diumenge, 14 de febrer de 2010

Les festes de Carnestoltes

Segons la tradició, l’encarregat d’encetar les festes de Carnestoltes és el dijous gras, que fou (aquest 2010, naturalment, perquè les dates del calendari corresponents a les citades festes varien cada any) dijous passat, dia en què han de sortir les primeres disfresses al carrer, fet que ha de ser protagonitzat principalment pels infants, i dia, també, en què cal que tothom faci un bon berenar, integrat de forma bàsica per coques de greixons o de llardons, truita de botifarres, etcètera. Com podeu veure, benvolguts lectors, he escrit festes de Carnestoltes i no pas festes de Carnaval, ja que no apareix en cap document antic català, referit a aquestes jornades de xerinola, la denominació Carnaval, l’origen de la qual és modern i arribat de fora, sinó la de Carnestoltes, que és com nosaltres, els catalans, hauríem d’anomenar els dies immediats a la Quaresma, cosa que massa sovint no fem. Un període de temps penitencial i de preparació per al diumenge de Pasqua, aquest de la Quaresma, que començarà dimecres vinent, dimecres de Cendra, el de l’enterrament de la sardina. I, també segons tradició, entre el dijous i gras i el dimarts de Carnestoltes, s’han de celebrar quasi tots els actes carnestoltencs de gran relleu (el folklorista Joan Amades i l’escriptor gironí Joaquim Ruyra solen dir, a voltes, carnestolenc en lloc de carnestoltesc, mot que, de vegades, a mi em plau d’utilitzar), actes com el de la desfilada de la rua. És clar que, actualment, això no passa en algunes poblacions -gironines, sobretot-, car inicien les festes de Carnestoltes força abans i les acaben, com aquell qui diu, per Setmana Santa.

A la segona meitat del segle XIX, el programa del dimarts de Carnestoltes a Barcelona (ciutat que, aleshores, vivia la seva època daurada carnestolenca) era el següent: Al matí, S.M. el rei Carnestoltes es posava malalt. Els metges el visitaven, el ben «lavativaven» i li receptaven els remeis més extravagants. Al migdia, el pacient empitjorava i, per tal que testés, hom cridava el notari. Després, el testament d’en Carnestoltes es feia públic davant una gran gentada, que el celebrava joisament, atès que sempre deixava algun llegat col·lectiu, a part d’altres d’individuals, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar,/ que si no pica avui,/ pot ser que piqui demà.» A mitja tarda, en Carnestoltes, enmig de grans recargolaments, estirava la pota, xisclant com un beneit. Tot seguit, el seu cos era exposat a la vista de tothom i s’organitzava l’enterrament. Aquest acte, realitzat ja a hora fosca, constituïa una manifestació semblant a l’arribada del curiós personatge, conegut pel «monarca de la tabola», el diumenge de Carnestoltes (aquest any, avui, 14 de febrer). Un enorme seguici de gent disfressada acompanyava el cotxe del difunt, que solia ser transportat per una colla d’ases. També hi anaven, a l’enterrament, moltes dones disfressades de ploraneres a mig vestir, ja que se suposava que s’havien assabentat del decès d’en Carnestoltes trobant-se al llit. I, entre brams, crits i gemecs, li cantaven absoltes, tot traguetant vi del bo i del dolent: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l’amic millor./ Cantem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». Hom procurava que l’acte del sepeli finalitzés abans de la mitjanit, perquè, a partir d’aquell moment, començava -i encara comença- el dimecres de Cendra, és a dir, el primer dia de la Quaresma.

Cal ressaltar que aquest programa era força semblant al de Roses. En aquesta població empordanesa de la Costa Brava sempre s’han celebrat les festes del Carnestoltes, fins i tot al llarg de la dictadura franquista (tret de l’any 1939, al final de la Guerra Civil), que les prohibí. Aquelles festes carnestolenques rosinques de postguerra eren comentades puntualment i amb tot luxe de detalls, a travès de l’ara desapareguda Ràdio Popular de Figueres (emissora depenent del Bisbat de Girona i, per tant, quasi lliure de censura), pel recordat periodista local Enric Badosa, bon amic meu, corresponsal a la vila del cap de Creus de Los Sitios de Gerona, diari que, a causa d’estar fortament controlat pels governants, no podia parlar de determinats temes. El Carnaval de Roses, com se l’anomena (per què no, em demano, el Carnestoltes de Roses?), enguany destaca poderosament per la seva brillant rua, que és concorregudíssima, i rep el sobrenom de Carnaval del Mediterrani.

L’origen de les festes de Carnestoltes, per cert, cal cercar-lo en l’època de l’Imperi de Roma, en què els romans commemoraven el regnat de Saturn. Un regnat, sense discòrdies, distincions socials, prohibicions, etcètera, molt feliç. Per això, durant els set dies que duraven aquelles festes, els esclaus es convertien en amos. O sigui, es feien servir per ells, es posaven les seves robes i joies, etc. I, a més, els robaven tranquil·lament tot el que volien, ja que, en aquell curt període temps, els tribunals no «actuaven». Com tampoc no ho feien els senadors i els guerrers, atès que les reunions del Senat quedaven suspeses i les guerres es deturaven. I convé assenyalar que les saturnals romanes, que omplien de gatzara els carrers de l’avui capital d’Itàlia, acabaven amb la destrucció d’un ninot grotesc, que era la representació de Saturn.

L’esbojarrament de les festes de Carnestoltes ha conegut, en determinades èpoques, les més rigoroses censures de l’Església i les prohibicions dels governs. Actualment, però, amb l’evolució dels costums, pot ben bé afirmar-se que l’esbojarrament carnestolenc no arriba ni a les soles de les sabates del d’abans, quan els homes i les dones -l’element femení, sobretot- protagonitzaven fets d’allò més «sonats».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 14-2-2010)

1 comentari:

Anònim ha dit...

rosergon4@hotmail.com