«Alt com un sant Pau»

Assenyala Joan Amades, a les pàgines del Costumari Català, que el 25 de gener, data de la Conversió de Sant Pau, té lloc un aplec molt important a l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que s’aixeca al terme de Cabanes, a l’Empordà.

En efecte, cada any, des de temps antics, es fa aquest aplec, però no pas el dia 25 de gener, sinó el diumenge que ve immediatadament després (enguany serà el 31), sota l’organització conjunta del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres i dels propietaris del mas de Sant Pau -que ho són també de la vella ermita-, aplec on, al matí, se celebra una missa, a la capelleta de l’apòstol, i es toquen sardanes fins al migdia. I també assenyala Amades que «la nota típica d’aquest aplec són els flaons, mena de pastís típic de l’Empordà, del qual es fa un gran consum entre els fidels i romeus». Cosa ben certa, ja que s’hi posen a la venda les típiques flaones figuerenques de sant Pau, típiques igualment a Mallorca.

El que no ho és tant, de cert, és que, contràriament a allò que molta gent creu (cal fer notar, però, que Joan Amades no en parla, d’aquesta qüestió), l’apòstol sant Pau comencés a predicar el cristianisme a la península Ibèrica, un cop hagué desembarcat en una platja del golf de Roses, just allà on hi ha la vella esglesiola, atès que es tracta d’una simple tradició, sense que hi hagi res que l’avali. D’altra banda, l’ermita de Sant Pau de la Calçada, situada ben a prop de la carretera N-II, no pertany al terme municipal de Cabanes, malgrat l’afirmació feta per l’autor del Costumari, sinó al de Figueres, per bé que sembla que, en temps reculats, una «punxa» de les terres de Cabanes arribava fins a la mateixa ciutat natal dels Monturiol, Dalí i Fages de Climent (de Cabanes a la capital de l’Alt Empordà hi ha una distància d’uns 5 quilòmetres), i que alguns, donant la cosa per segura i pensant que la situació no havia canviat, ho explicaren a l’Amades, quan aquest hi anà.

Sant Pau, el d’«una hora hi cau», que fa referència a la llargada de la claror del dia, havia estat militar i havia brandat la seva espasa moltes vegades en contra dels cristians, fins que, il·luminat pel cel, es convertí. I els espasers barcelonins (segurament perquè a aquest apòstol, com a ciutadà romà que era, li fou tallat el cap d’un cop d’espasa), l’escolliren per patró i fabricaren una espasa la mar de singular, que era una obra notable dins l’art de l’armeria. Aquesta espasa, molt més grossa que les de mida normal, constituïa el símbol del seu gremi i, àdhuc, de la mateixa Ciutat Comtal. I, per tal que la seva mida estigués en relació amb qui la portava en actes oficials, hom cercava un home ben alt i gros, fet que donà origen a la dita barcelonina «alt com un sant Pau», que s’escampà ràpidament per tot el territori català. Segons consta documentalment, l’home que feia el paper de sant Pau a Barcelona fou, al llarg d’una colla d’anys, un individu de raça gitana que renegava com un mal esperit i que bevia l’aiguardent amb càntir. I, a més, anava a les processons que s’organitzaven durant la Setmana Santa barcelonina, fent guàrdia al misteri del Sant Sepulcre.

Posteriorment, en perdre’s el gremi barceloní d’espasers, la gran espasa passà a formar part de l’armeria Estruc, situada a la plaça de Catalunya, fins que aquest establiment desaparegué i l’espasa anà a raure a l’estranger, tot perdent-se, d’aquesta manera, un objecte important de la vida popular de Barcelona, així com de remarcable interès històric, objecte que, malgrat alguns esforços duts a terme per part de les autoritats i d’alguns museus de la capital catalana en diferents èpoques, ha estat impossible de localitzar i recuperar. Crec que el meu recordat amic, l’il·lustre escultor i col·leccionista fill de Portbou, Frederic Marès, fou un dels que cercà, sense que l’èxit l’acompanyés, aquesta valuosa espasa, amb la intenció d’incorporar-la al museu que creà a la capital del Principat.

Parlant de sant Pau, cal dir que, ja en temps medievals, l’epilèpsia era qualificada de «mal de sant Pau», igual que, per a molta gent de casa nostra, encara ho és actualment, sense que se’n sàpiga ben bé per quina raó. Tot fa suposar, però, que la cosa tenia bastant a veure amb el manteniment de la barcelonina Confraria de Sant Pau, que organitzava una lluïda fira-festa cada 25 de gener, ja que, per ser-ne soci, s’havia de pagar, durant set anys seguits, una quota. A canvi, els de la junta prometien que, si els socis inscrivien els seus infants al llibre de la confraria, aquests restarien immunitzats contra el citat mal. Un mal, per cert, que també sol afectar els animals de companyia. Jo, per exemple, no fa gaire, vaig haver de fer sacrificar molt a contracor (i el de la meva família, també) un magnífic gosset, de pura raça teckel -raça molt buscada i apreciada per la seva intel·ligència-, anomenat Joi, a causa d’una sèrie de terribles atacs seguits d’epilèpsia que patí. El llibre on s’assentaven les persones -els animals no hi eren admesos- inscrites a la Confraria de Sant Pau fou iniciat l’any 1809, i crec que, des de fa temps, roman arraconat, si és que no s’ha perdut.

Per acabar, convé ressaltar (de fet, potser no caldria fer-ho, car ja és prou sabut) que l’antiga dita popular «alt com un sant Pau» és la que més s’ha conservat arreu de les terres catalanes -i no sols a les barcelonines i gironines-, l’origen de la qual, pel que he pogut constatar, és ignorat, avui dia, per moltíssima gent. D’aquí ve, precisament, que aquesta digui allò d’«alt com sant Pau», eliminant la paraula «un», cosa del tot incorrecta, ja que sempre s’ha assegurat que l’apòstol sant Pau era petit i desnerit.

Emili Casademont i Comas