divendres, 1 de gener de 2010

Els Reis i el seu tortell

Segons una llegenda catalana, la Mare de Déu, en veure els valuosos presents que els tres reis d’Orient portaven per al seu fill, es dolgué de l’extrema pobresa que l’afectava i plorà, ja que no els podia oferir res a canvi. A l’instant, però, baixaren del cel uns àngels d’ales daurades, vestits amb robes blaves, que volaren per dins la cova i s’ajupiren a besar el Diví Infant, mentre es desprenia de les seves ales una polsina blanca i finíssima, semblant a la que deixen anar les de les papallones. Maria, aleshores, arreplegà aquella farina que el Cel li enviava, la pastà i en féu una coca. I, quan la tingué enllestida, en tallà un tros, que era la part de Déu -part que es cruspiren uns ocellets-, i lliurà la resta als tres reis, com un gest de gentilesa per la seva generositat.

És així, mitjançant aquesta bella llegenda, com els nostres avantpassats explicaven l’origen del costum que tenien de menjar per dinar, cada 6 de gener, coca per postres, una part de la qual, la de Déu, donaven al primer pobre que trucava a la porta. Una coca que, amb la popular denominació de tortell de Reis, ha arribat fins a nosaltres. Ah!, i amb dues sorpreses amagades: una figureta i una fava seca. La primera fa que aquell que, tot menjant el seu tros de tortell la troba, sigui coronat rei de la taula, mentre que l’altra sorpresa, la de la fava seca, fa que aquell que, tot menjant també el seu tros de tortell «ensopega» amb ella, ha de pagar el pastís. En ambdós casos, tant pot ser un home com una dona. El tortell de Reis, que commemora la festivitat catòlica dels Tres Reis d’Orient, és típic dels Països Catalans i d’Occitània, si bé té arrels paganes, car l’Imperi Romà ja celebrava les festes d’hivern, en honor del déu Saturn, amb tortells fets de figues, dàtils i mel.

Sobre els Reis d’Orient, els Reis de l’Orient o, simplement, els Reis, gairebé no se’n sap res. L’únic llibre de la Bíblia que en parla és l’evangeli de Mateu. I encara ho fa d’una manera poc clara, ja que no diu quants eren, ni com es deien. Tan sols assenyala que eren uns mags o sacerdots zoroastrians. Posteriorment, apareixerien com a savis, astròlegs i, al final, com a reis, moment en què, ja ben entrat el segle segle VII (l’Església trigà molt a admetre’ls, després de deixar reduït el seu nombre a tres, atès que s’afirmava que eren bastants més), se’ls «batejà» amb els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar, i representaven les tres races humanes -la blanca, la rossa i la negra- que llavors poblaven la Terra, si bé l’últim, en Baltasar, a les icones antigues no és cap monarca de pell negra, car això era sinònim de no cristià, d’infidel. A les esglésies orientals, per la seva part, aquests reis llueixen diversos noms. I, a l’evangeli apòcrif de Tomàs, s’hi esmenta que tenien algun vincle familiar i que anaren a adorar el Nen Jesús, oferint-li or, encens i mirra, acompanyats de tres legions de soldats, una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d’Àsia, llocs que, en l’època de la naixença de Jesús, eren indrets de gran reconeixement per la seva cultura. D’altra banda, determinades investigacions posen en dubte que fossin guiats fins a Betlem (o fins a Natzaret) per una estrella. Sigui com sigui, el cert és que, enmig de tot això tan estrany, la festa catòlica dels Reis d’Orient aconseguí arrelar. I la seva nit, la del 5 al 6 de gener, és celebrada a tota la península Ibèrica i part d’Amèrica del Sud.

Joan Amades explica que «els tres Reis d’Orient van restar satisfets i tan joiosos d’haver pogut adorar i admirar l’infant Jesús, que, de retorn a llurs països, van repartir entre la gent durant el curs del llarg camí tot allò que portaven, com un gest d’expansiva alegria», i que «en record d’aquesta joia reial, cada any es reprodueix llur gest generós i es prodiguen els presents portats pels Reis». «Així -continua explicant el foklorista-, hom fa creure a la mainada que, de retorn de Betlem, els tres Reis porten joguines i galindaines infantils a tots els infants que són bon minyons i no fan enutjar llurs pares ni el mestre». I també l’Amades relata que «dels tres Reis, l’un és ros perquè és d’una terra on tota la gent en rossa; un altre és negre per la mateixa raó que el seu company, i el tercer és blanc, no pas perquè sigui vell; tot al contrari, precisament és el més jove de tots. Però heu ací que al moment d’arribar a Betlem i veure la gran resplendor que sortia de la cova, afanyós de poder ésser ell el primer d’adorar, va apartar a empentes els seus companys que el precedien, a fi de poder-s’hi posar al davant, i el Jesuset, com a càstig perquè abusava de la seva joventut, li va fer tornar ben blanques la cabellera i la barba, com si fos un vellet». Joan Amades, naturalment, no féu res més que traslladar al seu Costumari Català tot allò que diu la tradició i la veu popular.

Molta literatura i poesia han arribat a inspirar els Reis d’Orient. A Carles Fages de Climent, per exemple, un bellíssim llibre, el Poema dels Tres Reis, editat per primer cop el 1950, on assenyala que «aquesta nit han passat / i els somnis dels infants han granat». És clar que, per dissort, molts infants no poden veure això complert. Malgrat tot, la fantasiosa «passada» anual dels Tres Reis té un punt de bonic. Tan bonic, com el senzill verset que la poetessa Montserrat Vayreda dedicà a la meva dona i a mi, en néixer la vigília de Reis d’ara fa una quarantena d’anys, el nostre primer fill: «Perquè l’Emili i l’Emília no deixin de fer bondat/ els Reis els han portat el tercer de la família». I també tan bonic, com -no caldria repetir-ho- el relat llegendari català (avui, pràcticament oblidat) sobre l’origen del popularíssim tortell de Reis.


Emili Casademont i Comas