dimecres, 2 de desembre de 2009

El malaguanyat periodista Esteve Fontbernat

<0> Poc abans de morir en plena joventut, va dirigir el diari «Lo Geronès», editat a la ciutat de Girona, i va indicar que els curts de la sardana s’havien de ballar amb els braços avall

<0> Avui, els sardanistes, gairebé tots ignorant-ho, segueixen l’anomenat «estil Fontbernat», inclòs en el seu llibret «Estètica de la Sardana», escrit a la vila d’Anglès l’any 1907

Per EMILI CASADEMONT I COMAS

(…) L’Esteve, que era el fill gran del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, nasqué al Mas Fontbernat -encara avui dia molt ben conservat-, situat al poble d’Estanyol (municipi de Bescanó, a la comarca del Gironès), l’any 1887. Però, en instal·lar-se la família a Anglès (veïna localitat de la comarca de la Selva), no trigà a esdevenir anglesenc d’adopció. I exactament el mateix ocorregué amb el seu germà Josep (1896), l’il·lustre músic, escriptor i polític, que fou proposat, a l’exili, per substituir Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà en benefici de Josep Tarradellas.

Alguns dels altres fills i filles del matrimoni també obriren els ulls a la vida a la vila d’Anglès, com l’Enric (1900), actiu sardanista i dansaire d’esbart, que formà part de l’exèrcit de Francesc Macià -igual que en Josep- en els històrics Fets de Prats de Molló (1926). Aquest Enric, per cert, morí tràgicament i heroicament a Barcelona, on havien anat a establir-se els Fontbernat i Verdaguer (al carrer de Petritxol i eren veïns del poeta i dramaturg Àngel Guimerà, autor de la lletra de La Santa Espina, musicada pel mestre Enric Morera, el qual sempre afirmava que en Josep fou un dels seus deixebles predilectes), el 19 de juliol del 1936, a causa de les primeres lluites a la via pública, trist preludi de la cruenta Guerra Civil. I cal ressaltar que la Generalitat republicana procedí a donar el seu nom a un carrer de capital catalana, eliminat pel règim franquista l’any 1939, que l’actual Govern de la Generalitat no s’ha dignat a restituir. Almenys, fins al moment. (…)


(…) A Anglès, la família Fontbernat-Verdaguer visqué a casa la mare, la senyora Lluïsa, anglesenca de naixença i de cor, que n’era la propietària. I fou allà, a Can Verdaguer, on es produí l’inesperat òbit de l’Esteve, quan tan sols lluïa 23 esplendoroses primaveres.

«Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l’Esteve, l’any 1910. L’Enric, el germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva nort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. El seu germà Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre el pobre Enric es va curar com per miracle», explicava en Josep als autors de l’obra La Sardana (Editorial Bruguera-Barcelona, 1969).

Esteve Fontbernat, persona dotada d’una intel·ligència d’allò més extraordinària -qualificada de superior-, de ben segur que, si no l’hagués visitat la Parca tan prematurament, hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres i, potser, fins i tot, en el de la pintura, atès que, talment com Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que, en ocasió de la Festa Major d’Anglès -les Gales d’Anglès-, cada any anaven a dinar a Can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), també feia «córrer» magníficament els pinzells damunt la tela, a part que exhibia una cal·ligrafia que enamorava, com jo, en haver tingut el privilegi de llegir alguns dels seus treballs literaris manuscrits que es conserven, he pogut ben constatar. (…)


(…) Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l’Ajuntament de Girona, explica, en el seu llibre Memòries d’un gironí, editat el 1932 i reeditat el 2001 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya -demarcació de Girona-, que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que el nou rotatiu de la ciutat del Ter i de l’Onyar, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència dels qui el feien, «dirigit per un jovenet completament “peix” en la matèria, substituït de manera ràpida per l’Esteve Fontbernat, d’Anglès, mort no gaires anys més tard en plena joventut, de major pràctica i experiència en el periodisme, que escriví un cèlebre llibret sobre la sardana».

Entre parèntesi, convé afegir a això que, llavors, l’Esteve ja començava a destacar en qualitat d’articulista a la premsa barcelonina. (…)

(…) Esteve Fontbernat i Verdaguer, en efecte, escrigué, el llibret o fascicle titulat Estètica de la Sardana, datat a Anglès l’octubre del 1907 i editat a Barcelona (Tipografia L’Avenç,1908), que ha estat un dels primers llibres publicats sobre el sardanisme, on deia, molt ben argumentat, que, en les tirades de curts, calia que els balladors abaixessin els braços:

«En les tirades de curts, s’ha de fer amb els braços completament baixos, com demostrant decaïment o cansanci, posició molt adequada, perquè en aquesta part de la sardana la música quasi sempre guarda un ritme arrossegadís i mandrós. En canvi, en començar els llargs, la música sembla eixovorirse, tornantse més valenta, i és escaient llavors dansar amb els braços alts».

Uns mesos abans, l’Esteve ja havia pronunciat una conferència relativa a aquesta qüestió al local de l’Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudellers Blancs, conferència comentada de forma ben favorable per la premsa de la Ciutat Comtal, sobretot per la revista La Nació Catalana. Ràpidament, aquella norma fou seguida per molts sardanistes, mentre que d’altres continuaren ballant la sardana amb els braços sempre aixecats, raó per la qual s’originaren entre els dos bàndols fortes discussions.

Al final, però, acabà per imposar-se «l’estil Fontbernat», com podríem anomenar-lo, estil avalat per la Federació Sardanista de Catalunya:

«La sardana té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades curts i llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braços avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb els braços a l’alçada de l’espatlla». (…)


(…) El meu inoblidable amic Josep Fontbernat -tinc l’honor de ser-ne biògraf-, en un Glossari andorrà, emès per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (potent emissora de titularitat francesa que ell posà en marxa el 1959, primer amb el distintiu d’Ando-ràdio i, per últim, amb el de Sud-ràdio), el 21 de novembre del 1969 deia el següent:

«Els sardanistes d’ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó; però, quan veig que els sardanistes d’ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d’Anglès, que en guarda la despulla i el record que res no esborra. Sento encara la campana que portava el nom de Paula, perquè la meva àvia, que se’n deia, l’havia apadrinada. Les campanes dels pobles tenen totes el mateix so. Quan toquen a festa és la festa de tothom. Quan toquen a morts és tot el poble que porta dol». (...)


(…) En Josep, traspassat a Andorra la Vella el 1977 i enterrat des del 1982 al cementiri anglesenc, havia estat, en temps de la República, director general de Radiodifusió de la Generalitat -el primer i l´únic que hi hagué-, diputat al Parlament de Catalunya, regidor (i alcalde accidental de Barcelona, durant els inicis de la guerra, nomenat pel president Lluís Companys) i el creador d’Els Cent Homes d’en Fontbernat, la cèlebre massa coral barcelonina dels anys 30, a més de conseller particular -ja, a París, en el seu segon i dilatat exili- de Vincent Auriol, president de la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial. I l’home dels Cent Homes, com havia estat popularment conegut, contava això que he transcrit de forma literal, perquè encara hi havia gent, en aquells anys 60 del segle passat -com sembla que n’hi haurà sempre-, que afirmava que, tant els curts com els llargs de la sardana, calia ballar-los amb els braços enlaire, tot adduint que el costum d’abaixar-los, en els curts, s’implantà després de la Guerra Civil, tot constituint com una mena de mostra de submissió del poble català als seus vencedors, els franquistes.

Res més lluny de la realitat, conforme es pot comprovar fàcilment, atès que l’Esteve, bastant de temps abans, ja havia inventat el citat sistema, que té, en l’actualitat, més d’un segle d’existència i que és utilitzat per tots els sardanistes, tret d’alguna petita excepció. (…)


(…) No hi ha dubte que l’Esteve Fontbernat i Verdaguer fou, repeteixo, un jove intel·ligentíssim. Llàstima que morís tan prematurament. Les lletres catalanes -i, en particular, el periodisme català- sofriren una pèrdua irreparable. I el mateix cal dir de la dansa que, tal com afirmà Joan Maragall, és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Lamentablement, però, avui pocs sardanistes, poquíssims, saben qui era l’Esteve Fontbernat, i molts, moltíssims -fet que encara és més greu-, ni tan sols n’han sentit a parlar mai, malgrat que tots ballen la dansa nacional de Catalunya d’acord amb la norma dictada per ell. (…)



Senyores i senyors: Jo prou voldría saberlos explicar lo que sentía quan hem estat tots junts. Los goigs que jo he fruit, quan recordavem que aquí, essents catalans, sols ens guiava la pau y germanor.
Y he sentit una cosa que em bategava al cor y jo, á n’aquella cosa, hi he endevinat amor, un gran amor pur y gran. Després, un tremolor de l’emoció sentida ha corregut mon ésser donantli nova vida á aquell amor sublim.
Y aquell amor sencer, l’he dât a Catalunya, la patria carinyosa que quan un s’han allunya sent mal d’anyorament. De l’estimació meva, li he dât com á penyora, perquè aplegats tots junts l’hem proclamat senyora de nostres pensaments. L’haviem nombrat senyora, ballant sa gaya dança, la dança montanyenca que amorosida y mansa ens lliga al llaç d’amor. Per xó havém d’estimarlo nostre terreny nadiu, puig que ab sas belles dançes y cants d’amor ens diu que vol que’ns estimem.
Sí, sí, estimen-nos força y fem que sovinteijin aquestes gayes festes, mirant de que’s punteijin nostres balls nacionals. Y fem que un altre jorn de nou, al aplegarnos, ens guía com havuy el desitj d’estimarnos com á germáns que som.
E. Fontbernat y Verdaguer
(Parlament de clausura, llegit a Barcelona en una reunió intima celebrada per un aplech de joves y doncelles el día 2 de Desembre 1906)

NOTA: Bellíssim text de l’Esteve Fontbernat, localitzat entre els pocs papers que es guarden d’ell, escrit -s’endevina- una mica a corre-cuita. He procurat respectar al màxim el català d’ara fa un segle que s’hi utilitza, ja que considero que s’entén prou bé. -E.C. i C.


Fragments d’un llibre en preparació
sobre els Fontbernat i Verdaguer

Transcripció feta per J. P. i C.
(1-12-2009)