divendres, 11 de desembre de 2009

«En Solé-Tura, el de la Pirenaica»

Ni des de Praga, com deien aquells que presumien de saber-ho tot, ni des del Pirineu, com la majoria de la gent creia. Res d’això. La clandestina Radio España Independiente (REI), que el traspàs de Jordi Solé-Tura ha propiciat que fos recordada pels mitjans de comunicació (després de més de tres dècades de silenci, originat per la mort del dictador Francisco Franco i la recuperació, almenys en teoria, de la democràcia), emetia, durant la seva època daurada, des de Bucarest, capital de Romania. Abans ho havia fet de Moscou estant, on fou creada, el 1941, pel Partit Comunista d’Espanya. Sobretot, per la seva històrica dirigent Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

I fou ella, precisament, qui donà a Radio España Independiente l’apel·latiu d’«estación pirenaica», o el nom de la Pirenaica, que esdevindria famós, per tal d’eliminar la sensació de llunyania que podia significar per als oients de l’Estat espanyol el fet d’estar l’emissora («la única sin censura de Franco», pregonava) a la capital de l’aleshores Unió Soviètica. Això és el que ens explicà a alguns periodistes la pròpia Dolores a Madrid, després del seu retorn, el 1977, i de ser elegida diputada al Congrés, per Astúries, quan anàrem a visitar la nostra antiga i llegendària col·lega. I cal afegir que la Pasionaria, en morir ara fa un parell de dècades -als 94 anys-, rebé molts elogis, ja que, mentre per a uns era el diable en faldilles, per a d’altres, en canvi, es tractava d’una santa. Manuel Vázquez Montalbán assenyala, en un dels seus llibres, que, gràcies a ella, les monges d’un convent, durant la Guerra Civil, aconseguiren salvar la pell, favor que sempre agraïren d’allò més. No ha d’estranyar, doncs, que l’enterrament de la Ibárruri, ferma defensora de la República i dels drets de les dones, a part que, en tot moment, féu costat a les classes més desfavorides de la societat (la figura de la Pasionaria ha merescut ser lloada pels poetes Rafael Alberti Antonio Machado, Miguel Hernández, etc., així com per la cantant Ana Belén), hagi estat un dels més multitudinaris celebrats a la Villa del Oso y del Madroño.

Tornant a Radio España Independiente, cal dir que l’emissora es traslladà definitivament a Bucarest el 1955, ja dirigida per Ramón Mendezona fins al seu final, el 14 de juliol del 77, final en què, des de Madrid, retransmeté la primera sessió de les Corts Espanyoles que havia d’elaborar la Constitució del 1978. Una elaboració que comptà amb la valuosa col·laboració del diputat Jordi Solé-Tura, qui, durant el seu exili per motius polítics -al principi dels anys 60-, fou redactor i locutor de la Pirenaica a Bucarest, ciutat on nasqué el seu fill, l’Albert, autor del documental Bucarest, la memòria perduda, basat en la terrible malaltia que afectà el seu pare, l’alzheimer (la que tot ho esborra de la ment humana, fins al punt que en Jordi no recordava que Felipe González l’havia nomenat ministre de Cultura, fet semblant, per dissort, al de l’expresident Adolfo Suárez, que ara no és «ni tu ni vós»), film guardonat amb un premi Goya i emès últimament per diverses cadenes de televisió, com la 2 de TVE i TV3.

Jordi Solé-Tura fou, al llarg d’una època, la veu catalana de Radio España Independiente, igual que, en d’altres, ho havien estat Emili Vilaseca i Victòria Pujolar, personatges dels quals parla de forma magnífica Teresa Pàmies, avui nonagenària, en la seva obra Ràdio Pirenaica, emissions en llengua catalana, antiga col·laboradora de l’emissora clandestina ubicada a Bucarest. Per cert que, en arribar-hi Jordi Solé-Tura, hom dotà la REI amb els millors mitjans tècnics, per tal de fer front a les interferències que, per mitjà de l’emissora nord-americana Radio Liberty -des de la platja gironina de Pals-, li produïa el franquisme. «El fet de poder escoltar la veu d’en Jordi constituïa per a nosaltres, els seus familiars, una alegria immensa», ha declarat Montserrat Tura, la seva neboda i actual consellera de Justícia de la Generalitat.

Radio España Independiente, deixant al marge la circumstància que exagerava un xic -i de vegades, força- les coses (en part, per no disposar d’un servei de notícies puntual), sempre procurava informar de la realitat del país, amagada pel règim de Franco. Altrament, s’ha arribat a afirmar que fou la ràdio més escoltada pels espanyols al llarg de la dictadura. Ignoro, francament, si això és cert o no. Aleshores, no hi havia controls d’audiència. Però un venedor d’aparells de ràdio, m’ha explicat que, en els inicis dels anys 60, un senyor li’n comprà un i que, l’endemà, tot enutjat, tornà a la seva botiga, amb l’aparell sota el braç, i li digué: «Aquest aparell que ahir em va vendre no va bé. Tothom escolta la Pirenaica i jo no puc fer-ho. L’aparell no l’agafa. Me l’hauria de canviar per un altre». Tot seguit, el botiguer ho volgué comprovar. I, després de «barallar-se» durant uns segons amb unes interferències (ocasionades des de Pals), li demostrà que l’aparell sí que captava la Pirenaica, que emetia en diverses bandes d’ona curta. «Només ha de tenir un xic de paciència i buscar-la. I si ensopega la seva «onda volante», llavors fins i tot la podrà escoltar amb una perfecció total», li recomanà. I era veritat. Com també ho era que, d’amagatotis, moltíssima gent, en algun moment del dia, sintonitzava, l’«estación pirenaica», la popular ràdio clandestina creada per Dolores Ibárruri (que tornà a l’Estat espanyol ja en plena vellesa, quan el comunisme començava a ser història, i que havia hagut de plorar la mort del seu fill, lluitant contra els nazis a Stalingrad), emissora on treballà Jordi Solé-Tura, el gran professor universitari i no menys gran polític d’esquerres. Per això, molta gent, coneixedora de la seva vida, sempre l’anomenà -i continua encara fent-ho-, amb el màxim respecte, «en Solé-Tura, el de la Pirenaica».


Emili Casademont i Comas

1 comentari:

gloria ha dit...

Benvolgut Emili,
Sóc Glòria Arimon i treballo a l'Ajuntament de Mollet del Vallès. Estic coordinant un llibre que sortirà properament sobre Jordi Solé Tura, amb la col·laboració de la seva vídua, Teresa Eulàlia Calzada.

A part de les col·laboracions de diverses personalitats, hem pensat que estaria bé deixar-hi constància dels comentaris publicats a blogs diversos, tant de persones conegudes com no. Un dels que hem mirat és el teu, i et volíem demanar permís per reproduir el que vas publicar amb el títol En Solé Tura, el de la Pirenaica.

Si ens vols contestar, o per no perdre temps, no ens dius res en contra, entendrem que et sembla bé.

Gràcies!

garimon@molletvalles.cat