diumenge, 31 de gener de 2010

La Llucieta de la Bisbal

Josep Maria de Sagarra deia que Llucieta Canyà era un «eterna criatura empordanesa», mentre que Mercè Rodoreda la qualificava de «dona simpàtica, franca, enraonadora i tràfec». I ambdós, tant l’eximi poeta com la no menys exímia novel·lista, ho deixaren escrit. El primer, al pròleg del llibre L’etern femení, el més famós de la Llucieta, i la Rodoreda, a les pàgines de la revista barcelonina Clarisme. I cal reconèixer que estaven del tot encertats, perquè, en efecte, ella era així.

Llucieta Canyà, la Llucieta de la Bisbal, en tot moment se sentí orgullosa de ser empordanesa, filla de la capital del Baix Empordà. I, en conseqüència, en començar les nombroses conferències que pronuncià arreu de les terres catalanes, sempre ho proclamà, amb la qual cosa desfeia, a més, la creença, originada pel fet de viure a la capital catalana, que era barcelonina. Una de les seves exitoses xerrades (totes, en realitat, ho foren prou) l’oferí, l’any 1961, a Girona. Concretament, al local social del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (G.E. i E.G.), ubicat al carrer de l’Albereda. Me n’ha fet adonar, d’això (jo, llavors, era a l’estranger), una notícia que, signada pel periodista Antoni Moner, he trobat a La Vanguardia: «La distinguida publicista hizo unos ‘Comentaris a l’entorn de l’etern masculí’, presentada per Asunción Soler, maestra nacional i escritora». Aquests tres personatges (inclòs el meu amic i col·lega Moner, a qui vaig dedicar un emotiu comentari, en morir l’any 1964, emès per Ràdio Girona) fa temps que han desaparegut del món dels vius. La Llucieta ho féu el 1980. El trentè aniversari del seu traspàs es complirà el mes de novembre.

A la segona meitat de la dècada dels 60, vaig tenir el plaer de conèixer personalment la Canyà a la Ciutat Comtal, lloc on exhalaria el darrer sospir, ja que, periodísticament i literàriament, no m’era pas cap desconeguda. Val a dir que a la Llucieta la trobava sempre, en aquella època, a les pàgines d’El Correo Catalán, signant articles en castellà, a part que havia llegit la seva obra L’etern femení, editada el 1933, reeditada un munt de vegades i traduïda a l’idioma de Cervantes, així com la seva peça teatral, escrita en vers l’any 1936, titulada L’estudiant de Girona, i L’etern masculí, llibre, aquest últim, publicat el 1957, on Llucieta Canyà fa extensius als homes el compendi de prescripcions i convencionalismes que, segons ella, són necessaris per assolir l’harmonia conjugal, tema que, precisament, tractà en la conferència que donà al local del G.E. i E.G.

La Bisbal d'Empordà

Llucieta Canyà, després d’anar a una escola de monges de la Bisbal, ingressà a la Universitat de Barcelona, on cursà la carrera de Lletres, que no arribà a finalitzar, perquè s’enamorà del periodista i escriptor Miquel Poal-Aregall, amb qui es casà essent molt jove i de qui enviduà ben aviat. Als 20 anys, inicià la seva brillant carrera periodística, entrant a formar part de la plantilla de redactors del diari La Veu de Catalunya, atès que pertanyia a la Lliga Regionalista. Allà, en aquell rotatiu, hi féu una gran tasca a favor de les dones i, en la seva secció diària «Món femení», polemitzà amb personatges i institucions, com la discussió que sostingué amb Domènec de Bellmunt per la iniciativa de la festa de les modistes, que ella acabà organitzant. D’altra banda, entrevistà personalitats del món polític i cultural, de casa i de fora, com Santiago Rusinyol, Josep Maria de Sagarra o Margarita Nelken, amb la qual, l’any 1929, s’estrenà com a entrevistadora. Cal dir -fet molt ignorat- que la Nelken, periodista i política, posseïdora d’una extraordinària cultura, era militant del Partit Comunista, fins que, exiliada a Mèxic, en fou expulsada, arran d’unes diferències de criteri, i que, com a diputada, assistí a la darrere reunió (l’única dona que hi era present) del govern de la Segona República, celebrada en territori espanyol, reunió que, l’1 de febrer del 1939, tingué lloc al figuerenc Castell de Sant Ferran.

Llucieta Canyà, gràcies a la seva simpatia i habilitat, ben aviat esdevingué un personatge molt popular dels anys 30. Així, col·laborà en moltes revistes (Joventut Catalana, D’Ací, D’Allà, etc.) i aconseguí que la institució Ateneu Barcelonès l’acceptés, primera dona que, segons ella mateixa em manifestà, hi entrà. Val a dir que la Llucieta fou una de les periodistes més destacades del temps de la República, al costat d’Anna Maria Martínez Sagi, intrèpida reportera del diari La Noche al front de la Guerra Civil, on resultà ferida; Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo, la més dissortada de totes (se suïcidà a Buenos Aires); la gironina Aurora Bertrana, etc., sense oblidar Mercè Rodoreda, la futura autora d’importantíssimes obres literàries catalanes, com La plaça del Diamant, la més traduïda del segle XX, traspassada a la ciutat Girona i enterrada al petit cementiri de Romanyà de la Selva.

Un cop finalitzada la Guerra (in)Civil, Llucieta Canyà continuà escrivint i publicant. I recordo haver-la escoltat en unes emissions que feia a Radio España de Barcelona, on aconsellava moltíssimes dones que li ho demanaven. La seva intensa activitat, però, en fer-se gran, de mica en mica anà disminunt, tot morint a Barcelona als 83 anys. Sempre he guardat un magnífic i inesborrable record de la Llucieta de la Bisbal -o de la Llucieta de la Bisbal d’Empordà, com també li deien-, que es declarava feminista i que, en aquells anys 30 del segle passat, lluità aferrissadament perquè les dones poguessin votar en les eleccions de l’Estat espanyol, cosa que, amb l’adveniment de la República el 1931, arribà a convertir-se en realitat.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 31-1-2010)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

--

Claire Doe ha dit...

Gràcies per parlar d'aquesta gran dona. Tant debó, molts joves d'avui en dia es llegissin l'Etern Femení per recuperar molts valors perduts. I us ho diu una persona de 30 anys.