dissabte, 27 de febrer de 2010

Miguel Hernández, el «poeta cabrero»

L’any 1972, Joan Manuel Serrat compongué una colla de cançons, a partir de determinats poemes de Miguel Hernández, que enregistrà en disc. I ara, al cap de gairebé quatre dècades, acaba de fer el mateix, amb motiu de commemorar-se el centenari de la naixença, a la ciutat d’Oriola (País Valencià), d’aquest poeta i dramaturg d’«especial relevancia en la literatura española del siglo XX», així és qualificat per les modernes enciclopèdies, traspassat de forma ben prematura i trista, als 31 anys, a la presó d’Alacant, després de la Guerra Civil.

Miguel Hernández, fill d’una família modestíssima, des de molt petit s’hagué de dedicar a fer de pastor de cabres, ofici que, en les hores lliures, alternà amb els estudis, tot realitzant, al mateix temps, sovintejades visites a la biblioteca de Luis Almarcha, canonge de la catedral oriolana, on descobrí els principals clàssics de la llengua castellana, així com les traduccions dels escriptors grecs i llatins més importants. Ben aviat, als 15 anys, començà a compondre poesies, inspirades en l’entorn en què vivia: la muntanya, les cabres, el riu, etc., que es publicaren als diaris alacantins. El 1933, Hernández veié la sortida al carrer del seu primer llibre, Perito en lunas, i, un any més tard, es relacionà, ja instal·lat a Madrid, amb insignes poetes, com Alberti, Rosales, Aleixandre i Neruda, tot editant-se, llavors, la seva Elegía, dedicada a Ramón Sijé, i el poemari El rayo que no cesa, abans d’incorporar-se, el 1936, a l’Exèrcit Popular de la República, on fou nomenat comissari de Cultura.

El mes de març del 37, Miguel Hernández es casà civilment amb Josefina Manresa, que era andalusa, i es publicaren les seves obres Viento del pueblo, Teatro de la guerra, El labrador de más aire, Cancionero y romancero de ausencias, en morir el seu primer fill, i el drama Pastor de la muerte, mentre, en diferents fronts de la guerra, actuava com a soldat i com a poeta. L’abril del 1939, amb la victòria del general rebel Francisco Franco, poc després de néixer Manuel Miguel, el seu segon fill, Hernández intentà refugiar-se a Portugal, però la policia d’aquell país el detingué a la frontera i el lliurà a la Guàrdia Civil, tot passant per diverses presons, com la madrilenya de Torrijos, on escrigué les famoses Nanas de la cebolla. Posat, inesperadament, en llibertat, retornà a la seva Oriola natal, ciutat en la qual, delatat, se’l detingué de nou i ingressà a la també presó madrilenya de la plaça del Conde de Torrero, ja condemnat a mort, pena que li seria commutada per la de 30 anys a l’«ombra». Finalment, el 1941, traslladat al Reformatorio de Adultos de Alicante, patí una greu afecció pulmonar, complicada amb tuberculosi, i, alguns mesos després -el 1942-, hi morí, a la seva infermeria, i rebé sepultura al cementiri d’Alacant.

Fins ben entrats els anys 50, el franquisme impedí que es parlés de Miguel Hernández, raó per la qual molts, com ara jo (i també la meva enyorada amiga i poetessa Maria dels Àngels Anglada, que em confessaria, temps més tard, la seva admiració per la producció poètica «hernandiana»), no en sabien quasi res. El poeta d’Oriola havia estat objecte de l’ocultació més absoluta. I quan es rescatà Miguel Hernández, àdhuc la seva dona, Josefina Manresa, restà sorpresa, segons ha manifestat José Luis Ferris, biògraf del poeta. «Sin embargo, aquella reivindicación - ha assenyalat-, fue sólo como símbolo de la izquierda. Posteriormente, en los años 70, se escogió lo más beligerante de su obra y no lo mejor construido. Y, en la actualidad, aún hay aspectos del Miguel Hernández poeta que están por recuperar».

Per altra banda, Ferris, que ha fet aquestes declaracions al diari valencià Levante, ha afirmat que «Miguel Hernández sufrió el desprecio de muchos intelectuales de la época, empezando por Federico García Lorca. ¿Un ejemplo? El autor de “Poeta en Nueva York” dio órdenes expresas de que no le dejaran entrar donde él acudía». Aquest menyspreu era literari i, alhora, personal. I és que «Lorca -ha remarcat Ferris- tenía alergia a Miguel Hernández, porque no soportaba a los rústicos, a aquellos que no se cuidaban y no mostraban un aspecto burgués. No soportaba sus pantalones de pana. Luis Buñuel contaba que a él no dejó que lo acompañara a una visita por no llevar corbata». Federico García Lorca, cal recordar-ho, era un «señorito andaluz», mentre que Miguel Hernández era un pobre home del camp, de pagès. A més, ha dit Ferris que el granadí, assassinat pel franquisme el 1936, era l’epicentre a Madrid, en el terreny poètic, i que «Miguel llegó allí lleno de vitalidad y llamaba la atención sin hacer nada. Esto causó también cierta manía, aunque no por su obra, todavía no difundida. Incluso se puede hablar de una alergia política, porque, durante la Guerra Civil, Rafael Alberti quiso ser el poeta del pueblo y realmente lo era Hernández». O sigui que el poeta d’Oriola, que sempre es posà al costat i defensà la gent més humil, produí molta al·lèrgia, no només a Lorca.

Aquest era Miguel Hernández, que es casà per l’Església poc abans de morir, per tal que no fos dit que Josefina Manresa era una dona qualsevol. Una dona, per cert, que l’inspirà el llibre de poemes El rayo que no cesa, considerat un dels més bells de la lírica espanyola. El «poeta cabrero», com popularment hom anomenava Hernández, fou, en definitiva, l’autèntic «poeta del pueblo». Un personatge que ara, en commmemorar-se el centenari de la seva naixença, serà homenatjat -segur, però, que no tant com, sens dubte, mereixeria- arreu de l’Estat espanyol i de l’Amèrica de parla castellana, gràcies, en part, a Joan Manuel Serrat, el seu gran admirador català.


Emili Casademont i Comas