Emili Casademont i Comas: Joffre plorava en català

Cada 12 de gener, el poble rossellonès de Rivesaltes commemora l’aniversari de la naixença del seu fill més il·lustre, o sigui, Josep Joffre, el mariscal català de França i gran heroi de la Primera Guerra Mundial, naixement esdevingut l’any 1852. A la seva mort, el 4 de gener del 1931, tota la premsa del món s’omplí d’elogiosos articles necrolòlogics dedicats a l’extraordinari soldat. La de l’Estat espanyol no fou cap excepció, conforme pot comprovar-se consultant les hemeroteques i, d’una manera en particular, les dels diaris editats llavors a Barcelona.

Home en extrem bondadós, el mariscal Joffre, que era alt i robust, tenia els ulls blaus com el color del mar i del cel, que en terres del Rosselló blavegen més que en d’altres llocs, fumava amb pipa i li agradava de dir-se català. Al meu inoblidable amic Ventura Gassol, l’autor de Les tombes flamejants, per cert, no s’estigué de fer-li saber, quan el conegué a París, que la seva àvia materna també havia vist la primera llum de la vida a les comarques tarragonines. A més, Josep Joffre parlava perfectament la nostra llengua i aprofitava totes les ocasions per fer-ne l’elogi i honorar-la, amb la seva gran personalitat adquirida a la batalla del Marne, batalla que l’havia convertit en una autèntica figura nacional francesa i universal.

L’any 1919, el mariscal Joffre, carregat de glòria, arribà a Perpinyà, per tal de fer-hi una visita oficial i de rebre-hi l’homenatge de tots els catalans. De Barcelona, s’hi traslladà el president de la Mancomunitat de Catalunya, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, acompanyat de molts diputats i de moltes personalitats del camp de les lletres, de la música i de la ciència: Àngel Guimerà, Enric Morera, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Francesc Mateu, Lluís Millet, Josep Roca i Roca, etcètera, sense oblidar el cèlebre doctor Solé i Pla, que havia organitzat la Legió dels Voluntaris Catalans, molts milers dels quals, durant la Primera Guerra Mundial, caigueren heroicament enrolats a les files de l’exèrcit francès. I fou llavors quan Puig i Cadafalch, en presència de l’anomenat Bisbe del Canigó, monsenyor de Carsalade, convidà el mariscal Joffre a visitar la Ciutat Comtal, invitació que ell acceptà de seguida. De la mateixa manera que també acceptà a l’instant l’oferiment que li fou fet de presidir, a Barcelona, els propers Jocs Florals de la Llengua Catalana.

Així, Josep Joffre, el dia primer de maig del 1920, arribà, enmig de l’entusiasme general, a la capital del Principat. I conten les cròniques que, quan el seu cotxe aparegué a les Rambles -pel costat de la plaça de Catalunya-, els estudiants desenganxaren els cavalls i arrossegaren la carretel·la pel llarg passeig, tot afegint a això un diari barceloní de l’època que «en passar per la Rambla de les Flors, les floristes varenn cobrir de flors els dos il·lustres visitants, car el mariscal anava acompanyat de la mariscala». La festa dels Jocs Florals fou brillantíssima. El poeta guanyador de la Flor Natural, Joan Maria Guasch, n’elegí regina l’esposa de Joffre. Un Joffre que, a més de Josep, hom li havia imposat, en ser batejat, els noms de Carles i Cèsar, nom, aquest últim, que han dut grans capitans que han il·lustrat la història amb les proeses guerreres de segles passats. I cal esmentar que els cronistes del moment indiquen que a l’arquitecte Antoni Gaudí, el creador del Temple de la Sagrada Família, li fou ventat un cop de sabre, la marca del qual portà molts anys gravada al cos.

L’endemà, Josep Joffre visità l’Ajuntament barceloní, on fou rebut per l’alcalde Martínez Domingo, que temps més tard esdevindria president del Parlament de Catalunya. El mariscal, després de pronunciar un bell discurs en català, es traslladà al Palau de la Generalitat de Catalunya, on condecorà, com a cavaller de la prestigiosa Legió d’Honor Francesa, Puig i Cadafalch, cosa que, una mica abans, havia també fet, a la Casa de la Ciutat, amb el seu màxim representant, així com amb l’eximi poeta Francesc Mateu.

Del 1920, cal fer un salt i situar-nos al 1926, any en què viatjà a París la cobla La Principal de la Bisbal, primera sortida que feia a l’estranger, gràcies a l’insigne músic gironí Josep Fontbernat, el qual, a causa de la dictadura del general Primo de Rivera, residia a França exiliat. Els components de la formació musical de la capital del Baix Empordà foren invitats a realitzar una visita al Palau dels Invàlids, on es guarda la històrica i gloriosa bandera dels Voluntaris Catalans. I fou el mateix mariscal Joffre qui, amb els braços oberts, els rebé. La comitiva era encapçalada per Francesc Macià, que anys després ocuparia la presidència de la Generalitat de Catalunya, com una mena de continuació d’aquest lloc que Pau Claris (o Clarís?) havia creat.

El figuerenc Jaume Miravitlles, present en aquell esdeveniment (Miravitlles, al costat de Macià, i juntament amb Gassol, Fontbernat i el també figuerenc Martí Vilanova, entre molts d’altres patriotes exiliats, prendria part, al cap de pocs mesos, en els Fets de Prats de Molló), m’explicà un dia que La Principal de la Bisbal hi tocà la sardana El pardal, de Pep Ventura, i que el gran soldat de França cantava, de baix en baix, la melodia que havia bressolat la seva infantesa, tot assegurant-me, en «Met», que Josep Joffre ho feia amb una emoció realment impressionant. «Tant era així -remarcà l’antic comissari de Propaganda de la Generalitat republicana-, que bé podria ben afirmar-se que el mariscal Joffre plorava en català».