dissabte, 11 de juliol de 2009

Lladó, el poble que no vol dir-se Lledó

Lògicament, el petit i històric poble de Lladó, situat a la comarca de l’Alt Empordà (alguna vegada, per cert, l’hem pogut veure inclòs a la de la Garrotxa), hauria de dir-se Lledó. I així, la Generalitat republicana, interpretant que aquest topònim prové de lledó, fruit del lledoner, arbre de marcada presència a les terres catalanes, procedí, l’any 1932, a normalitzar el nom de la dita localitat, juntament amb molts d’altres de casa nostra, escrits també de forma incorrecta, o sigui, en català més o menys antic o, fins i tot, en castellà.

Un cop acabada la Guerra Civil, el 1939, els franquistes castellanitzaren al màxim els topònims del Principat, alhora que retornaren a alguns els antics, cosa, aquesta última, que no perjudicava en absolut la Lengua del Imperio, sinó tot el contrari. Així, Lledó tornà a anomenar-se Lladó, nom desposseït, segons les normes gramaticals de Pompeu Fabra, el seny ordenador de la nostra llengua, del seu vertader significat català. Tan sols alguna població aconseguí conservar la seva toponomia catalana, com és el cas de San Jordi des Valls, per exemple, però sense la «t» final de la paraula Sant. Segurament, no es canvià Jordi des Valls per «Jorge de los Valles» a causa d’una enorme badada dels encarregats de dur a terme aquesta, per a ells, tasca tan patriòtica…

L’any 1982, després de la mort del dictador Francisco Franco, l’actual Govern de la Generalitat tornà a donar vigència al nom de Lledó. Però, immediatament, els veïns de Lladó alçaren la veu de la protesta i, basant-se en el fet que els filòlegs en general afirmen que els toponímics s’han d’escriure amb la seva grafia tradicional, volgueren que Lledó continués dient-se Lladó. I així, l’Ajuntament, en un ple celebrat a finals de gener de l’indicat any 82, ho aprovà, per unanimitat, a més d’acordar que tota la correspondència que arribés al poble adreçada a Lledó d’Empordà fos retornada al seu lloc d’origen. D’aquesta manera tan dràstica, doncs, es posà fi a una vella polèmica sorgida feia mig segle, arran del decret dictat per la Generalitat republicana.

Els veïns de Lladó, població que sempre s’ha sentit molt empordanesa i catalana (cal ressaltar que fou una de les primeres a catalanitzar els noms dels seus carrers i places), no volia -ni vol- lluir un nom que, segons diversos documents antiquíssims, sempre ha tingut, tret del curt període del temps republicà i l’encara més curt de l’any 1982. És clar que aquests documents pertanyen a una època en què, en català, tothom, en comptes de lledó, deia i escrivia lladó, fet que encara avui dia ens ofereixen moltes persones que duen el cognom Lladó, per no haver-se preocupat de normalitzar-lo. D’altra banda, convé recordar que, per contra, alguns lladonencs il·lustres (com les germanes Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Trullol, poetesses i escriptores) sovint, quan es referien al seu poble natal -en temps d’en Franco-, escrivien Lledó. A més, la primera, o sigui, l’autora d’Encara no sé com sóc, premi Fastenrath de novel·la catalana, solia curiosament dir que «Lledó (i no pas Lladó) era el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà.»
Els lledons, per cert, són molt propis de la diada de la Mare de Déu del Carme, que serà dijous vinent. Abans, a la festa major del barri barceloní del Raval se n’havia celebrat, al carrer del Carme, una típica fira, que era la que encetava totes les fires d’estiu que es feien a la Ciutat Comtal, a la qual acudien els pinxos del mateix barri i els de la Barceloneta, tot ensenyant, amb aires de perdonavides, ganivets, punyals i algunes pistoles. Joan Amades explica a les pàgines del Costumari Català que també hi assistia molta mainada, sense que la gent tingués por dels pinxos (navajeros, que també en deien), car era la festa de la Verge del Carme, la seva patrona, i la respectaven d’allò més. Aquella mainada comprava lledons i se’ls menjava, tot i que encara eren força verds, ja que no maduren fins unes quantes setmanes més tard, i afegeix l’insigne folklorista que «més encara que el menjar lledons, havia estat una nota característica de la diada l’engegar els pinyols dels lledons enlaire, servint-se d’un canotet de canya», i que «la mainada s’entrenia engegant una pluja de lledons per damunt dels vianants, fins al punt de fer enutjós el trànsit i de convertir el carrer del Carme en un veritable camp de batalla».

Posteriorment, aquest costum, una mica modificat, passà a la resta de les terres del Principat. I així, jo recordo que, durant els anys 40 del segle passat, a la ciutat de Girona adquirí molta popularitat. Tots els vailets solien tenir una joguina, que ells mateixos elaboraven amb fusta de lledoner. N’escollien un petit tronc, el buidaven i, un cop fet això, col·locaven en un extrem un lledó i, per l’altre, amb una vareta pitjaven fort, per tal de fer-lo sortir «petant», motiu pel qual aquelles joguines eren anomenades petadores o petadores del Carme. Es tractava d’un entreteniment simpàtic i divertit, que avui ha desaparegut del tot. Simpàtic i divertit, és clar, per a tots aquells que, aleshores, tenien entre 10 i 14 anys, perquè per a les persones grans, a les quals se solien adreçar els «trets» d’aquella «arma», la cosa era ben diferent, ja que, si el pinyol del lledó feia diana en l’ull d’algú, podia deixar-lo borni. Que se sàpiga, però, mai no s’hagué de lamentar cap desgràcia.

Ignoro si la mainada de Lladó, pel Carme, arribà a fer petadores i jugar-hi. Però és possible que sí, tenint en compte que la festa de la Mare de Déu del Carme era molt celebrada, després de la Guerra Civil, en aquesta localitat altempordanesa. Ah!, i amb l’alegria d’haver recuperat el nom de Lladó.

En un parell d’ocasions, doncs, diferents governs de la Generalitat han procedit a canviar el topònim Lladó pel que es considera correcte, però per poc temps, ja que el poble no vol dir-se Lledó. Aquesta ha estat sempre una decisió presa per tots els lladonencs. I, tinguin o no tinguin raó, crec que -també sempre- mereix ser respectada…

Emili Casademont i Comas