La Ceca i la Meca

Escut del Principat d'Andorra

Els vells andorrans explicaven que, després del Diluvi Universal, el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus, i que allà encara es conservava l’anella que serví d’amarrador, anella que es convertia en or massís la nit de Sant Joan, que era quan molts intentaven cercar-la, però sense que l’èxit els acompanyés. Per contra, els vells habitants dels pobles de la Cerdanya contaven que l’embarcació bíblica s’«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, exremadament furiosos, que donaren nom al pic.

Res de tot això, conforme pot deduir-se, no gaudeix de gaire credibilitat, ja que és fruit de fantàstiques llegendes andorranes i pirinenques. En canvi, el que sí que en gaudeix -i, a més, del tot- és allò que la gent d’arreu dels Països Catalans diu força sovint: «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», pensant que es deu a alguna rondalla i ignorant que la Ceca i la Meca andorranes existeixen. Aquesta frase, que s’aplica a un rodasoques empedreït, prové d’un antic proverbi del país: «Qui ha vist la Ceca i la Meca ha travessat la Vall d’Andorra». I és que, com que la Ceca es troba al damunt de la parròquia de Sant Julià de Lòria (parròquia equival a municipi), i la Meca, per la seva part, al damunt de la d’Ordino, les persones que feien abans aquest camí, passant obligatòriament pel pont de la Margineda, havien anat d’un costat a l’altre de la Vall.

El pont de la Margineda

Ampliant un xic tot això, diré que la Ceca, situada al sud del Principat d’Andorra, és el lloc per on entraren els musulmans al país. També se l’anomena la Casa de Carlemany, tot i que s’ha demostrat que el gran Carlemany, que arribà a ser venerat com a sant a la Catedral de Girona, no trepitjà mai terra andorrana. I la Meca, com la denominaven els islàmics, era la casa on aquests dipositaven les seves riqueses, mentre feien el pelegrinatge a la ciutat àrab de la Meca (pelegrinatge que la seva religió mana que realitzin un cop a la vida), ja que es tractava aleshores d’un indret -pertanyent, repeteixo, a Ordino- solitari i pràcticament inaccessible. A més, d’allà dalt estant podien llançar molt bé les «set pedres contra el dimoni», cerimònia importantíssima, atès que segellava de forma ben seriosa qualsevol contracte.

Avui dia, les històriques ruïnes de la Ceca i de la Meca andorranes poden, amb certa facilitat, ser visitades. I hom assegura que qui posi l’orella a terra, i aguanti per uns moments la respiració, hi sentirà la cavalcada de cavalls, el ferrejar de les llances i l’aldarull i els crits dels guerrers de Carles Martel, qui, l’any 734, enderrocà les fortaleses que els musulmans havien construït al Principat d’Andorra, tot foragitant-los del pacífic i cristià país. Un país independent, que compta amb dos coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República francesa, i que sempre ha tingut com a llengua oficial el català. I més, sens dubte, a partir de l’any 1993, en què ingressà a l’ONU (tot entrant així el català, per primera vegada, en aquest màxim organisme polític internacional, gràcies al discurs que hi pronuncià el cap del govern d’Andorra), raó per la qual ara els andorrans poden viatjar pel món, exhibint, sense problemes i amb orgull, un passaport escrit en la llengua de Pompeu de Fabra.

L’idioma català, per tant, malgrat el que determinada gent afirma per desacreditar-lo, no és pas una llengua sense Estat, ja que en té un: el del Principat d’Andorra. Crec que convindria que nosaltres sabéssim aprofitar, d’alguna manera, aquest fet importantíssim, per tal de poder «plantar cara» als que ens volen fer la guitza. Però, per dissort, molts catalans, tal com com passa amb la història de la popular frase «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», el desconeixen, tot començant, segons sembla, per més d’un dels nostres destacats dirigents polítics.

Les Valls d'Andorra

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 22-8-2010)