divendres, 23 d’octubre de 2009

LA MORT ÉS MOLT BELLA

Quasi una hora durà la conferència de premsa que, aquella tarda del 24 d’octubre del 1980, Salvador Dalí oferí sota la cúpula geodèsica del seu Teatre-museu de Figueres, lloc on, segons ell afirmava, es troba situat el centre espiritual d’Europa. Més de 150 periodistes d’arreu del món -de la premsa, la ràdio i la televisió- hi assistírem. I és que aquell acte significava la reaparició en públic del genial artista, després d’una llarga malaltia que féu circular una sèrie de rumors alarmants sobre el seu estat de salut, reaparició on el «diví» volgué demostrar que no havia pas perdut cap facultat, cosa que, almenys mentalment, aconseguí.

«En tot moment, Salvador Dalí ha respost, amb frases plenes d’enginy, les preguntes que els periodistes li hem formulat. Val a dir que àdhuc ens ha impressionat amb les seves clàssiques sortides de bomber. Era el Dalí de sempre. Aquell Dalí que se’n fot del mort i de qui el vetlla. Pel que fa al seu estat físic, però, cal assenyalar que hem vist un Dalí força envellit. Li tremolava bastant la mà dreta, senyal inequívoc de la malaltia de Parkinson que diuen que pateix, per bé que, en una ocasió, ha volgut deixar clar que, quan s’ho proposa, sap mantenir-la quieta i ferma», explicava jo instants després, en una crònica, als oients de Ràdio Olot, en una època, per cert, en què l’emissora de FM de la capital de la Garrotxa gaudia de molta escolta a la Catalunya Nord, on «penetrava» amb gran potència, gràcies a un repetidor, instal·lat per la gent d’aquell territori germà, que les autoritats franceses, per considerar-lo «il·legal», obligaren a tancar.

Salvador Dalí fou àmpliament interrogat per nosaltres, els representants dels mitjans de comunicació. Pel que respecta a Enric Sabater, el seu polèmic secretari, manifestà que mai no li havia proporcionat cap disgust, en contra del que s’assegurava, i afegí, que «Sabater és un dels homes que telefonen més del món», una «virtut» -així qualificava el fet- que admirava, atès que ell sempre havia estat un enemic del telèfon i mai no volia agafar-lo, quan sonava a la seva casa de Portlligat, raó per la qual jo, una vegada, em vaig sentir molt honorat, ja que el mateix Dalí despenjà l’aparell i m’atengué. D’altra banda, afirmà, contestant una pregunta de tipus polític, que, «tal com estan les coses, avui és molt difícil de saber si la Venus del Nilo era feixista o comunista». I, a continuació, féu un gran elogi de Velázquez. «Jo ja em conformaria que la gent digués, en morir-me, que Dalí ha estat un dels millors pintors de la província de Girona», declarà modestament el cèlebre artista nat al figuerenc carrer dedicat a l’inventor Narcís Monturiol, per haver-hi també obert els ulls a la vida.

En el decurs d’aquella conferència de premsa, la ja molt velleta Gala, car devia tenir cap a noranta anys, estigué al costat del seu marit, sense que el mundialment famós i acreditat artista li deixés obrir la boca. Però això no vol pas significar que ella hi romangués del tot quieta. Gala, sempre pendent del que feia i deia el seu espós, es movia nerviosa i es notava que patia per ell. I només mostrà un semblant un xic alegre, quan Dalí afirmà: «Gala ho és tot, absolutament tot per a mi», tot anunciant, a continuació, que «Gala, russa de naixença, regalarà una de les meves millors obres a un important museu de l’URSS», anunci que -la veritat sigui dita- ignoro si arribà a convertir-se en tangible realitat. I, tot seguit, Salvador Dalí ensenyà un quadre de grans dimensions, que feia temps que havia pintat, titulat «Cavall alegre», que Gala, la seva propietària, mostrant-se la mar de generosa (fet poc habitual en ella), donava al museu del seu marit.

Dalí, que duia barretina i uns bigotis un xic crescuts (postissos, potser?), abandonà el seu Teatre-museu, al final de l’acte, ajudat per l’alcalde de Figueres i d’altres persones, ja que caminava amb certa dificultat, fent força pena. Ah!, i segons algú digué, Salvador Dalí es llevava llavors cada dia a les nou del matí, encara que quasi l’havien de vestir, i pintava un parell d’hores. Poc després, però, víctima de la soledat en morir Gala i de multitud de xacres (hagueren d’alimentar-lo per via nasal), ja no pogué fer res de res, mentre esperava mig «segrestat» la visita de la Parca.

La citada reaparició pública de Dalí ens brindà la possibilitat d’assabentar-nos que el mestre del surrealisme, durant del curs de la seva malaltia, havia vist la mort de ben a prop, visió que li féu creure que, d’un moment a l’altre, aquella se l’emportaria, amb un cop sec de dalla, cap a l’altre barri. És clar que la cosa no l’espantava gens ni mica, atès que, de forma seriosa i categòrica, afirmà: «He descobert que la mort és molt bella». Davant d’això, em demano: tingué el «diví» una experiència propera a la mort? Difícil és saber-ho. Però, rumiant-ho un xic, penso que no, ja que la malaltia que acabava de patir Dalí, causada per una grip fortíssima (ara, potser, en diríem «grip A»), fou combatuda amb una quantitat realment brutal, espantosa, d’antibiòtics. I no és cap secret que això pot provocar al·lucinacions d’allò més espectaculars.

De qualsevol manera, quan el marquès de Dalí morí a l’Hospital de Figueres (el 23 de gener del 1989) i una enorme gentada acudí a la Torre Galatea, on fou traslladat el seu cadàver, per tal de retre el darrer homenatge a l’il·lustre artista, ningú no gosà posar en dubte, contemplant la cara del difunt -feta una autèntica meravella gràcies al prestigiós metge forense Narcís Bardalet- que, en efecte, la mort és molt bella, conforme el geni de Potlligat havia afirmat el 24 d’octubre del 1980.

El doctor Narcís Bardalet

Emili Casademont i Comas

1 comentari:

Angel ha dit...

Benvolgut Emili Casademont;
passi'm el seu correu si li va bé que li vull notificar una cosa.
Sóc l'Àngel Rodríguez de Girona
elangeldelaweb@hotmail.com