L'arca de NoèAntigament, l’agost era anomenat «el mes de l’aigua». I és que hom creia que, en aquest moment de l’any, es desencadenà, en temps d’allò més remots, el Diluvi Universal. Per això, molts pobles, en iniciar-se l’agost, dedicaven cultes a les víctimes «diluvianes», mentre que a Grècia celebraven tot un seguit de festes, dites «les hidrofòries», que mobilitzaven moltíssima gent, la qual, amb gerros plens d’aigua, acudia al temple de Iu, per tal que els seus sacerdots llencessin el líquid element en un forat que hi havia, forat per on, d’acord amb la tradició hel·lènica, s’escolaren les darreres aigües de la fenomenal i mortífera inundació. I a tot això, encara cal afegir-hi un fet important: a Síria, en un avenc, existent al costat d’un temple erigit a Hieràpolis, també la gent hi tirava molta aigua (en aquest cas, però, era del mar) i l’escampava per terra. Aquesta cerimònia gaudia d’una fama realmente extraordinària, fins al punt que atreia persones d’Àsia, d’Àfrica i de molts pobles mediterranis.
D’altra banda, i fins a una època relativament recent, s’assegurava que l’aigua del diluvi fou absorbida per moltíssims forats que s’obriren a la superfície del nostre planeta. Però alguns d’ells, en no poder-la «engolir» tota, acabaren formant, amb les restes de l’aigua que quedaren, uns llacs, més o menys enormes, sense fons. I si algú s’adentrava massa en aquells llacs, anant en barca, i tenia la desgràcia de caure-hi, desapareixia, per efecte d’uns «xucladors», i reapareixia, al cap d’un temps (naturalment, sense vida), en un indret força allunyat, que era, per regla general, al bell mig del mar. D’aquesta curiosa manera, per cert, molts gironins explicaven l’origen del misteriós estany de Banyoles, prescindint de la llegenda d’en Morgat.
El Diluvi Universal és un mite (paraula que significa tradició fabulosa, segons el Diccionari) que trobem en un llibre de la Bíblia -concretament, el Gènesi-, presentat com un càstig de Déu als homes, càstig del qual el Creador salvà Noè, la seva família i una parella de cada animal, allotjats tots plegats, al llarg de quaranta dies i quaranta nits -quaranta vol indicar multitud-, en una arca. O sigui, en una embarcació de grans dimensions (construïda pel propi Noè, sota la direcció divina) que, quan cessà de ploure, s’«assegué» damunt el mont Ararat, a Turquia, moment en què el patriarca envià un colom a explorar el terreny, ocell que tornà a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, a fi d’anunciar als allà «refugiats» que ja podien sortir tranquil·lament «al carrer». De l’arca, mai no se n’han trobat restes -restes que podríem denominar fiables-, malgrat les recerques practicades, per part de prestigiosos arqueòlegs de diverses nacionalitats, a l’indret on, segons el relat bíblic, quedà «ancorada». És més, àdhuc s’ha arribat a dir que Déu manté l’arca de Noè ben protegida i amagada.
Però el Diluvi Universal no sols apareix al Gènesi, sinó que també surt en alguns «documents» molt més antics, com l’Epopeia de Gilgamesh i el poema Atrahasis, en què es parla de l’arca, del càstig diví, del colom (substituït, a voltes, per un corb), etcètera, a part que s’han pogut localitzar taules sumèries i acàdies, que en fan referència. I això porta a pensar que els hebreus haurien conegut el mite, durant la seva època d’exili a Babilònia, tot adaptant-lo a la seva cultura. Altrament, el Diluvi Universal és mencionat a la Mitologia grega. En aquest cas, la història és personificada per Deucalió, que se salva del desastre, gràcies a Prometeu, el seu pare, després de fer-li construir una arca. I no podem oblidar tradicions com la hindú, la maia i l’asteca, entre d’altres, que recullen inundacions catastròfiques, cosa que abonaria la hipòtesi de la realitat del Diluvi Universal, atès que, de forma especial, esmenten el càstig diví per la impietat de les criatures humanes. Com tampoc, no podem oblidar que Noè apareix a les pàgines de l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, que explica que l’arca, amb algunes espècies d’animals -només algunes, no pas totes-, navegà ben a prop de la ciutat santa de la Meca.
De qualsevol manera, cal ressaltar que els estudiosos del tema descarten l’existència d’un diluvi universal pròpiament dit, ja que no se n’han trobat restes geològiques. Això no obstant, opinen que diverses inundacions grans de caràcter local podrien haver inspirat els mites originaris, que s’haurien escampat amb les diferents migracions humanes, tot adaptant-se a la cultura de cada zona.
Una d’aquestes possibles inundacions grans de carácter local seria la que es produí fa 7.500 anys al Mar Negre, hipòtesi defensada pels geòlegs nordamericans Walter Pitman i Wiliam, autors del llibre El Diluvi Universal. Segons aquests científics, el Mar Negre era un llac d’aigua dolça, d’unes dues terceres parts de l’actual superfície, i la fusió dels glacials elevà el seu nivell, fenòmen que provocà una inundació d’allò més considerable. També les pujades dels rius Tigris i Èufrates, a la regió mesopotànica, podrien haver inspirat el mite del Diluvi Universal. I, per acabar -no vull cansar més el lector-, diré que alguns científics pensen que el Diluvi Universal, en el cas d’haver-se materialitzat, hauria estat causat per un colossal tsunami, originat per l’explosió d’un volcà, el Thera, situat a l’illa de Santorini (Grècia).
Enguany, malgrat que la gent, en la seva majoria, està convençuda que el Diluvi Universal no és res més que una fantàstica llegenda, grups religiosos minoritaris continuen aferrats a la creença que es tracta d’un fet històric verídic. Alguns d’aquests grups, convé remarcar-ho, els constitueixen persones que interpreten literalment la història narrada al Gènesi, interpretació que cal qualificar d’errònia (la narració bíblica té tots els ingredients per ser considerada metafòrica), mentre, és clar, no es demostri el contrari, cosa, pel que sembla, pràcticament impossible...
D’altra banda, i fins a una època relativament recent, s’assegurava que l’aigua del diluvi fou absorbida per moltíssims forats que s’obriren a la superfície del nostre planeta. Però alguns d’ells, en no poder-la «engolir» tota, acabaren formant, amb les restes de l’aigua que quedaren, uns llacs, més o menys enormes, sense fons. I si algú s’adentrava massa en aquells llacs, anant en barca, i tenia la desgràcia de caure-hi, desapareixia, per efecte d’uns «xucladors», i reapareixia, al cap d’un temps (naturalment, sense vida), en un indret força allunyat, que era, per regla general, al bell mig del mar. D’aquesta curiosa manera, per cert, molts gironins explicaven l’origen del misteriós estany de Banyoles, prescindint de la llegenda d’en Morgat.
El Diluvi Universal és un mite (paraula que significa tradició fabulosa, segons el Diccionari) que trobem en un llibre de la Bíblia -concretament, el Gènesi-, presentat com un càstig de Déu als homes, càstig del qual el Creador salvà Noè, la seva família i una parella de cada animal, allotjats tots plegats, al llarg de quaranta dies i quaranta nits -quaranta vol indicar multitud-, en una arca. O sigui, en una embarcació de grans dimensions (construïda pel propi Noè, sota la direcció divina) que, quan cessà de ploure, s’«assegué» damunt el mont Ararat, a Turquia, moment en què el patriarca envià un colom a explorar el terreny, ocell que tornà a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, a fi d’anunciar als allà «refugiats» que ja podien sortir tranquil·lament «al carrer». De l’arca, mai no se n’han trobat restes -restes que podríem denominar fiables-, malgrat les recerques practicades, per part de prestigiosos arqueòlegs de diverses nacionalitats, a l’indret on, segons el relat bíblic, quedà «ancorada». És més, àdhuc s’ha arribat a dir que Déu manté l’arca de Noè ben protegida i amagada.
Però el Diluvi Universal no sols apareix al Gènesi, sinó que també surt en alguns «documents» molt més antics, com l’Epopeia de Gilgamesh i el poema Atrahasis, en què es parla de l’arca, del càstig diví, del colom (substituït, a voltes, per un corb), etcètera, a part que s’han pogut localitzar taules sumèries i acàdies, que en fan referència. I això porta a pensar que els hebreus haurien conegut el mite, durant la seva època d’exili a Babilònia, tot adaptant-lo a la seva cultura. Altrament, el Diluvi Universal és mencionat a la Mitologia grega. En aquest cas, la història és personificada per Deucalió, que se salva del desastre, gràcies a Prometeu, el seu pare, després de fer-li construir una arca. I no podem oblidar tradicions com la hindú, la maia i l’asteca, entre d’altres, que recullen inundacions catastròfiques, cosa que abonaria la hipòtesi de la realitat del Diluvi Universal, atès que, de forma especial, esmenten el càstig diví per la impietat de les criatures humanes. Com tampoc, no podem oblidar que Noè apareix a les pàgines de l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, que explica que l’arca, amb algunes espècies d’animals -només algunes, no pas totes-, navegà ben a prop de la ciutat santa de la Meca.
De qualsevol manera, cal ressaltar que els estudiosos del tema descarten l’existència d’un diluvi universal pròpiament dit, ja que no se n’han trobat restes geològiques. Això no obstant, opinen que diverses inundacions grans de caràcter local podrien haver inspirat els mites originaris, que s’haurien escampat amb les diferents migracions humanes, tot adaptant-se a la cultura de cada zona.
Una d’aquestes possibles inundacions grans de carácter local seria la que es produí fa 7.500 anys al Mar Negre, hipòtesi defensada pels geòlegs nordamericans Walter Pitman i Wiliam, autors del llibre El Diluvi Universal. Segons aquests científics, el Mar Negre era un llac d’aigua dolça, d’unes dues terceres parts de l’actual superfície, i la fusió dels glacials elevà el seu nivell, fenòmen que provocà una inundació d’allò més considerable. També les pujades dels rius Tigris i Èufrates, a la regió mesopotànica, podrien haver inspirat el mite del Diluvi Universal. I, per acabar -no vull cansar més el lector-, diré que alguns científics pensen que el Diluvi Universal, en el cas d’haver-se materialitzat, hauria estat causat per un colossal tsunami, originat per l’explosió d’un volcà, el Thera, situat a l’illa de Santorini (Grècia).
Enguany, malgrat que la gent, en la seva majoria, està convençuda que el Diluvi Universal no és res més que una fantàstica llegenda, grups religiosos minoritaris continuen aferrats a la creença que es tracta d’un fet històric verídic. Alguns d’aquests grups, convé remarcar-ho, els constitueixen persones que interpreten literalment la història narrada al Gènesi, interpretació que cal qualificar d’errònia (la narració bíblica té tots els ingredients per ser considerada metafòrica), mentre, és clar, no es demostri el contrari, cosa, pel que sembla, pràcticament impossible...
L'estany de BanyolesEmili Casademont i Comas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada