Emili Casademont i Comas: El gran «mes dormidor»

Durant el mes de desembre, els romans procuraven no resoldre cap afer d’importància ni iniciar cap empresa delicada, perquè creien que una cosa feta al llarg del darrer mes de l’any estava condemnada al fracàs. I, en l’actualitat, encara hi ha gent que pensa igual, basant-se en el fet, talment com l’antic poble de Roma, que, pel desembre (el mes més fred i el més fosc de tots els dotze mesos), la terra s’adorm i no hi creix ni s’hi cull res. La terra, per tant, reposa i no es desperta fins cap a mitjan febrer. D’aquí ve que el desembre i el gener siguin qualificats de «mesos dormidors». Sobretot, el primer, considerat el gran «mes dormidor».

El desembre té els dies més curts de l’any. I oficialment ens porta l’hivern. I ens porta, també, una diada molt assenyalada. O sigui, la de Nadal, que és quan el dia fa un petit «salt» i s’allarga una mica, com bé diu el refrany: «Per Nadal,/ un pas de pardal». Pas que l’endemà, dia 26, festivitat de Sant Esteve, ja és de llebre. Una diada, la nadalenca, de trist record, ja que, en tal data, emprengueren el camí cap a l’Eternitat dues de les nostres més il·lustres figures: Francesc Macià (l’any 1933 a Barcelona), el primer president de la Generalitat de l’era moderna, i Pompeu Fabra, el Seny Ordenador de la Llengua Catalana (el 1948 a Prada del Conflent, on vivia exiliat, després de la Guerra Civil).

Altrament -no voldria deixar-m’ho al tinter-, abans el desembre constituïa una època tràgica per als porcs, ja que, tradicionalment, era quan se’ls matava, costum avui perdut, però rememorat per alguns pobles de pagès, els quals reviuen, en certa manera, aquella extraordinària festa familiar, en la qual jo, de petit, havia participat i gaudit tantíssim, festa, la de la matança del porc, que hom afirmava que era una de les tres alegries de l’home. Per cert que, al calendari de pedra esculpit a la portalada del monestir de Ripoll, obra que data del segle XII, hi ha una escena, representativa d’aquest mes, on es veu una dona amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Això fa suposar que llavors la gent «liquidava» els porcs a cops de destral, sense manies, cosa que devia ser realment esgarrifosa…

I el desembre, a més de ser el mes dels grans refredats (antany s’afirmava que els sembrava a dojo, buidant-los d’un sac enorme que duia), és el de les fortes ventades. Ja ho diu el refrany: «L’advent és el temps del vent». I l’advent, com és sabut (o avui dia, potser, no tan sabut, sobretot entre la gent jove), és aquest període de temps comprès entre les quatre setmanes anteriors a Nadal. I hi n’ha un, de vent, molt famós, que llueix un nom femení, o sigui, la tramuntana. Un vent que no és pas, en contra del que alguns pensen, exclusiu de l’Empordà, del Rosselló i de les Balears, atès que, quan bufa fort, també arriba a d’altres contrades.

A l’illa baleàrica de Menorca -de parla també catalana-, la gent, enutjada, sol batejar la tramuntana amb els apel·latius de la «Veia», en «Valent», en «Menjafaves» i en «Robafaves», perquè dificulta les feines de la mar i de la terra, tot obligant-la sovint a quedar-se a casa, sense poder anar a fer el jornal. I es conta que, per als menorquins, aquest vent surt d’un forat, que hi ha en una penya, vora del qual viuen un vell i una vella. Ell, segons diuen, és fredolic i amic de la calma, raó per la qual tapa el forat a fi de deturar el vent, mentre que ella, per contra, és amiga dels gèlids i forts bufets de la tramuntana que ho arrabassen tot. I com que la vella és així, com «sa mare l’ha parida», que diria algú, quan arriba el desembre, comença a destapar el forat per on surt el vent, tot aprofitant que el seu home no es mou de la vora del foc.

Curiosament, a l’Empordà, segons una antiga llegenda, també la tramuntana surt d’un forat, aquest amagat en un atapeït bosc del Pirineu, que ningú no ha pogut -almenys, fins ara- localitzar. I, per altra banda, cal remarcar que s’ignora si seria bo o no que aquest vent bufés, ja que, si bé hi ha algunes persones que creuen que totes les plantes creixerien més sense ser-ne «martiritzades» -en ocasions, de forma cruel-, d’altres opinen que la tramuntana és el marit de les plantes i que, si deixés de bufar, aquestes no trigarien a morir i el món s’acabaria. Sigui com sigui, una cosa sembla ben certa. I és que Salvador Dalí, si no hagués estat «tocat per la tramuntana» (vent que, segons la ciència mèdica, sol «regirar el cervell» d’individus i indivídues molt sensibles), no hauria arribat a ser un artista-pintor d’una genialitat tan genial, valgui la redundància, reconeguda i admirada arreu del nostre planeta.

Dimarts d’aquesta setmana, benvolguts lectors, dia de Sant Eloi, aquell que, segons la popular dienda, de mitjà va ésser manyà, de mitjancer va ésser serraller i de gran va ésser sant, patró dels treballadors del ram del metall (manyans, torners, joiers, etcètera), molt celebrat a la dècada dels anys 50 del segle passat, dimarts d’aquesta setmana, repeteixo, encetàrem el mes de desembre, el darrer de l’any. Un mes marcat pel fred i el vent, cap al final del qual s’escau la diada de Nadal. I un mes que, malgrat els seus defectes, abans feia exclamar: «Ditxós mes, que entra amb llardons i surt amb torrons!». Aquest any, però, eliminat des de fa temps això dels llardons, em fa l’efecte que moltes persones, a causa de la maleïda crisi econòmica que estem patint (i que cada vegada en condemna més a l’atur, per obra i «desgràcia», en bona part, d’uns politicots), no podran, malauradament, acompanyar amb torrons la sortida del gran «mes dormidor». Sempre, és clar, que no se’ls pintin a l‘oli. O al llapis, que sol resultar força més barat...