dissabte, 17 d’octubre de 2009

Nit de noces al Gran Teatre del Liceu

La matinada del dia 27 de novembre del 1983, que era divendres, es produí, ben a prop del poble de la Mejorada del Campo (Madrid), un tràgic accident d’aviació. I una de les persones que hi perderen la vida, tal com informaren els mitjans de comunicació, fou, a la prematura edat de 54 anys, Rosa Sabater, la pianista barcelonina de fama mundial, especialitzada en la interpretació d’obres dels compositors Wolfgang Amadeus Mozart, Enric Granados, Frederic Mompou i Isaac Albéniz, entre d’altres, fill, aquest darrer, de la població ripollesa de Camprodon, traspassat, enguany es compleix exactament un segle, a Cambó-les-Bains (Aquitània, França). De l’Albéniz, per cert, la Rosa enregistrà en disc la seva «Suite Ibèria», versió completa, gravació pianística que, segons afirmen els melòmans -i jo no ho poso en dubte-, és una autèntica meravella.

Rosa Sabater, destacada professora de l’Escola Superior de Música de Friburg (Alemanya) des del 1976, era filla del gran pianista Josep Sabater i Just («de tal palo, tal astilla», que diuen els castellans), l’home que sabia totes les òperes de memòria, mort el mes d’octubre d’ara fa quatre dècades, i que, el 1913, fou nomenat mestre-director del Gran Teatre del Liceu. A més, Sabater i Just tenia la virtut d’organitzar-ho tot, musicalment parlant, a la perfecció. Així es guanyà l’estima, la simpatia i l’admiració de tothom. Particularment, cal ressaltar-ho, dels eminents directors de les orquestres simfòniques i operístiques de l’època -els Toscanini, Walter, Padovani, Guarneri, etcètera-, els quals abandonaven Barcelona la mar d’encantats, després d’haver actuat al Liceu, i prometien tornar-hi ben aviat.

I fou en aquell any 1913 que, en escaure’s el centenari de la naixença de Richard Wagner, tot el món musical volgué veure representada l’òpera «Parsifal», cosa que no s’havia pogut fer abans (llevat de la població alemanya de Bayruth, on s’estrenà), ja que el seu autor ordenà que, fins al cap de 30 anys del seu decès, no s’escenifiqués enlloc. D’aquesta manera, tothom esperava amb impaciència l’arribada del 1914, per tal de poder fruir en directe de l’última obra wagneriana, sempre molt discutida, però, al mateix temps, molt elogiada. I el Gran Teatre del Liceu desitjà ser el primer d’arreu del planeta Terra a representar «Parsifal», anhel que, gràcies al mestre Sabater, aconseguí. Gràcies a ell i, també -tot s’ha de dir-, gràcies a la diferència horària -una hora i mitja- entre Bayruth i Barcelona. El Liceu anuncià que, respectant la voluntat de Wagner, donaria «Parsifal» a les dotze en punt de la nit del 31 de desembre del 1913. I, en efecte, així succeí, tot aixecant-se el teló enmig d’una enorme expectació, sota la direcció general de Josep Sabater i Just.

«Parsifal» -convé recordar-ho breument-, òpera en tres actes, a la qual Richard Wagner anomenà «Festival sagrat», es basa en el poema èpic medieval (segle XIII), de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida d’un cavaller de la cort del Rei Artur, que es deia o li deien Parzival, i la seva infructuosa búsqueda del Sant Grial. Wagner concebé aquesta obra el Divendres Sant del 1857; però, enfeinat com estava en la composició d’altres peces importants, no la completà fins un quart de segle més tard, tot estrenant-la el 1882, a Bayruth, repeteixo, seu actual d’un prestigiós festival de música. I cal afegir a tot això que, a causa del caràcter místic de «Parsifal», Richard Wagner demanà que el públic no aplaudís ni entre els actes ni al final de la funció, costum que sempre -en vida, sobretot, de la seva vídua- s’ha seguit.

Tornant a l’estrena de «Parsifal» a Barcelona, es donà el cas curiós que uns nuvis, que havien arribat a la ciutat per passar la nit de noces a la Fonda Sant Agustí, situada al carrer de l’Hospital (aleshores, ja començava a posar-se de moda que els nuvis catalans viatgessin a la Ciutat Comtal i a Montserrat), preguntaren al propietari de l’establiment què podrien fer durant la curta estona que faltava per anar a dormir (evidentment, això d’anar a dormir era un dir). «Mireu -els respongué-. Avui, tothom va al Liceu, que és aquí mateix, a quatre passes d’aquesta fonda. Diuen que hi faran un espectacle realment extraordinari, un espectacle que quedarà escrit amb lletres d’or al llibre de la història universal».

I els nuvis, que feien cara de ser bastant babaus, s’adreçaren, il·lusionats i contents, cap al Gran Teatre del Liceu. Però allà es trobaren amb una inesperada i desagradable sorpresa, ja que les portes de l‘edifici es tancaren i barraren, tan bon punt s’inicià l’«espectacle», i no s’obriren fins gairebé les set del matí, després de l’últim acte de «Parsifal», l’intitulat «La consagració del Sant Grial», raó per la qual hagueren de passar la nit de noces, si us plau per força, al Liceu, presenciant i escoltant una avorridíssima, per a ells, sessió operística. Cal suposar que aquells nuvis, en retornar a casa, es guardaren bé prou de contar allò que els havia succeït. Ah!, i l’amo de la Fonda Sant Agustí mai no volgué revelar de quin poble procedien.

La «vox populi» barcelonina, però, deia que es tractava d’un poble de pagès de les terres de Girona. Aneu-ho a saber. Potser, era de les terres de Lleida o bé de les de Tarragona. Perquè, de pagesos, sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà. Fins i tot, a la mateixa Ciutat Comtal, on molta gent, amb els fets, sovint ho demostra…


Emili Casademont i Comas