dilluns, 9 de novembre de 2009

LES FIRES, L’ENRIC MARQUÉS I JO

Deia el pintor i escriptor Enric Marquès, en un article que publicà l’any 1981 a Presència, que ell no havia oblidat les Fires de Girona de la immediata postguerra, ja que foren les seves primeres Fires, tot afegint, a continuació, el següent: «Any 1940. Any negre, superracionament, Auxilio Social, despietada repressió franquista, calamitats polítiques i naturals: el paorós aiguat de l’octubre. Desolació i misèria. Les Fires tingueren lloc en aquest context de dificultats i de privacions. Instal·lades a la Gran Via, les atraccions i les parades cohabitaven amb el fang amuntegat. Era el pòsit de la ciutat inundada que no havia pogut ser encara desembarrassada del llot. Però Girona, tot i el rerafons tradicionalista i migrat d’aquells anys, no renunciava a la seva Festa Major». I més endavant, assenyalava que, posteriorment, les atraccions i les parades firals es traslladaren a la Devesa i que, de forma progresiva, anà augmentant la seva animació. Aquest i d’altres articles d’en Marquès, apareguts en diversos periòdics, formen part, recopilats per Narcís-Jordi Aragó i Josep Clarà, del llibre Enric Marquès. L’art, la ciutat i el món, editat per la Diputació de Girona l’any 1996.

En aquella època, les Fires de Girona -cal que en faci memòria- començaven el 28 d’octubre, vigília del dia de Sant Narcís, al vespre, amb la lectura del pregó, i finalitzaven, amb l’espectacle dels focs d’artifici, també al vespre, el 5 de novembre. Unes dates que, en el futur, serien poc respectades. Aquest any, per cert, en tenim un clar exemple. I a mitges Fires s’esqueia la gran diada de Tots Sants, la de la «capa i els mocadors blancs», com diu el popular refrany, fent referència al fet que, segons la tradició, l’1 de novembre, s’inicia l’hivern, cosa que, a vegades, no s’acompleix.

Tornant a allò que deia Enric Marquès, jo tampoc no he oblidat les Fires del 1940, que també foren les primeres que vaig viure. Ell, però, segur que en tenia un record més «viu», atès que la seva edat superava la meva, encara que per molt poc. La dolorosa notícia del seu òbit, esdevingut el 1994 a l’hospital Josep Trueta, la vaig rebre a la clínica l’Aliança, on acabaven de practicar-me una intervenció quirúrgica: «Has perdut un vell i bon amic, l’autor del cartell de les properes Fires de Sant Narcís», m’anuncià la meva dona, amb veu trista, allargant-me el Diari de Girona. En efecte, Enric Marquès era un vell i bon amic meu, a qui havia conegut a la meitat dels anys 50. I cal dir que, atret pel seu estil de pintar, no vaig dubtar de seguida, mitjançant la premsa i la ràdio, a donar-li una petit «cop de mà». El 1957, tothom pogué assabentar-se, per exemple, que l’Enric estava passant una temporada a Dinamarca -fent de pagès, però aprofitant les estones lliures per pintar i exposar la seva obra-, gràcies a un reportatge que vaig publicar a la revista Usted, basat en un altre que li havia fet un diari de Copenhaguen. Val a dir que jo he estat un dels primers, primeríssims, periodistes que parlaren del pintor Enric Marquès. I d’això, en dóna fe el catàleg de l’exposició antològica que li dedicà l’Ajuntament de Girona, també l’any 1996, al Museu d’Història de la Ciutat.

A partir del 1958, ell s’establí a París i, pel que a mi respecta, a Tetuan (Regne del Marroc). Això no obstant, el nostre contacte no es trencà. I així, de tant en tant, ell m’adreçava alguna postal al Diario de África, rotatiu del qual jo era redactor, i alguna foto seva. Cap a finals dels anys 60, l’Enric féu una exposició a Girona, mostra que vaig tenir ocasió de veure i, alhora, d’escriure’n un comentari a l’Usted. Poques setmanes més tard, vaig rebre una postal, a Tetuan, on m’agraïa la tramesa d’un exemplar de la revista, així com «el bon comentari que m’hi has publicat». El 1965, aprofitant una altra de les exposicions importants realitzades per Enric Marquès a Girona (que, per cert, havia nascut a la Rodona, al municipi de Santa Eugènia de Ter, agregat avui a la capital del Gironès), vaig entrevistar-lo per a la revista Gerona Información, on anunciava que estava preparant una «expo» a Munic (Alemanya). Després, per diverses raons, el nostre contacte perdé intensitat, per bé que continuà essent cordialíssim. D’altra banda, convé ressaltar que mai no em vaig perdre cap dels molts interessants articles periodístics que l’Enric publicà.

L’última vegada que ens veiérem, a finals dels anys 80 (en aquells moments, en Marquès vivia a Llagostera i jo residia a Figueres), l’Enric em prometé que un dia vindria a casa meva, promesa que m’alegrà de veres, i que rememoraríem allò que ell, en alguna foto que des de París m’havia enviat a Tetuan, posava, a tall de dedicatòria, al darrere: «Tot recordant, amb afecte i agraïment, velles campanyes», referint-se, naturalment, a aquelles que als anys 50, quan era gairebé un desconegut, li havia fet, perquè creia fermament en la seva pintura, a través dels mitjans de comunicació. Per dissort, però, aquell dia no arribà mai.

Com cal imaginar, vaig lamentar de debò la inesperada i prematura mort, ara acaba de fer 15 anys -als 63 d’edat-, del meu vell amic, l’excel·lent pintor i el magnífic escriptor Enric Marquès, així com el fet que, per estar reclòs en una clínica -repeteixo-, no pogués anar a donar-li el meu últim adéu. Primer en una cerimònia civil efectuada a la Devesa i, més tard, mentre hom procedia a escampar les seves cendres damunt un camp proper al monestir de Solius, indret que ell estimava moltíssim. Espero, però, quan m’arribi l’hora, tenir el goig de retrobar-lo al Més Enllà, per tal de fer-la petar una llarga estona. Els dos tenim una cita -meravellosa, sens dubte- pendent…

Emili Casademont i Comas
Publicat a «Diari de Girona»
(1-XI-09)