divendres, 18 de desembre de 2009

Dos Nadals de dol

Quan Francesc Macià, president de la Generalitat, començà a trobar-se malament, després de visitar, poc abans d’iniciar-se les festes nadalenques del 1933, l’Exposició del Nu, instal·lada a la barcelonina plaça de Catalunya, La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga, publicà la notícia titulada així: «El senyor Macià va a l’Exposició del Nu i es constipa». Aquesta fou l’última burla que el citat rotatiu li féu a l’«Avi», car aquest no trigà gaire a morir. Cal dir que es tractava d’una burla feta per la dreta, que no havia pogut pair que Francesc Macià hagués arribat, amb més mèrits que ningú, a ser el primer president del país de l’era moderna.

Explica el periodista Lluís Aymamí i Baudina, en les seves Memòries, que, trobant-se a casa seva, a les sis de la matinada d’aquell Nadal del 1933 rebé l’avís, per telèfon, d’anar urgentment al Palau de la Generalitat. I, sense pèrdua de temps, així ho féu. «Hi havia deu o dotze persones i el silenci era absolut. Vaig interrogar-les amb la mirada i amb la mirada em van respondre: “Encara no, però…”. (…) Les campanes de la catedral van fer la primera repicada nadalenca, i els diaris que acabaven de sortir informaven als barcelonins matiners o tocatardans que la vida de l’Avi s’apagava», diu. A les nou, Joan Alavedra, secretari d’en Macià, sortí de la cambra del president (les darreres paraules que, segons els metges, havia pronunciat el moribund foren «Pobra Catalunya!», que resultaren profètiques) i, en passar per davant de l’Aymamí, li anuncià, ben pàl·lid, però en veu alta, per tal que tothom el sentís: «Això s’ha acabat!».

La notícia colpí profundament aquelles deu o dotze persones, tot i que feia hores que l’esperaven. En un racó de la sala, contigua al despatx presidencial, que era on es trobaven reunits, hi havia fet nit, arraulida i sense obrir la boca, una velleta, una dona del poble, secardina, amb mocador al cap i manteleta damunt les espatlles. D’aquella velleta, l’endemà en parlarien tots els diaris. I és que, en escoltar la trista nova, «la velleta de les campanes», com l’anomenaren, plorà a llàgrima viva i anà, corrent, a demanar al senyor bisbe que fes parar els repics de festa de les campanes que commemoraven el naixement de Jesús, ja que torbaven el descans del president. Immeditament, les campanes tocaren a morts i, tot seguit, es redactà l’acta oficial de la defunció de Francesc Macià (acta un dels pocs signants de la qual fou el meu recordat amic Josep Fontbernat, músic, escriptor i polític gironí, a més d’home de confiança de l’«Avi») i es començà a preparar el seu enterrament al cementiri de Montjuïc, que fou multitudinari, tal com em manifestà una vegada, tota emocionada, la meva inoblidable amiga, la senyoreta Maria, filla d’en Macià. I Lluís Aymamí, traspassat al seu exili de Mèxic, país on féu una brillantíssima carrera periodística, clou aquest capítol de les seves Memòries així: «Poc després, una mà criminal profanava amb flames la tomba de la plaça de la Fe. L’endemà, però, una nova muntanya de flors no deixava ni rastre de les cendres. El poble català hi continuava desfilant en pelegrinatge».

Quinze anys més tard, o sigui, el 1948, Catalunya també perdé, el dia de Nadal, una altra excelsa figura, Pompeu Fabra, aquesta a dos quarts de nou del vespre. El periodista Eugeni Xammar, que havia estat el matí amb l’il·lustre filòleg a la capital del Rosselló, relatà: «En retornar en Fabra al seu exili de Prada del Conflent, després de dinar a Perpinyà, bevia un vas d’aigua que li va caure de la mà, mentre es trobava assegut en un silló del seu domicili. La seva dona es va girar, advertida per la caiguda del got, i, en preguntar-li què li passava, Pompeu Fabra no va contestar perquè ja era mort. A l’enterrament, hi era tothom. En Pau Casals va tocar durant la missa de difunts, dita per mossèn Tarrés, i a la sortida de l’església es va posar ell mateix a l’orgue per a tocar el que calia. Fou un moment de dolor i de grandesa».

La censura franquista prohibí que la notícia de l’òbit de Pompeu Fabra fos publicada o radiada. Cal dir, entre parèntesi, que, segons Just Cabot, el també prestigiós i exiliat periodista barceloní dels anys 30, la mort de Fabra es produí perquè a l’home se li havia acabat la corda, atès que no li feia mal res i portava molt bé els seus 80 anys fets. El setmanari Destino no pogué publicar l’article que tenia preparat sobre el Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I, per la seva banda, la família del difunt no trobà cap diari que li acceptés una simple esquela. Així, dins l’Estat espanyol, la notícia del decès del mestre, difosa per una agència de premsa francesa, tan sols aparegué, en una petita nota, al rotatiu madrileny Informaciones.

L’última pipa que utilitzà Pompeu Fabra (era un fumador empedreït de pipa), acompanyada del també últim paquet que emprà per omplir-la de tabac, fou donada per la vídua del filòleg a Joan Alavedra, el gran col·laborador de Pau Casals a l’exili (Alavedra és l’autor de la lletra del bellíssim oratori El Pessebre, musicat pel cèlebre violoncel·lista del Vendrell), tal com ell mateix conta a El fet del dia d’ahir i d’avui (El fet del dia era el títol d’una famosa emissió seva, realitzada abans de la Guerra Civil a Ràdio Barcelona), llibre publicat, l’any 1970, per l’Editorial Selecta.

Dos Nadals, el del 1933 i el del 1948, foren, en definitiva, a causa dels decessos de Francesc Macià i de Pompeu Fabra, respectivament, dos Nadals de dol. Cal no oblidar-ho. Sobretot, cal no oblidar que el Seny Ordenador de la Llengua Catalana morí exiliat, en terres de França, per bé que, gràcies a Déu -sempre és un petit consol-, a la vila de Prada del Conflent, a l’anomenada Catalunya del Nord.


Emili Casademont i Comas