La Janna

Maria Àngels Anglada afirmava, en un article publicat al periòdic 9País fa una quarantena d’anys, el següent: «L’estil de Costa-Pau és net com les carenes de les Alberes en un dia clar i, al mateix temps, matisat com els verds del mes de març. Allò que fa més suggestius els seus relats, però, per damunt dels mateixos propòsits de l’autor, és la dialèctica mite-realitat que hi podem observar.» Aquell article de l’exímia poetessa i escriptora ha estat inclòs, a manera de pròleg, en la nova peça literària de Manuel Costa-Pau, Janna, editada per Llibres del Segle (Gaüses, Alt Empordà).

«Un dimecres em va venir a buscar Renot per endur-se’m uns dies a Ceret. M’acabava de quedar sense Natàlia. Uns dies, és el que ell deia. Però jo sabia de sobres que pensava en bona colla més. Haig de dir que Renort i jo sempre ens havíem entès, des de petits, per bé que després les circumstàncies no van permetre que ens veiéssim gaire. A ell l’entusiasmava venir a passar dies a casa meva, a Montpeller, i a mi baixar a Perpinyà, que era on vivien ell i els seus pares». D’aquesta manera, Manuel Costa-Pau (o Costa-Pau Manuel, pseudònim podríem dir que utilitza en aquesta novel·la) comença la narració de Janna. I, tot seguit, em dóna una gratíssima sorpresa, ja que em cita: «Més d’un cop t’he explicat, amic Casademont, que Renot va viure en especial tres setmanes venturoses, ell sempre ho deia, el primer estiu de venir a Portbou, quan la meva família, retornada de l’exili, normalitzà la vida en aquesta banda de la ratlla.» Bé, en realitat, no recordo si Costa-Pau m’ha explicat això alguna vegada. Però, en canvi, sí recordo que sempre m’ha qualificat d’amic, encara que mai mitjançant la lletra impresa, com ho fa ara en aquest nou llibre seu, on em conta una història molt suggestiva, història en què, quan se m’adreça -que és tot sovint al llarg del relat -substituint així la fórmula habitual del «benvolgut lector»-, no estalvia expressions la mar d’afectuoses: caríssim Casademont, estimat Casademont, etc. Tot plegat, com cal suposar, m’ha omplert de satisfacció, alhora que m’ha obligat a posar-me en contacte amb en Manuel, per tal d’expressar-li el meu agraïment més sincer.

L’amistat entre Manuel Costa-Pau i jo (o entre Costa-Pau Manuel i jo, com vulgueu) ve de lluny. De quan tots dos coincidírem, al principi de la dècada dels anys 70, a la redacció de la revista mensual figuerenca Canigó, dirigida per Xavier Dalfó, poc abans de convertir-se en setmanari, sota la direcció de la seva esposa, Isabel-Clara Simó, i d’emigrar algun temps després a Barcelona. Allà, per cert, també hi vaig coincidir amb Narcís Pijoan, Ferran Garrido Pallardó i l’Anglada, tots tres avui ja lamentablement traspassats, amb els quals, el 1977, vaig començar a formar el primer equip de redacció del bisetmanari 9País. Altrament, confesso que sóc un enamorat de Ceret, com ho fou també el prestigiós pintor figuerenc Joan Felip Vilà -il·lustrador de la portada d’un llibre que vaig publicar l’any 1968-, que hi tingué un estudi i que hi dorm el son etern, artista a qui, en diversos moments, cita Costa-Pau Manuel, com quan esmenta, per exemple, un article necrològic que Montserrat Vayreda li dedicà.

La rossellonesa Janna (Joana) és una eixerida jove arquitecta, que treballa al taller que Renort, cosí de Costa-Pau Manuel i també arquitecte, té a Ceret, vila on aquest últim se’n va a passar uns dies, abans de Nadal, a fi d’intentar superar el dolor que Natàlia, en «plantar-lo», li ha deixat. Allà, tan bon punt hi arriba, coneix, en una fleca, l’enigmàtica i formosa Temis (nom d’una deesa de la mitologia grega, la que asseguren que dóna bons consells), que l’ajuda a canviar en francs les pessetes que porta a la butxaca. Amb la Temis, Costa-Pau Manuel viu una bonica relació, i ella li recomana que no faci amb la Janna, les virtuts i els atractius de la qual comencen a «conquerir-lo», una excursió aèria per damunt les Alberes, ja que aquesta tindrà conseqüències fatals. Per fortuna, Costa-Pau Manuel, a causa d’un sopar de cargols fet la vigília que no li fa profit, s’ha de quedar al llit, circumstància que el salva del tràgic accident aeri, profetitzat per Temis, en què la Janna i el pilot, els dos ocupants de l’avioneta, perden la vida. Durant uns dies, Costa-Pau Manuel viu obsessionat per no haver-li dit a Janna el perill que corria, tot sentint-se culpable de la desgràcia.

Costa-Pau Manuel, cap al final del seu relat, comenta: «Renort trobà a faltar Janna com mai no m’hauria imaginat. En advertir-ho em va estremir com tot sovint ens adonem de la necessitat d’un ésser quan aquest se’ns en va. I aleshores vaig ésser jo qui, sense eixir de la recança de Natàlia, de l’encanteri de Temis i del naixent afecte per Janna, vaig haver d’acompanyar mon cosí en el sentiment desfermat dintre seu per la desaparició d’aquesta darrera.» I ja tancant la narració, Costa-Pau Manel exclama: «Ai, Casademont, haig de dir que, passat aquell any, per carta i en encontres posteriors, fins a força cap ençà, li rebrollava a Renot, ja guarit de la recança, en el moment més impensat, la nostàlgia de Janna. I en una ocasió no va estar-se de dir: -Veus? Si haguéssim fet cas d’aquella teva Temis, encara tindríem Janna aquí.» I és que Renort sabia -Costa-Pau Manuel li ho confià una vegada- que l’enigmàtica i formosa Temis havia predit la terrible tragèdia, però ell tampoc no en féu cas. Ah!, i convé afegir que, després del decès de Janna, la Temis desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

En resum, es tracta d’una meravellosa narració de Manuel Costa-Pau. I, en contra del que hom pugui pensar, no dic pas això pel fet de sortir-hi jo, que sóc la persona a qui la conta.

Manuel Costa-Pau

Emili Casademont i Comas
(Publicat a “Diari de Girona, 16-5-2010)