Emili Casademont i Comas: La meva Maria Àngels Anglada

Isabel-Clara Simó fou qui fa temps em presentà Marta Pessarrodona. La Marta, il·lustre escriptora, poetessa i traductora, natural de Terrassa, publicaria anys més tard, el 2006, el llibre Donasses, on fa un retrat de 22 dones de la cultura, ja traspassades, algunes de tant pes històric com l’actriu Margarida Xirgu o Frederica Montseny, aquesta última, encara que pugui semblar sorprenent -era anarquista-, ministra de Sanitat durant la Segona República Espanyola. Una ministra que, després de la mort d’en Franco, abandonà provisionalment el seu llarg exili de Tolosa de Llenguadoc i visità, el 1978, la seva Catalunya natal, en la qual pronuncià algunes conferències (en recordo una a Figueres), al cap de pocs mesos d’haver escrit i publicat la seva biografia el periodista barceloní -i bon amic meu- Agustí Pons.

A les pàgines de Donasses, Marta Pessarrodona -traductora, per cert, de Virgínia Wolff-, hi retrata, per començar, Dolors Monserdà, considerada la primera escriptora en català, i, per acabar, la també escriptora Montserrat Roig, filla de Tomàs Roig i Llop, amiga íntima seva, morta molt prematurament el 1991. I hi ha, entre d’altres dones que han jugat un paper importantíssim dins la societat de casa nostra, Carme Kurr, Remedios Varo, Caterina Albert, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Irene Polo, Maria Aurèlia Campmany…i Maria Àngels Anglada. Aquesta darrere traspassada el 23 d’abril del 1999 a Figueres, ara fa una dècada, per Sant Jordi, en plena celebració del Dia del Llibre, festa instituïda en memòria de William Shakespeare i Miguel de Cervantes Saavedra, que volaren al Més Enllà en la data citada. Almenys, això és el que es diu oficialment, perquè sembla que no fou pas així.

No té res d’estrany que Pessarrodona pensés en l’Anglada i la inclogués en el seu llibre, ja que Maria Àngels fou tota una gran donassa, en el millor sentit de la paraula, de Catalunya. I d’això, qualsevol, fent un petit cop d’ull a les seves dades biogràfiques, pot adonar-se’n. O bé, fent una visita a l’exposició que, sobre la seva vida i obra, s’inaugurà la setmana passada al figuerenc Museu de l’Empordà i que romandrà oberta fins al 8 de novembre. «Els escenaris de les obres de Maria Àngels Anglada -s’assenyala amb encert a la tarjeta de presentació de la mostra-, els hem de buscar a la plana de Vic de la seva infantesa, als racons empordanesos que va aprendre a estimar, així com als paisatges d’Itàlia i Grècia que sovint foren destinació dels seus viatges». I és que l’Anglada, per exemple, mai no oblidà la ciutat de Vic, lloc de la seva naixença i de la seva primera joventut, abans d’anar a viure a l’Alt Empordà, després de contraure matrimoni amb Jordi Geli -antic company seu d’estudis universitaris a Barcelona-, que tenia una propietat a Vilamacolum, i on, un cop instal·lada a Figueres, féu de professora en un centre d’ensenyament privat.

Personalment, vaig conèixer Maria Àngels Anglada a la redacció de Canigó, revista on feia crítica literària, igual que el seu marit (que fou, durant un curt període de temps, conservador del Museu de l’Empordà), a mitjan anys 60. El 1979 guanyà el Premi Josep Pla de narrativa amb Les Closes i, el 1994, li arribà la consagració entre el gran públic amb El violí d’Auschwitz. En «emigrar» Canigó a Barcelona i fundar-se a la capital altempordanesa -el 1977- el bisetmanari 9 País, vaig tenir l’alt honor de poder comptar amb Maria Àngels. Com a director del nou periòdic, de seguida li vaig oferir que formés part del nostre equip de redacció en qualitat de col·laboradora, cosa que ella acceptà encantada. A partir de llavors, per tant, molt directament vaig poder copsar les seves excelses virtuts. Era una dona intel·ligentíssima, molt culta i una magnífica escriptora i poetessa. I sovint, ja que dominava com ningú la llengua catalana, li consultava quina era la forma més correcta d’escriure determinades paraules que provocaven discussió, i encara avui dia en continuen provocant.

Recordo molt especialment quan Maria Àngels Anglada fou guardonada, a Barcelona, amb el Premi Josep Pla. L’endemà, vaig anar a felicitar-la al seu domicili del carrer de la Muralla, on encara estava acabant de «pair» l’èxit literari obtingut, tot lluitant, alhora, contra un refredat de mil dimonis escuats, que motivà que la seva veu, en les entrevistes que la nit anterior li havien fet per ràdio i televisió, sortís un xic «distorsionada». L’Anglada agraí la meva felicitació, que endevinà a l’instant que em sortia del fons de l’ànima, i estiguérem una bona estona fent petar la xerrada.

I també recordo molt especialment que, temps més tard, la guanyadora del Premi Josep Pla tingué la gentilesa de lliurar-me un exemplar del llibre El canonge Jaume Collell, que porta com a subtítols «El Periodista i «El Catalanista», obra en què Joan Anglada i Vilardebó, el seu pare -que també fou un destacat periodista vigatà-, rememora la important figura del citat eclesiàstic, amb el qual col·laborà estretament i entusiàsticament. Es tracta d’un exemplar (el llibre s’edità el 1983, gràcies al Patronat d’Estudis Ausonencs i els fills i les filles de l’autor), que m’omple d’orgull i satisfacció, atès que la meva Maria Àngels Anglada, amb el pensament posat en el canonge Collell (que parlà de nació catalana, abans que ho fessin Valentí Almirall, Josep Torras i Bages i Enric Prat de la Riba), hi escrigué aquesta senzilla però molt emotiva dedicatòria: «A Emili Casademont, també un periodista i catalanista de soca-rel, en memòria del meu pare».