Josep Lluis Ortega MonasterioFins poc temps abans de l’arribada del gran turisme a la Costa Brava, Calella de Palafrugell, situada davant les illes Formigues, tingué una vida molt pròpia i independent. Per als calellencs, una cosa era Calella i l’altra, del tot diferent, Palafrugell. Així, els habitants de l’avui anomenada Calella de les havaneres toleraven la presència de palafrugellencs a la seva platja, però no s’hi sentien gens identificats. Altrament, els calellencs només anaven a Palafrugell quan havien de veure el metge, el jutge o el notari. O bé, quan tenien necessitat d’agafar-hi el cotxe de línia -necessitat que no solia ser gaire freqüent-, per traslladar-se a Girona. Amb tot, els «tancats» calellencs estaven prou assabentats del que passava fora del seu àmbit territorial. I, com que eren molt afeccionats a cantar, coneixien totes les melodies de moda, si bé en canviaven les lletres, cosa que, de forma especial, succeïa amb les havaneres, interpretades a les tavernes locals -sobretot, durant les nits hivernals-, acompanyades d’uns bons «cremats». Tot això, al final, desembocà en la naixença de la Gran Cantada d’Havaneres que, amb l’assistència de milers de persones, es fa cada any a Calella -el primer dissabte de juliol-, i que és retransmesa en directe per TV3.
L’havanera té el seu origen al segle XIX, amb els «indians» (catalans que anaren a «fer les Amèriques»), mariners i emigrants retornats de Cuba, després de la pèrdua d’aquesta colònia espanyola, que cantaven amb nostàlgia records d’allà. L’havanera era la «contradanse», que els francesos, fugits a corre-cuita d’Haití a causa d’una brutal sublevació d’esclaus, portaren a Santiago de Cuba, on rebé lògicament el nom de «contradanza». Hi ha hagut, al llarg del temps, diversos autors i cantants que han popularitzat l’havanera, com Iradier, amb La paloma, i Marina Rossell, amb La gavina. La més famosa avui, però, és la titulada El meu avi, composta per José Luis (o Josep Lluís) Ortega Monasterio, ja que, a més d’haver-hi ben implicat la gent de Calella de Palafrugell, es tracta d’una mena d’himne patriòtic, sorgit quan encara, l’any 1968, no era possible cridar ben fort «Visca Catalunya!» i «Visca el Català!». Vaig tenir el goig de conèixer personalment Ortega Monasterio pocs anys abans que morís a Barcelona, gràcies a Carme Perramon, que me’l presentà, en ocasió d’una missa en record de Jaume Sureda i Prat, el seu marit -inoblidable amic i company meu!-, primer director del Diari de Girona. L’Ortega havia nascut a Santoña (Santander) i, en quedar-se, de molt petit, orfe de pare i mare, anà a viure a la casa pairal que les seves ties tenien a Palol d’Onyar. I no trigà gaire a aprendre el català i, per altra banda, tampoc no trigà gaire a demostrar, integrant el cor de la Catedral gironina, la seva vocació musical. Ortega Monasterio, de gran, a l’edat que li pertocava fer-ho, ingressà a l’Acadèmia Militar d’Infanteria i arribà a coronel. Però, per pertànyer a la Unión Militar Democràtica (la clandestina UMD de Juli Busquets), fou expulsat de l’Exèrcit i no aconseguí ser amnistiat fins al 1984.
El meu també inoblidable amic Jaume Pol i Girbal (el periodista gironí que estigué més de dues dècades a París, exercint la corresponsalia d’El Correo Catalán i d’altres periòdics), diu, en el seu llibre El món de la Costa Brava (Girona, 1982) -obra magníficament il·lustrada per Lluís Roura-, que El meu avi és, sens dubte, la més cantada i estimada de les havaneres encunyades després del cau i net del 1898, moment de la pèrdua de Cuba per part dels espanyols. «L’Ortega -continua explicant- va servir-se de la seva inventiva i va acomodar-la a les necessitats de la mètrica -que és la ciència de la mesura dels poetes-, quan, després d’aquell inici en el qual és anunciat que «El meu avi va anar a Cuba/ a bord d’«El Català»,/ el millor barco de guerra/ de la flota d’Ultramar», hi va afegir, tot seguit, que «El timoner, el meu avi/ i catorze mariners/ eren nascuts a Calella,/ de Palafrugell». Aquesta xifra de catorze, segons en Pol, és arbitrària, però fou inevitable per arrodonir les set síl·labes que el cantautor necessitava aconseguir, això si no volia elevar la quantitat de mariners a vint-i-un, vint-i-tres, vint-i-cinc o encara més. «Amb catorze ja exagerava -afirma-, ateses les limitacions proporcionals de les lleves del servei militar. En Josep Lluís es va permetre aquesta fantasia perquè no feia pas d’historiador, sinó de versador i el que fa versos s’ha de posar cortilla». I cal consignar, per part meva, que Ortega Monasterio s’inspirà, en escriure la lletra d’El meu avi, en fets reals, contats per un coronel retirat, avi seu, que havia participat en la Guerra de Cuba.
Referent als poquíssims calellencs que anaren a lluitar a l’illa antillana, convé indicar que, quan tornaren a casa -derrotats els espanyols per l’Exèrcit nordamericà-, es reintegraren a la vida monòtona i aïllada de Calella de Palafrugell més escurats de butxaca que mai, contràriament al que ocorregué amb molts «indians» que, forçats a fugir de Cuba, arribaren a la costa catalana, d’on havien emigrat, carregats de diners. I, entre aquells pobres calellencs i els que no es mogueren de Calella, procediren a canviar les lletres de moltes havaneres, tal com he consignat abans. Així, per exemple, Tú, la més coneguda i respectada de les autèntiques havaneres cubanes, on, a través d’un elogi de la bellesa d’una dona, es fa la lloança de l’illa: «En Cuba,/ la isla del ardiente sol,/ bajo de un cielo azul,/ adorable trigueña,/ de todas las flores,/ la reina eres tú», es transformà en «Tecla/ se llamó la mulata que yo/ camelaba con sal;/ de la perdida Habana/ la pobre Teclita/ era natural.»
Aquest any, mentre els grups «havaneristes» cantaven, acompanyats de diversos instruments musicals, i hi havia espectadors que assaborien un bon «cremat» (jo ho seguia, atent, a través de la «tele»), vaig recordar tot això. I, sobretot, vaig recordar el gran Josep Lluís Ortega Monasterio, l’autor d’El meu avi, la patriòtica havanera catalana. Una havanera que Fidel Castro, quan assistí a la seva presentació a l’Havana, elogià d’allò més.
L’havanera té el seu origen al segle XIX, amb els «indians» (catalans que anaren a «fer les Amèriques»), mariners i emigrants retornats de Cuba, després de la pèrdua d’aquesta colònia espanyola, que cantaven amb nostàlgia records d’allà. L’havanera era la «contradanse», que els francesos, fugits a corre-cuita d’Haití a causa d’una brutal sublevació d’esclaus, portaren a Santiago de Cuba, on rebé lògicament el nom de «contradanza». Hi ha hagut, al llarg del temps, diversos autors i cantants que han popularitzat l’havanera, com Iradier, amb La paloma, i Marina Rossell, amb La gavina. La més famosa avui, però, és la titulada El meu avi, composta per José Luis (o Josep Lluís) Ortega Monasterio, ja que, a més d’haver-hi ben implicat la gent de Calella de Palafrugell, es tracta d’una mena d’himne patriòtic, sorgit quan encara, l’any 1968, no era possible cridar ben fort «Visca Catalunya!» i «Visca el Català!». Vaig tenir el goig de conèixer personalment Ortega Monasterio pocs anys abans que morís a Barcelona, gràcies a Carme Perramon, que me’l presentà, en ocasió d’una missa en record de Jaume Sureda i Prat, el seu marit -inoblidable amic i company meu!-, primer director del Diari de Girona. L’Ortega havia nascut a Santoña (Santander) i, en quedar-se, de molt petit, orfe de pare i mare, anà a viure a la casa pairal que les seves ties tenien a Palol d’Onyar. I no trigà gaire a aprendre el català i, per altra banda, tampoc no trigà gaire a demostrar, integrant el cor de la Catedral gironina, la seva vocació musical. Ortega Monasterio, de gran, a l’edat que li pertocava fer-ho, ingressà a l’Acadèmia Militar d’Infanteria i arribà a coronel. Però, per pertànyer a la Unión Militar Democràtica (la clandestina UMD de Juli Busquets), fou expulsat de l’Exèrcit i no aconseguí ser amnistiat fins al 1984.
El meu també inoblidable amic Jaume Pol i Girbal (el periodista gironí que estigué més de dues dècades a París, exercint la corresponsalia d’El Correo Catalán i d’altres periòdics), diu, en el seu llibre El món de la Costa Brava (Girona, 1982) -obra magníficament il·lustrada per Lluís Roura-, que El meu avi és, sens dubte, la més cantada i estimada de les havaneres encunyades després del cau i net del 1898, moment de la pèrdua de Cuba per part dels espanyols. «L’Ortega -continua explicant- va servir-se de la seva inventiva i va acomodar-la a les necessitats de la mètrica -que és la ciència de la mesura dels poetes-, quan, després d’aquell inici en el qual és anunciat que «El meu avi va anar a Cuba/ a bord d’«El Català»,/ el millor barco de guerra/ de la flota d’Ultramar», hi va afegir, tot seguit, que «El timoner, el meu avi/ i catorze mariners/ eren nascuts a Calella,/ de Palafrugell». Aquesta xifra de catorze, segons en Pol, és arbitrària, però fou inevitable per arrodonir les set síl·labes que el cantautor necessitava aconseguir, això si no volia elevar la quantitat de mariners a vint-i-un, vint-i-tres, vint-i-cinc o encara més. «Amb catorze ja exagerava -afirma-, ateses les limitacions proporcionals de les lleves del servei militar. En Josep Lluís es va permetre aquesta fantasia perquè no feia pas d’historiador, sinó de versador i el que fa versos s’ha de posar cortilla». I cal consignar, per part meva, que Ortega Monasterio s’inspirà, en escriure la lletra d’El meu avi, en fets reals, contats per un coronel retirat, avi seu, que havia participat en la Guerra de Cuba.
Referent als poquíssims calellencs que anaren a lluitar a l’illa antillana, convé indicar que, quan tornaren a casa -derrotats els espanyols per l’Exèrcit nordamericà-, es reintegraren a la vida monòtona i aïllada de Calella de Palafrugell més escurats de butxaca que mai, contràriament al que ocorregué amb molts «indians» que, forçats a fugir de Cuba, arribaren a la costa catalana, d’on havien emigrat, carregats de diners. I, entre aquells pobres calellencs i els que no es mogueren de Calella, procediren a canviar les lletres de moltes havaneres, tal com he consignat abans. Així, per exemple, Tú, la més coneguda i respectada de les autèntiques havaneres cubanes, on, a través d’un elogi de la bellesa d’una dona, es fa la lloança de l’illa: «En Cuba,/ la isla del ardiente sol,/ bajo de un cielo azul,/ adorable trigueña,/ de todas las flores,/ la reina eres tú», es transformà en «Tecla/ se llamó la mulata que yo/ camelaba con sal;/ de la perdida Habana/ la pobre Teclita/ era natural.»
Aquest any, mentre els grups «havaneristes» cantaven, acompanyats de diversos instruments musicals, i hi havia espectadors que assaborien un bon «cremat» (jo ho seguia, atent, a través de la «tele»), vaig recordar tot això. I, sobretot, vaig recordar el gran Josep Lluís Ortega Monasterio, l’autor d’El meu avi, la patriòtica havanera catalana. Una havanera que Fidel Castro, quan assistí a la seva presentació a l’Havana, elogià d’allò més.
Emili Casademont i Comas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada