Emili Casademont i Comas: Sant Antoni i el seu quadre dalinià

Les festes de Sant Maure, Sant Pau ermità i Sant Antoni abat s’escauen dins un període de set dies del mes de gener, anomenat la «setmana dels barbuts», perqué, segons la iconografia catalana, els tres sants porten unes llargues barbes, cosa que significa que aquesta setmana, en la qual ja ens trobem, és la més freda de l'hivern. Hi ha un refrany que en fa referència: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquina i amagamans». Una forma graciosa que indica que, en el seu decurs, fa un fred d'allò més rigorós, fet que provoca que la gent «pesqui» refredats i cadarns a dojo.

El més famós d’aquests tres sants barbuts és sant Antoni abat, conegut popularment per sant Antoni del porquet i sant Antoni dels ases, el qual, segons la tradició, una vegada, quan encara feia vida d’eremità al desert de Tebaida, visità Barcelona, per tal de treure el dimoni del cos de la filla del governador. I la mateixa tradició conta que, un 17 de gener, sant Antoni féu el viatge fins a la Ciutat Comtal a bord d’una barqueta, en forma de nuvolet, barqueta que arribà a una platgeta, just on avui s’aixeca l’edifici del Parlament de Catalunya, i que, en aquell precís moment, s’apropà al sant una truja, posant als seus peus un pobre garrinet esgarrat i cec, que ell guarí a l’instant, truja que, agraïda, sempre més acompanyà l’eremita. O sigui, que, per als barcelonins, el porquet era una truja.

Al marge d’aquesta tradició barcelonina, sant Antoni abat, patró de tots els animals domèstics (primer ho fou només dels de peu rodó), i en honor del qual es fa arreu de les terres catalanes la cavalcada dita dels Tres Tombs, té una història coneguda internacionalment. Una història, escrita per sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, amb qui sant Antoni es relacionà, que explica que aquest nasqué a Coma (Egipte) l’any 251 i que morí el 356. I també explica els fets més destacats de la vida del pioner de l’eremitisme, amb les temptacions que, per part del dimoni, patí al desert, plasmades per Salvador Dalí, l’any 1946, en un quadre. Aquesta obra surrealista, pintada a l’oli, es troba a Brussel·les, al Museu Reial de Belles Arts, i mostra sant Antoni en un desert, agenollat i aguantant una creu feta amb dues varetes per protegir-se dels atacs del diable. Les temptacions hi són representades per un cavall i alguns elefants, tots ells amb les potes allargades de forma grotesca, carregant-ne una cadascun, mentre un mendicant -el citat sant-, despullat i despentinat, es recolza damunt una pedra, davant la qual hi ha una calavera.

Aquest quadre del genial pintor empordanès, titulat Les temptacions de Sant Antoni, descriu literalment les temptacions a què l’home, per regla general, sol caure: la del triomf, representada pel cavall, que té les ungles desgastades i plenes de pols; la del sexe, per una dona asseguda damunt un elefant, i la de or i les riqueses, per dos d’elefants més, al cim dels quals hi ha una piràmide i una casa d’or, habitatge on una dona, situada al seu interior, espera un «mascle». També es poden veure, en el paisatge desèrtic, un parell d’homes discutint, així com un altre que agafa de la mà el seu fill. L’obra daliniana és d’una gran bellesa plàstica.

Referent a les temptacions de sant Antoni, convé assenyalar que, ara fa cosa d’un segle i mig, aquestes havien adquirit molta popularitat a casa nostra. Així, el dia de Sant Antoni abat, el 17 de gener, s’escenificava a Barcelona, en teatres d’ombres xineses, la comèdia còmica i religiosa que figurava les citades temptacions, on sortien uns dimonis de cua cargolada que, exhibint un aspecte femení molt atractiu, volien fer pecar el sant. Per la seva banda, els teatres de titelles, també barcelonins, posaven en escena unes temptacions de sant Antoni molt infantils, car els titelles, llavors, ja només eren teatre de mainada.

“Les temptacions de Sant Antoni”, obra surrealista de Salvador Dalí

La festa de Sant Antoni abat recorda les festes «consuàlies» romanes, dedicades a la divinitat Cònsua, que vetllava per la salut del bestiar. I parlant de Roma, cal afegir que, el dia 8 de gener, s’hi celebrava la «gran festa de la coronació dels ases» davant l’altar de Júpiter. En aquella festa, els formers i flequers, amb els ases lluint corones de murtra i de llorer, organitzaven una espectacular cavalcada que voltava pels carrers, mentre els genets bramaven i tractaven d’imitar el millor que podien els animals. Potser és per això que els del ram del pa tenen per patró i advocat, a l’illa de Mallorca, sant Antoni.

I no podem oblidar, ja per acabar, aquell curiosíssim fet ocorregut, segons es conta, al llogarret de Xia, a l’Alta Ribagorça. Un any, el 17 de gener (que era, precisament, el dia que es feia l’elecció del seu alcalde), els veïns, en comprovar que no hi havia manera d’arribar a cap acord, decidiren tirar una poma costa avall del carrer més dret i costerut del poble i atorgar la vara, sense discussió, a qui assolís agafar l’esmentada fruita. I, en fer-ho, ràpidament sortí un porc d’una cort, arrreplegà la poma amb el morro i se la cruspí, motiu pel qual el porc fou nomenat alcalde. Un alcalde que, pel que s’afirma, ha estat el millor que Xia ha tingut al llarg de la història, ja que els seus habitants s’esforçaren per fer totes les coses bé, a fi i efecte de no quedar com uns porcs davant un autèntic porc, el qual presidia -«molt dignament»- totes les sessions del consistori municipal. D’aquí ve, per cert, que la gent de les localitats veïnes de Xia, de parla mig catalana, titlli humorísticament de «porcs» els xianencs, malnom que a aquests, com cal imaginar, mai no els ha fet gaire gràcia.