divendres, 6 d’agost de 2010

L’«òpera de Lloret»

El dia 16 del mes d’agost de l’any 1855, ara fa poc més d’un segle i mig, s’estrenà l’òpera Marina, al madrileny Teatro del Circo, i el tenor Josep Font, en el paper de Jorge, hi cantà allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret,/ dichosos los ojos/ que os vuelven a ver», que hauria d’esdevenir famós. L’autor de la lletra de l’obra, musicada pel navarrès Emilio Arrieta, compositor de moda en aquella època, fou Francesc Camprodon i Safont, natural de Vic (erròniament, sovint s’ha dit que de Taradell, lloc de naixença del seu pare), i traspassat, el mateix mes d’agost però del 1870, a Cuba, on exercia un càrrec de confiança de la família reial. Un any més tard, les seves despulles foren traslladades a Barcelona, per tal de ser enterrades, posteriorment, a Madrid. La seva vídua i els fills del matrimoni que restaven vius, ja que quasi tots tingueren la desgràcia de morir en plena joventut, n’aconseguiren la repatriació.

Camprodon, que es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, després d’haver passat per les de Cervera i Alcalà d’Henares, pràcticamente no féu mai d’advocat. Es dedicà a activitats polítiques (era un membre destacat del Partit Liberal, cosa que li proporcionà molts maldecaps, a més d’un exili a Cadis), literàries i teatrals. Així, a part d’escriure la lletra d’una gran quantitat de sarsueles, fou l’autor de diverses obres escèniques en castellà. I en català, llengua que mai no abandonà, d’un parell de sainets força celebrats, La teta gallinaire i La tornada d’en Titó, i algunes poesies, L’any 1871, el famosíssim tenor italià Enrico Tamberlick, desitjós de demostrar el seu afecte a Espanya, escollí Marina per actuar al madrileny Teatro Real, després d’haver-hi fet incorporar un acte més (fins llavors, només eren dos), tasca que encarregà al lletrista Miguel Ramos Carrión, absent ja del món dels vius Francesc Camprodon. I aquella nova versió de Marina assolí un èxit que cal qualificar d’extraordinari, puix que fou cantada vint nits seguides i, enguany, encara es continua cantant.

Allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret» (alguns intentaren, sense veure’s acompanyats per la fortuna, canviar les «playas de Lloret» per les «playas que lloré») motivà que la gent mostrés una enorme curiositat per saber on es trobaven aquelles costes llevantines i aquelles platges lloretenques, car ho ignorava completament i, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols, com aquell qui diu, figuraven al mapa. I, segons un prestigiós crític del moment, Martínez Olmedilla, no trigaren a esdevenir conegudíssimes, fins al punt d’afirmar, el mateix crític, que «No hay ningún español que no recite de memoria los versos de Zorilla (es referia als de Don Juan Tenorio) ni tataree la letra de la partitura de Arrieta».

Francesc Camprodon i Safont

«Com a polític -diu el recordat escriptor lloretenc Esteve Fàbregas i Barris en un llibre-, Camprodon vingué a Lloret. Pretenia ésser elegit diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners, i calia treballar la candidatura. És probable, però, que la dolcesa del paisatge i l’ambient romàntic de les nostres viles haguessin captivat la seva ànima de poeta i que, la relació que s’inicià sota el signe de les conveniències polítiques, acabés en un veritable afecte que mantingué fins que morí». Així, el liberal de Vic deixà una pila d’escrits elogiosos sobre el litoral de la Selva, que són guardats a Lloret de Mar, litoral que, igual que tota la resta de la Costa Brava, de nord a sud, avui ofereix un aspecte bastant lamentable, per dissort, a causa de les barbaritats que s’hi han arribat a cometre i que han malmès, en bona part, el seu meravellós paisatge.

Francesc Camprodon s’inspirà per escriure la lletra de Marina en un fet real ocorregut a Lloret, els protagonistes del qual foren un jove, anomenat Romà, hereu de can Pa i alls, la seva promesa, la Roseta, de can Rosaris, i un capità de vaixell, en Pou Fàbregas. Aquest darrer era el més ben plantat i intrèpid de tots els capitans jovencells. En Romà, en canvi, era un individu normal i corrent, senzill, pertanyent a una família que posseïa les drassanes més pròsperes de la vila. Tothom estava convençut que la Roseta i en Romà es casarien i serien molt feliços, sense donar peu a cap mena de xivarri. Però el capità Pou Fàbregas, en retrobar les seves «costas las de Levante» i les seves «playas las de Lloret», al final d’una dilatada i melangiosa absència, restà encegat per la bellesa de la Roseta i, després de festejar-la, no li costà gaire de fer-se-la ben seva. Aleshores, l’hereu de can Pa i alls, profundament disgustat i adolorit, embarcà cap a les Amèriques i no tornà mai més a trepitjar la mitològica Vila dels llorers, mentre que en Pou Fàfregas i la Roseta constituïren una família lloretenca, com moltes de les que, en aquell temps, es formaven a les poblacions marineres, en què el marit sortia a navegar, tot restant la dona a casa, esperant, solitària i resignada, el seu anhelat retorn. D’aquest fet tan simple, Francesc Camprodon i Safont en sabé elaborar la lletra de l’obra Marina, tan popular (almenys, un petit fragment) arreu de l’Estat espanyol i dels països americans de parla castellana.

Tal com ha quedat consignat al començament d’aquest article, l’agost tingué moltíssim a veure amb Marina i amb Francesc Camprodon, ja que -repeteixo- fou en el decurs d’un mes d’agost quan s’estrenà la famosa peça, anomenada popularment «l’òpera de Lloret», i quan la dalla de la Parca segà la vida de l’autor de la seva lletra. Ah!, i he de dir, per acabar que, segons es conta, el diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners (en Camprodon triomfà en aquella comtesa electoral, esgrimint de cara als lloretencs l’eslògan de «si Lloret m’ajuda, jo també ajudaré Lloret») s’escapà d’una mort segura, quasi «cantada», també durant un mes d’agost, en patir, de molt jovenet, una gravíssima malaltia.

Lloret de Mar

Emili Casademont i Comas