ELS 60 ANYS D’«ÀNCORA»

Serà el proper dia 1 de desembre que el setmanari Àncora, editat a Sant Feliu de Guíxols, complirà seixanta anys de vida ininterrompuda, ja que nasqué el mateix dia i el mateix mes d’aquell ja una mica llunyà 1949. I ho féu com a continuador del també setmanari Chut, fundat un parell d’anys abans -el 30 d’octubre del 1947-, però amb una temàtica variada (la pròpia de qualsevol publicació d’informació general) i amb moltes més pàgines, així com, per obligació -no oblidem que era en ple franquisme-, amb la «a» inicial accentuada al revés, o sigui, en castellà.

Ben aviat, però, Àncora començà a publicar alguna coseta en català (molt abans que les altres revistes comarcals de casa nostra s’atrevissin a fer-ho), que s’anà incrementant de forma progressiva. Així, cal recordar que, a les acaballes dels anys 50 i al principi dels 60, les planes d’Àncora feien ja veritable goig, car hi havia molts articles en la llengua de Pompeu Fabra, la majoria sortits de la ploma de la seva directora, una brillant periodista que signava amb el pseudònim L. d’Andraitx.

I fou, precisament, en aquells inicis dels anys 60, quan jo vaig entrar en contacte directe amb el setmanari creat el 1949 a la pàtria de Juli Garreta, de Josep Irla i d’Agustí Calvet, Gaziel, setmanari que sovint llegia a la Biblioteca Pública de Girona -la ubicada a l’antic Hospici-, on solia passar moltes estones. El fet succeí en una visita que vaig fer a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, on vaig conèixer personalment la L. d’Andraitx, que era també una destacada col·laboradora del Diario de Barcelona, quan aquest periòdic, el popular Brusi, gaudia d’un sòlid prestigi. I la L. d’Andraitx no era altra que Margarida Wirsing i Bordas, catedràtica d’Institut. Els dos tinguérem, a casa seva -al carrer Campmany-, una interessant i llarga xerrada sobre diversos temes (jo, llavors, acabava d’arribar del nord d’Àfrica, on havia exercit la professió periodística) i, al final, davant la magnífica impressió que em causà aquella senyora tan liberal, tan culta, tan simpàtica i tan decidida i valenta, li vaig dir que seria per a mi un gran honor escriure a les pàgines d’Àncora.

Margarida Wirsing, que m’explicà tota la seva agitada vida, amb no recordo quants consells de guerra sumaríssims que li havien incoat després de la Guerra Civil, i era filla de pare alemany i mare catalana, però sempre s’havia sentit catalana de soca-rel, acceptà encantada el meu oferiment. I, d’aquesta manera, tot seguit vaig publicar a Áncora una sèrie d’articles en castellà sobre el Marroc (de temes diversos, com el de la política, car havia conegut bé el rei Mohamed V i el seu successor, el príncep Hassan II, i, a més, parlava l’àrab), país que, l’any 1956, aconseguí independitzar-se dels protectorats francès i espanyol, a part de recuperar també, un xic més tard, la zona internacional de Tànger. Poc temps després, però, ja em vaig passar del tot, en les meves col·laboracions al setmanari ganxó, al català, llengua que la Wirsing, per cert, dominava a la perfecció. Precisament, aquell dia que vaig conèixer la «mestressa», com l’anomenaven els seus subordinats, s’enfilava per les parets i es posava les mans al cap, perquè apareixia una falta d’ortografia al titular d’un article publicat a la portada del número d’Àncora, acabat de sortir al carrer. «I això que jo mateixa vaig repassar la prova d’impremta!», deia, tota desesperada, mentre jo mirava de consolar-la: «A mi també, a primera vista, m’ha passat desapercebuda». I era ben veritat.

Àncora, durant les seves sis dècades d’existència, ha viscut èpoques esplendoroses. I les seves pàgines, cal ressaltar-ho, han acollit la flor i nata del periodisme i de la literatura del país. Els números extraordinaris del setmanari ganxó (el de Nadal, el de la Festa Major, etcètera) sempre han estat magnífics. Encara jo en guardo un, molt ben enquadernat, editat l’any 1971, amb motiu de la celebració d’una gran setmana dedicada a Juli Garreta, que té un elevat valor històric. I és que, en facsímil, s’hi inclogué l´edició extraordinària que el setmanari L’Avi Muné, també guixolenc, publicà el 1925, any del decès del cèlebre músic i compositor, edició que conté una excepcional colla d’escrits de condol de prestigioses personalitats, com Caterina Albert (Víctor Català) i Pau Casals. L’Avi Muné era dirigit per Enric Bosch i Viola, un figuerenc que es traslladà de ben petit a Sant Feliu i que, tal com explica el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, obra d’Inès Padrosa i Gorgot, de recent aparició, brillà com a articulista a la premsa barcelonina.

Però també Àncora, durant aquestes sis dècades, ha viscut èpoques dolentes, causades per diverses circumstàncies, entre elles l’econòmica, una de les quals coincidí amb el fet que la meva estimada amiga Margarida Wirsing, per motius laborals, anés a viure a Barcelona, on deixà d’existir a edat avançada, i fos substituïda al capdavant de la revista, subtitulada «Setmanari de la Costa Brava», per Claudi Isern, a qui reemplaçà, en morir, el seu fill Josep Maria, l’actual director. Gràcies a l’esforç de gent entusiasta i dinàmica, però, Áncora, que des de fa deu anys ve organitzant uns importants premis literaris, sempre ha sabut capejar bé el temporal. I cal desitjar que ho continuï fent en el futur, malgrat les dificultats a què ara s’enfronta, a conseqüència de la crisi econòmica, que han obligat el setmanari a reduir pàgines per estalviar costos, segons diu en una nota, on afegeix que confia superar aquest mal moment, tot esperant que vinguin temps millors.«Si és així -conclou-, això haurà representat una nova prova per a ÀNCORA».

Anys 60: Margarida Wirsing, directora d’Àncora, reunida amb alguns redactors del setmanari

Emili Casademont i Comas
Publicat a “Diari de Girona”
(8-XI-09)