Sílvia Morgan (In memoriam)

Llegint les necrològiques del Diari de Girona, m’acabo d’assabentar de la mort, a la localitat de Tucson (Arizona), de l’actriu de cinema Sílvia Morgan (en realitat, es deia Maria dels Àngels Comas i Borràs), nascuda a Barcelona el 1923, germana gran de Maria Rosa, casada amb Josep Vergés i Matas, fill de Palafrugell i editor de l’obra completa de Josep Pla, pares de l’economista i escriptor Josep C. Vergés.

Ara fa justament 50 anys, vaig tenir el goig de conèixer personalment Sílvia Morgan (he vist escrit també Sylvia i, el que és més greu, Silvia, sense l’accent a la primera «i», cosa que fa que aquest nom de pila sigui castellà), quan «aterrà» a Tetuan, capital del ja aleshores antic protectorat espanyol del Marroc, per tal d’intervenir en el rodatge de la pel·lícula Misión en Marruecos, en companyia, entre d’altres, d’Alfredo Mayo, Fermando Rey i Lex Barker, el Tarzan, aquest últim, del cinema, que fou el marit de Carmen Cervera, de qui, en morir, ella heretà una casa a Sant Feliu de Guíxols, la qual, comparada amb la immensa fortuna que li deixà el seu darrer espòs, després també de finar, o sigui, el baró Hans Heinrich Von Thyssen, col·leccionista d’obres artístiques, es tracta d’una autèntica misèria. I és que jo, en aquells temps del Marroc, exercia la professió periodística al Diario de África i al setmanari África Deportiva, ambdós periòdics editats a la blanca ciutat tetuaní i pertanyents a la mateixa empresa, desapareguts el 1962, a conseqüència de la independència del país, obtinguda d’Espanya i França sis anys abans, encara que l’África Deportiva, que sortia els dilluns i estava considerat com un dels millors setmanaris en castellà especialitzats en la referida temàtica, ho féu ja el 1959. Aquest periòdic esportiu tenia una gran xarxa de corresponsals propis arreu de l’Estat espanyol, on es venia força, i gaudia dels serveis de l’agència britànica Reuter, a més de l’Alfil (Efe).

Sílvia Morgan, que havia actuat de molt joveneta en grups teatrals «amateurs» barcelonins, debutà en el cinema, descoberta per Juan Antonio Arévalo, amb el film Arribada forzosa, rodat el 1943. En total, participà en una trentena de pel·lícules, entre elles ¿Crimen imposible?, de César Fernández Ardevín. El treball de la Sílvia, en aquesta cinta, fou guardonat, l’any 1954, pel Círculo de los Escritores de Cine, amb el premi a la millor actriu principal d’una pel·lícula espanyola. I el 1962 (any en què s’acomiadà de la seva carrera cinematogràfica, interpretant Cerca de las estrellas), casada amb el productor Sergio Newman, s’instal·là als Estats Units, on el dilluns de la setmana passada -Dia dels Difunts, precisament- volà al Més Enllà.

Sílvia Morgan i Alfredo Mayo

El rodatge de Misión en Marruecos despertà molta expectació a Tetuan. I convé destacar-ne un fet. A un bon amic i company meu, Carlos de Yrissarri, que entrevistà Silvia Morgan en català (llengua que ell coneixia prou bé, ja que la seva esposa era barcelonina, filla de Paco Bru, el cèlebre seleccionador de futbol espanyol, anomenat «l’héroe de Amberes»), no se li ocorregué res més que, en honor a l’actriu, oferir als lectors del Diario de África gran part d’aquella entrevista també en català, cosa que agradà moltíssim a tothom. L’endemà, el mateix Yrissari em presentà, a l’hotel Dersa, la Sílvia, amb la qual (a més de ser molt agraciada de físic, era simpatiquíssima) vaig mantenir una llarga, amena i agradable conversa -com cal suposar, igualment en la nostra parla comuna-, que em serví per redactar un reportatge per a la revista gironina Usted, però en castellà, ja que així obligava a fer-ho el règim franquista.

Avui, mig segle més tard -i en ocasió del traspàs de Sílvia Morgan-, evoco emocionat aquella xerrada, així com el rodatge de Misión en Marruecos. Una cinta, l’argument de la qual gira a l’entorn del misteriós assassinat d’un empleat d’una empresa petroliera estrangera que busca un jaciment d’«or negre» al Marroc, assassinat ocorregut en una platja propera a Tetuan, o sigui, la de Río Martín, avui dita Martil. La història es desenvolupa i és filmada a diferents llocs de la ciutat, encara, suposadament, sota el control administratiu i militar espanyol: a l’aeroport de Sania Ramel, a la plaça d’España, anomenada la plaça de la Iglesia, per aixecar-s’hi el temple de Nuestra Señora de las Victorias, a l’hotel Dersa, etc., i, sobretot, a la medina o «barrio moro», que en dèiem, un dels més típics de tot el país.

D’altra banda, he de consignar que Sílvia Morgan tingué la gentilesa de dedicar-nos, als periodistes del Diario de África, una gran foto seva, que jo vaig arreplegar per al meu arxiu. Per dissort, però, no he pogut localitzar-la. Potser, com a vegades passa, apareixerà el dia que no la busqui. Es tracta d’una fotografia, on ella llueix un bon «tipet», que la censura franquista segurament no hauria permès que es publiqués a cap diari o revista de la «molt catòlica» Espanya d’aquella època.

Sempre he guardat -i guardaré- un gratíssim record de Maria dels Àngels Comas i Borràs. Una dona molt atractiva i una gran actriu, retirada prematurament com a «estrella» del setè art, si bé després col·laborà amb el seu marit en la producció d’importants films, com Ben-hur. Que en pau resposi Sílvia Morgan, allà lluny, al cementiri d’Arizona, on suposo que ha rebut sepultura. Una catalana, per cert, que, segons em confessà, era una enamorada de l’estany de Banyoles, malgrat que, en certa ocasió i per exigències del guió de determinada pel·lícula, es veié forçada a banyar-se, en ple mes de gener, a les seves gèlides aigües...

Emili Casademont i Comas