dissabte, 6 de febrer de 2010

L’enganyifa de sant Valentí

Sant Valentí de Terni, fruit també de la llegenda

S’acosta el dia de Sant Valentí, que, aquest any, coincidirà, el 14 de febrer, amb el diumenge de Carnaval o de Carnestoiltes. I una colla de dates abans, pel que he pogut constatar, ja han començat a recordar-ho, a través d’anuncis publicats als mitjans de comunicació, determinades firmes comercials, tot utilitzant més d’una, com cal suposar, l’eslògan «Sant Valentí, dia dels enamorats», com si les persones catalanes que s’estimen no en tinguessin un de propi, de dia, que s’escau el 23 d’abril, per sant Jordi. Un sant Jordi, cavaller cristià, que el Vaticà sempre ha procurat ignorar -i, a voltes, fins i tot menysprear-, adduint que és fruit d’unes fantàstiques llegendes, quan s’ha comprovat que el patró de moltíssims països, entre els quals figura Catalunya, ha existit realment, però té la «dissort» de pertànyer a la diríem «competència», l’Església Oriental. Qui no ha arribat a existir realment mai, per contra, és sant Valentí, «expulsat» del calendari litúrgic tradicional per l’Església Catòlica el 1969, any en què aquesta procedí a suprimir alguns sants d’un marcat i escandalós origen llegendari. De tota manera, la festa de Sant Valentí continua celebrant-se en algunes parròquies.

Segons l’Enciclopèdia Catòlica, sant Valentí, la festivitat del qual fou declarada el 498 pel papa Gelasi I, podria ser un dels tres màrtirs executats l’any 270 després de Crist, durant el mandat de l’emperador Claudi, conegut com «el gòtic». Aquests tres màrtirs foren un metge romà, que es féu sacerdot i que casava els soldats, malgrat que, aleshores, hom considerava que això era incompatible amb la carrera de les armes; un bisbe de la ciutat de Terni (Itàlia), on suposadament es troben les seves despulles conservades en una basílica que duu el seu nom, i un soldat de la província romana d’Àfrica. Quant a la vida d’aquests tres homes, però, no se’n sap res de res. El que sí que se sap, però, és que les llegendes que els envolten foren inventades a l’Edat Mitjana -a França i a Anglaterra, principalment- i que un dels tres, executat un 14 de febrer, en no voler renunciar al cristianisme, després de ser denunciat que casava parelles en secret, fou associat, en virtut d’una d’aquestes llegendes, amb l’amor. És clar que també hi ha qui sosté -opinió gens desencertada, per cert- que l’origen de l’elecció de sant Valentí com a patró dels enamorats es deu al fet que, en un dels esmentats relats llegendaris, es parla que, a mitjan mes de febrer, els ocells comencen a aparellar-se i que fou un dels tres màrtirs citats, a qui anomenàvem popularment Valentí, el primer a descobrir-ho.

Per altra banda, cal indicar que hi hagué, al segle V, un bisbe, Valentí de Recia, enterrat, al principi, a Mais (Tirol italià), el cos del qual fou traslladat, posteriorment i de forma definitiva, a Alemanya, on gaudeix de molta devoció i és invocat per curar l’epilèpsia, el denominat entre nosaltres «mal de Sant Pau». Aquest bisbe, fruit també de la llegenda, diuen que havia estat sepultat als afores de Roma. I és per aquesta raó que, per allà el segle XII, la porta de la ciutat romana rebé el nom de Porta de Sant Valentí. Abans se’n deia Porta Flamínia i, actualment, Porta del Popolo.

Passant a casa nostra, hom conta una fantàstica història que té com a protagonista un monjo llec del monestir de Sant Benet (Pla de Bages), que era mig beneitó i que, davant un eixut que patí aquell territori durant set anys consecutius, en què no hi caigué ni una sola gota d’aigua, s’adreçà al pare abat, dient-li que, si ell li donava permís, aniria a cercar unes reliquíes que farien ploure. I insistí tant i tant que, al final, el pare abat, per treure-se’l de sobre, l’autoritzà a fer allò que li semblés. Llavors, el monjo se n’anà cap a Tolosa de Llenguadoc i furtà les relíquies de sant Valentí, que deien que es trobaven allà, sense que els tolosans poguessin fer res per impedir-ho. Aquelles relíquies, un cop arribaren al Pla de Bages, afirma la tradició que obraren grans miracles, sobretot entre les dones a l’hora de buscar promès i, una vegada casades, en el moment d’infantar.

Antigament, a Barcelona, ciutat on havia arrelat amb força la creença que els ocells es casen el 14 de febrer, els ocellaires -criadors i caçadors de petites aus domèstiques: canaris, cardines, periquitos, etcètera- tingueren per patró sant Valentí, al qual veneraven a l’església de Santa Caterina, tot arribant a organitzar als seus claustres una fira d’ocells, que fou la primera que registra la història catalana, fira que temps més tard, en desaparèixer el citat temple, passaria a la Rambla, un sector de la qual prendria el nom de Rambla dels ocells.

D’altra banda, convé remarcar, tal com ho fa Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, que els estafadors, trampistes i enredaires barcelonins (els pillets o els «millets» de l’època) tenien igualment sant Valentí per patró, sense que se’n sàpiga el veritable motiu, i que, sota la seva protecció, celebraven trobades a la placeta de la Verònica, on practicaven l’art d’enganyar la gent. És a dir, l’art que practiquen molts establiments comercials, el quals, imitant tant com poden una moda que ens arribà procedent de l’estranger, ens volen fer «empassar», si us plau per força, que sant Valentí fou un sant de carn i ossos, ciutadà de l’Imperi de Roma, i que és el patró indiscutible de les parelles que s’estimen. Tot això de sant Valentí, per consegüent -cal dir-ho clar i català-, no és altra cosa que una invenció del món del comerç, per tal de mirar d’incrementar les seves vendes. O sigui, una solemne enganyifa.

Antiga targeta postal (1910) del Dia de Sant Valentí

Emili Casademont i Comas