positivament que els veïns de Pontós, a més d’haver «devorat» amb interès els seus articles tan bon punt apareixien publicats a la premsa, ara tenen un exemplar de la seva obra. Una obra on hi ha reflectida la vida del poble dels darrers 35 anys. I per extensió, la de tota la comarca de l’Alt Empordà, que, en molts casos, té força a veure amb la de Pontós o hi està estretament lligada, sobretot pel que fa a l’aspecte religiós.

Pontós té un agregat que és Romanyà d’Empordà (lloc conegut antigament com el Lourdes català, perquè era una mena del Lourdes francès), on s’aixeca la vella ermita de Santa Anna, de la qual mossèn Pere té cura, ermita cantada de forma també bellíssima per la Vayreda (molt citada, per cert, a Gràcies) a Els pobles de l’Empordà:

«Per l’ull del campanar,/ l’antiga esglesiola/ veu com la sobrevola/ la merla i el pinsà.// Que amb el blat ros de juny/ cada planell es daura/ i de l’arbreda l’aura/ prop del riu que s’esmuny.// Sempre veu repetir/ en cicles, el que esguarda;/ lliga el matí a la tarda/ i la nit al matí.// Veu plorar la tardor,/ riure la primavera,/ i que la neu primera/ esmalta el Canigó.// Romanyà s’ha fet seu/ dels boixos en florida./ Tota la seva vida/ el campanar la veu».

Al meu entendre, però, el llibre-recull Gràcies, que llueix una atractiva portada realitzada del pintor Josep Ministral i que fou presentat l’altre dia a Pontós, amb la massiva assistència dels veïns, encapçalats per l’alcalde Narcís Algam, porta un títol desencertat, ja que mossèn Pere Font, ben al contrari d’allò que ell bonament creu que és just, no ha de donar les gràcies a ningú, tret de les entitats que han fet possible l’edició del volum. Han de ser les persones, aquelles que han anat llegint puntualment els seus articles periodístics, les que tenen l’obligació d’expressar al veteraníssim i culte rector d’aquest poble de l’Alt Empordà el millor i més sincer dels agraïments. Això, almenys, és el que jo penso…


Emili Casademont i Comas