divendres, 27 de novembre de 2009

Sagàs, el primer poble català

Diu un popular i vell refrany que «Per Sant Andreu,/ neu, pluja o fred molt greu». Aquest refrany, que abans sempre l’encertava, ve d’aquella època en què molta gent de les comarques gironines, sobretot de la Garrotxa, creia en l’existència d’un curiós personatge, anomenat Andreu, més conegut com el Pare de la Neu, que cada any, el 30 de novembre, diada de l’apòstol sant Andreu, celebrava un banquet realment extraordinari, en un lloc situat damunt els núvols i amb un elevadíssim nombre de convidats, àpat constituït per carn d’oca, les plomes de les quals, en forma de borrallons de neu, dites també volves de neu, queien abundosament sobre la superfície de la terra.

Per Sant Andreu, i a causa d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei En Jaume I, també abans tenia lloc l’elecció dels consellers que havien de regir la ciutat de Barcelona, integrats en l’anomenat Savi Consell de Cent. D’aquí ve, precisament -cosa que, pel que he pogut comprovar, avui molts ignoren- que un important carrer barceloní rebi el nom de Consell de Cent. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà. Al matí, assistien a la funció solemne que se celebrava a la cripta de santa Eulàlia, a la catedral, i a la tarda, aplegats tots a la sala major del Consell, el conseller en cap, a peu dret, feia un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, ordenava que fossin elegits democràticament els nous consellers. I un cop finit l’acte, anaven a casa d’aquests darrers, per tal de felicitar-los i desitjar-los molta sort en el govern de la ciutat. Tot això durà fins al 1713. Perquè l’any següent, com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió, així com de la presa de Barcelona per les tropes de Felip V (monarca de molt mal record per a nosaltres, els catalans), fou desfet el Consell de Cent i ordenat el règim de la Ciutat Comtal de manera ben diferent de com l’havia sàviament instituït el rei Jaume cinc segles abans, règim que, amb l’actual democràcia (o això que, a l’Estat espanyol, en diuen democràcia), no s’ha pogut recuperar.

Són molts els llocs de Catalunya que, per Sant Andreu, celebren la festa major, com Sant Andreu de Palomar, pàtria del gran poeta i dramaturg Ignasi Iglesias, on hi ha una parròquia que porta el nom del sant apòstol, per exemple. Aquest lloc fou un municipi independent, dret perdut, l’abril del 1897, en benefici de Barcelona, igual que Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi i Sarrià, en signar, la reina d’Espanya, un anomenat «Decreto de Agregación», quasi per sorpresa. A Sarrià, per cert, hi nasqueren santa Eulàlia, l’antiga i única patrona de la Ciutat Comtal, i Josep Vicenç Foix, el no menys gran poeta i escriptor, on la seva família regentava una acreditada pastisseria. I entre els llocs catalans que festegen sant Andreu, hi trobem el poble de Sagàs, a la comarca barcelonina del Bergadà, en el qual existeix una església dedicada a l’apòstol.

L’origen de Sagàs és completament desconegut, raó per la qual el seu Ajuntament no gosa parlar-ne, tot i admetre que és d’allò més antic. Això no obstant, els vells saganencs donaven com a verídica una llunyana i curiosíssima llegenda, alhora que la recitaven com el parenostre als escassos visitants que rebia la població, un dels quals fou l’il·lustre folklorista Joan Amades, que no dubtà a incloure-la al Costumari Català. Sagàs, segons la citada llegenda, deu el seu nom, a més de l’alt honor d’haver estat el primer poble català, a un dels néts de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, que era fill d’un dels set que tingué el constructor de la cèlebre arca bíblica, els quals, per tal de burlar-se d’algun altre possible diluvi universal i de salvar-se de morir negats, procediren a aixecar una torre gegantina, la de Babel, que havia d’arribar fins al cel, torre que no pogueren, ni de bon tros, veure acabada. «Nostre Senyor -diu Amades, d’acord amb la narració que recollí a Sagàs-, per castigar-los, els envià moltíssimes llengües diferents que els caigueren al damunt com una pluja de gotes de foc. I al moment cada un va parlar de manera diferent dels altres i no es van poder entendre ni d’una sola paraula». I la llegenda, després d’indicar que el tal Sagàs «aterrà» a Catalunya i que, captivat per la riquesa i la bellesa del país, s’hi establí, acaba relatant que aquell nét de Noé tingué també set fills, als quals donà com a dot el mateix nombre de cases, una per a cadascun, que ell personalment edificà. Cal ressaltar que, quan Joan Amades visità Sagàs, al principi del segle passat, només hi trobà un total de set cases, que considerà -detall que, en certa manera, sembla força significatiu- que eren les més antigues i primitives de tot el territori català.

Per altra banda, hi ha qui s’ha atrevit a dir que l’art d’aixecar castells humans, per part de les colles castelleres, tan practicat al nord del País Valencià, al sud del Principat de Catalunya i a les comarques barcelonines, així com, des de fa relativament poc temps, a Salt i a Figueres, pot provenir d’alguns d’aquells fills del patriarca Noè, castigats per Déu, amb la intenció de voler evocar la fracassada temptativa de construir la torre de Babel. Uns fills de Noè, segons indiquen, que, un cop instal·lats suposadament a les terres de València, no trigarien gaire a crear una parla comuna, per tal que, entre ells, s’entenguessin. O sigui, una llengua que, a la llarga, seria la catalana, amb la seva variant valenciana. Tot això, igual que l’origen de Sagàs, el primer poble català, costa molt d’empassar, però bé podria ser -per què no?- que hagués arribat a succeir realment...

Emili Casademont i Comas