Emili Casademont i Comas: El Cap d’any, els raïms i les llenties

Fou el rei Pere I, anomenat el Cerimoniós, qui manà que als seus dominis l’any comencés per Nadal, el 25 de desembre, i no pas per l’Encarnació, el 25 de març, tal com es venia fent des de temps reculats, a fi d’honorar més la principal festa nadalenca. Per això, a partir del 1350, al reialme d’Aragó coincidiren i es fusionaren els dies de Nadal i de Cap d’any, en compliment d’una ordre dictada a Perpinyà el 16 de desembre de l’any esmentat, que manava que, des del proper dia de Nadal, la documentació de la cancelleria reial i de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó fos calculada des de la Nativitat de Jesús.

Aquest calendari durà fins al regnat de Felip I de Catalunya i II de Castella. Després, imitant el que, vers el 1500, havien establert Maximilià I d’Alemanya i Carles IX de França, començà a regir, arreu de la península Ibèrica, l’actual, o sigui, el calendari que s’inicia el primer de gener, dia conegut antigament amb el nom de Ninou, derivat del llatí annum novum. Així, Desclot, en descriure la presa de Mallorca, diu: «Lo darrer dia del mes de desembre, lo vespre de Ninou, que fa lo temps bel e clar». I en la crònica del rei Pere I el Cerimoniós pot llegir-se també això: «A tots els donam un convit general lo primer dia de gener, que solem dir-ne Ninou, en lo nostre gran palau o en la sala general». Els romans, per cert, deien que, en tal data, Ròmul havia ofert a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia (d’Strenia ve el mot estrena, abans molt usat en comptes de regal), ofrena que significava un averany venturós per a l’any que naixia. Per aquest motiu, els habitants del poble de Roma obsequiaren parents i amics, durant una colla de segles, amb branquetes de llorer i d’olivera del bosc de la citada deessa.

Històries, tradicions, costums i creences, relacionat tot amb les festes nadalenques dels Països Catalans, ho podem trobar ben reflectit en els llibres dels folkloristes Aureli Capmany i Joan Amades, com el costum, per exemple, d’enviar targetes de visita a tall de felicitació per Nadal, establert el 1870, molt combatut, al principi, ja que provenia de França. I també hi podem trobar ben reflectit que, per Cap d’any -que és Sant Emmanuel o Sant Manuel o Manel-, celebraven la seva festa els gitanos, ja que, per a ells, era Sant Manuel gitano. Un sant que pertany al calendari «calè», igual que sant Antoni Pelut, sant Paiet i sant Escuder, calendari que mai no ha estat escrit ni estampat. Amades, després de consignar que aquest santoral pintoresc era venerat a l’antiga església de Sant Antoni Abat, a Barcelona, remarca que «hi era venerat, sobretot, sant Antoni Pelut, que portava barba fins als peus, i davant del qual cremaven llum els gitanos cada vegada que feien un bon negoci». I conclou dient que, l’any en què el primer de gener s’esqueia en dimarts, era summament bo per als gitanos, atès que «per a ells, era diumenge, i això, en llur opinió, era indici de bon averany. A més, els vells gitanos feien festa tots els dimarts, i d’ací que hom qualifiqui aquest dia de diumenge dels gitanos».

Per altra banda, també Joan Amades conta -i ho fa a les pàgines del Costumari Català, editat per primera vegada l’any 1950-, que «els nostres avis creien que menjar raïm per Cap d’any portava riquesa i gran ventura econòmica». D’aquí ve, per cert, benvolguts lectors, el conegut refrany «Menjar raïms per Cap d’any/ porta diners per tot l’any». I per això, Amades diu que, a les contrades vinateres, guardaven raïms amb gran cura, per tal de poder-ne menjar l’1 de gener. En cap lloc, però, ni ell ni en Capmany fan esment d’un costum que, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, ha esdevingut popularíssim. O sigui, el de menjar dotze grans de raïm, mentre sonen les dotze campanades de la nit de Cap d’any, anunciadores del traspàs d’un any a l’altre, amb la creença, per part de gairebé tothom, que això porta sort. I és lògic que no en parlin, atès que es tracta d’un costum força modern, inventat el 1909, ara fa exactament un segle, pels agricultors valencians que tingueren un excedent de collita de raïm i temeren que, en arribar a finals de desembre, n’haurien de llançar la meitat a les escombraries. Davant d’aquesta preocupant situació, no se’ls ocorregué res més que engegar una campanya en pro d’«els raïms de la sort». I així, aquest invent -que ja debutà amb cert èxit- s’anà escampant, de mica en mica, per tot l’Estat espanyol, aprofitant el fet que hi ha moltes persones de bona fe (diguem-m’ho així), que solen «empassar-se» tot allò que, per més estrany que sigui, hom els diu.

El costum de celebrar el canvi d’any menjant quelcom es remunta a l’Imperi Romà i, d’una manera en particular, al culte relacionat amb el déu Janus, que era una deïdat bifront (lluïa dues cares, una era la d’un jove i l’altra, la d’un vell). Així, els romans entre ells s’oferien mel, dàtils i figues, aliments dolços, en definitiva, per tal que l’inici de l’any nou també fos dolç i els permetés, alhora, oblidar els disgustos de l’anterior. Aquest costum arrelà ben aviat a Europa, on, amb la mateixa finalitat, les persones s’oferien mútuament llenties, que asseguren que propicien la prosperitat econòmica, cosa que, avui dia, tantíssim necessita el Vell Continent, sobretot Espanya. Potser, penso jo, seria bo que la nit de Cap d’any, en sonar les dotze campanades, la gent del nostre Estat substituís (alguns habitants, poquíssims, ja ho fan) els raïms per les llenties. I que consti que no vaig en contra dels raïms, ja que és una de les meves fruites preferides.