dimecres, 14 d’octubre de 2009

«Gerona Deportiva», protagonista d’un fet històric

<<0>> Va ser el primer periòdic esportiu que, després de la Guerra Civil, va publicar textos en català

<<0>> Va començar a fer-ho l’any 1967, amb una sèrie d’entrevistes realitzades pel periodista Emili Casademont i Comas, en les quals ja substituïa «Gerona Deportiva» per «Girona Deportiva», molt temps abans que, al principi de la democràcia, el setmanari rebés oficialment aquest nom. Amb ell, va desaparèixer el 1985, després d’haver estat fundat el 1953.

<<0>> En una d’aquelles entrevistes (reproduïda a continuació), va revelar, cosa que semblava un «secret d’estat», on s’ubicaria el nou camp del Girona C. de F.,-l’actual estadi de Montilivi-, o sigui, ben a prop del Mas Abella (a Palau-sacosta, municipi annexionat feia algun temps a la ciutat de Girona).


El personatge de la setmana
entrevistat per

Emili Casademont i Comas

Benjamí Colomer

El proppassat dimecres, al vespre, el doctor Benjamí Colomer fou homenatjat. Per espai de vuit anys -molts anys són aquests!-, en Benjamí Colomer i Pous ha ostentat el càrrec de president del Girona C. de F. Un càrrec, com tothom sap, difícil. Ple de contrarietats, de disgustos… i de poques alegries. Durant aquest període de temps, en Colomer s’ha vist obligat a representar el paper de màrtir. Perquè, quan les coses d’una entitat van malament -i en futbol sempre hi ha algú convençut que mai no van prou bé-, el que «rep» és la directiva, amb el seu president tot davant…

El doctor Colomer, com dèiem, va ésser homenatjat. I amb tota justícia. Ell va agafar el timó de la nau gironina, quan el club es trobava en un moment perillós. Ell, lluitant contra vents i tempestes, la va saber portar a bon port (recordeu que l’equip, en diferents ocasions, va disputar la «Lliguilla» d’ascens), deixant-la, finalment, en mans d’una nova junta. I encara va fer més. En Colomer acceptà un dels tres càrrecs de la vice-presidència actual, per tal de col·laborar més estretament amb el club dels seus amors. Hom no el podia deixar de banda. Ni ell podia tampoc «tirar-s’ho tot a l’esquena» i dir allò tan filosòfic de «ja us ho fareu…!».

La Federació Catalana de Futbol ha sabut reconèixer els mèrits del doctor Colomer. Perquè la seva tasca ha estat sempre extraordinària en tots els aspectes. I, per això, li atorgà la medalla al Mèrit Esportiu.

Al saló de descans del Teatre Municipal, tot un reguitzell de personalitats de categoria s’hi donaren cita. En Pablo Porta, president de la Federació Catalana de Futbol; el gironí Domènec Balmanya, seleccionador nacional; el president del Col·legi d’Àrbitres, els màxims mandataris de les societats esportives de Girona i la província, etc., etc., Tots sota la presidència de les nostres primeres autoritats, amb el governador civil al seu davant, tota vegada que el senyor Hellín Sol ostenta, a més, el càrrec de president de la Junta Provincial d’Educació Física i Esports.

Després de la solemne imposició de la medalla, nosaltres vàrem poder conversar breument amb el doctor Colomer. Primer, com cal suposar, li donàrem l’enhorabona…

--Gràcies -ens digué-. Però aquest homenatge, aquest guardó, no és pas del tot meu, sinó de tots aquells que m’ajudaren durant la meva llarga etapa de president. És a dir, directius, socis…

--Veritablement, l’etapa ha estat llarga. Per què?

--No sabria pas què contestar-te. Jo ja feia temps que volia deixar el càrrec; però les circumstàncies manaven…

--Hi ha qui diu que ésser president del Girona és una cosa que vesteix molt; però quan arriba l’hora de la veritat…

--Quan arriba aquesta hora, tothom arronsa el nas…

--Això és ben cert. Ningú no vol mals de cap. Una pregunta: la seva cartera, s’ha «enflaquit» molt durant aquests vuit anys…?

Somriu el doctor Colomer:

--Potser més del que la gent creu…

--Una altra pregunta: Ens han assegurat que l’assumpte del nou camp…

Ens talla.

--No segueixis. Guarda’t aquesta pregunta, de moment. Ja me la faràs una altra estona. Tot continua el seu camí. I les coses no van pas malament…

No volem «empipar» més. L’ex-president del Girona té feina… Ens apropem a en Balmanya.

--Què ens diu el seleccionador?

--Doncs, ja ho veu. He volgut adherir-me a l’homenatge. Crec que en Colomer se’l mereix. Ha fet moltíssim pel Girona i pel futbol…

--Parlant de futbol, no troba que aquest esport està en decadència…?

--De cap manera. Tot al contrari. Ha millorat un xic. Des del mes d’octubre que ho estic observant, això.

--Quan abandonarà el càrrec. Perquè s’ha dit que…

--Res, noi, res. Fins el 30 de juny de l’any vinent, en Balmanya seguirà de selecccionador.

--No pensa arribar als Campionats del Món…?

--D’això, ja en parlarem. El meu compromís amb la Federació és fins el 30 de juny del 1968, repeteixo.

Ens acomiadem d’en Balmanya. Com abans ens havíem acomiadat d’en Colomer, també. I sortim al carrrer, mentre pensem -són «coses» que es pensen només- que el nou camp de futbol del Girona quedaria la mar de bé situat cap allà on hi ha al Mas Abella, a Palau Sacosta¸un lloc cèntric, no gaire allunyat de la ciutat. I pensem, així mateix, que el club pot ésser propietari d’un magnífic camp, que bé podria batejar-lo amb el nom de certa persona…

(11-XII-1967)
Transcrit per J.C. i P.