Foto extreta del Diccionari biogràfic de l'Alt EmpordàL’empordanesa Amanda Camps i Llansó, que fou una destacada professional dels mitjans de comunicació audiovisuals, ha mort a la capital catalana, als 87 anys, i les seves despulles han estat incinerades a Figueres. Ara fa mig segle, vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment. Fou als estudis de Ràdio Barcelona EAJ 1, situats al carrer Casp, quan hi vaig anar, un diumenge al matí, acompanyant la meva estimada amiga Montserrat Trresserras, aleshores en el zènit de la seva fama com a nedadora de llargues distàncies, cridada per ella per entrevistar-la, en directe i de cara al públic, dins el programa La comarca nos visita. Tota la brillant carrera radiofònica i televisiva de la polifacètica Amanda (locutora, redactora i actriu) es desenvolupà a la Ciutat Comtal. I també cal ressaltar que havia aconseguit introduir-se en el món de la premsa escrita, col·laborant amb èxit en diverses publicacions, com en aquella inoblidable revista mensual figuerenca Canigó, dirigida per Xavier Dalfó.
L’any 1976, en crear-se Ràdio 4, Amanda Camps passà a formar part de la seva plantilla. Així, el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, després que l’amic Joan Albert Argerich, a les 7 del matí, la inaugurés, dient «Bon dia, amics. Benvinguts a la sintonia de Ràdio 4, l’emissora de Ràdio Nacional d’Espanya que us parla en català. Estarem amb vosaltres fins a la una de la matinada, amb espais informatius, musicals i de varietats», ella ja n’hi tingué un, d’espai, Catalunya a l’abast, juntament amb els dels altres pioners de la nova emissora, com l’Enric Frigola, la Montserrat Minobis i en Joan Grau, antics companys meus a les ràdios gironines. Ara bé, cal aclarir, un cop més, que Ràdio 4 no fou pas, en contra del que sempre s’ha afirmat oficialment, la primera en català, ja que aquest honor li correspongué a Ràdio Olot, que començà a fer-ho tot en l’idioma propi del país una mica abans. Concretament, el 8 de setembre, diada de la Verge del Tura, patrona de la capital de la Garrotxa. I encara, si anem més enrere, trobarem el fet «insòlit» de Ràdio Popular de Figueres que, en els inicis dels anys 70 (quan depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, pràcticament no l’afectava), més del 80 per cent de la seva programació es feia en català, raó per la qual el rotatiu barceloní El Noticiero Universal arribà a qualificar-la d’«emissora catalana per excel·lència». Per altra banda, l’acadèmic Octavi Saltor, el 1965, ja havia parlat de «miracle radiofònic i cultural», referint-se a la naixença, a la citada ràdio figuerenca (desapareguda fa temps), de la primera emissió diària, feta en la nostra llengua a la Radiodifusió espanyola, després de la gran desfeta del 1939. Es tractava del meu programa Figueres, tres de la tarda, convertit, més tard, en L’Hora de Catalunya, que, immortalitzat en un llibre publicat el 1968, faria que, en la recuperada democràcia, el Departament de Cultura de la Generalitat em reconegués com el pioner de la ràdio en català de postguerra.
Tornant a Ràdio 4, assenyalaré que, en el decurs del 1977, vaig visitar algunes vegades els seus estudis del passeig de Gràcia, per tal de saludar els meus amics i antics companys, cosa que em permeté de conèixer Maria Matilde Almendros, Nèstor Luján, etc. I el 1978, quan jo dirigia el periòdic 9País, editat a Figueres, que ha estat considerat el primer diari gironí (tot i que sortia tan sols dos cops per setmana), sorgit després del franquisme, pensat i escrit en català, un bon dia se’m presentà el pare de l’Amanda Camps per anunciar-me que seva filla volia entrevistar-me per a Ràdio 4. I, en efecte, no trigà gaire ella a venir-me a veure (feia sovintejades «escapades» a la capital de l’Alt Empordà), carregada amb un magnetofon, i tots dos ens adreçàrem al meu despatx del periòdic, on, amb calma i tranquil·litat, l’Amanda em féu parlar per al seu espai Catalunya a l’abast. Fou una entrevista llarga, molt llarga, però, malauradament, quan sortí per antena, no la vaig poder sentir. I és que, aleshores, Ràdio 4 tenia escassa potència i la seva cobertura es limitava a la ciutat de Barcelona i poca cosa més. De qualsevol manera, sé que quedà molt bé. I jo vaig intentar també quedar molt bé -ignoro, però, si ho vaig arribar a aconseguir-, en dedicar, al mateix 9País, un article a l’emissora i, en especial, a l’Amanda, a qui, per cert, en anar els dos caminant pel carrer, des del meu domicili particular fins a la redacció del bisetmanari, algunes persones reconegueren. «A aquesta senyora, jo la conec!», exclamà una dona, tota sorpresa i emocionada. I és clar que la coneixia, car l’Amanda Camps era la presentadora d’un popular programa del circuit català de TVE.
Pel que he comprovat fins ara, només el periòdic figuerenc Hora Nova ha publicat una breu nota biogràfica d’Amanda Camps i Llansó, amb motiu del seu traspàs. Coses de la vida. Per això, fent justícia, he volgut avui recordar-la. I, sobretot, he volgut recordar l’Amanda com a gran radiofonista, ja que arribà àdhuc a formar part, en diverses circumstàncies, d’aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona, el d’Isidre Sola, Encarna Sánchez, Isabel Campillo, etcètera, que dirigia Armand Blanch.
L’any 1976, en crear-se Ràdio 4, Amanda Camps passà a formar part de la seva plantilla. Així, el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, després que l’amic Joan Albert Argerich, a les 7 del matí, la inaugurés, dient «Bon dia, amics. Benvinguts a la sintonia de Ràdio 4, l’emissora de Ràdio Nacional d’Espanya que us parla en català. Estarem amb vosaltres fins a la una de la matinada, amb espais informatius, musicals i de varietats», ella ja n’hi tingué un, d’espai, Catalunya a l’abast, juntament amb els dels altres pioners de la nova emissora, com l’Enric Frigola, la Montserrat Minobis i en Joan Grau, antics companys meus a les ràdios gironines. Ara bé, cal aclarir, un cop més, que Ràdio 4 no fou pas, en contra del que sempre s’ha afirmat oficialment, la primera en català, ja que aquest honor li correspongué a Ràdio Olot, que començà a fer-ho tot en l’idioma propi del país una mica abans. Concretament, el 8 de setembre, diada de la Verge del Tura, patrona de la capital de la Garrotxa. I encara, si anem més enrere, trobarem el fet «insòlit» de Ràdio Popular de Figueres que, en els inicis dels anys 70 (quan depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, pràcticament no l’afectava), més del 80 per cent de la seva programació es feia en català, raó per la qual el rotatiu barceloní El Noticiero Universal arribà a qualificar-la d’«emissora catalana per excel·lència». Per altra banda, l’acadèmic Octavi Saltor, el 1965, ja havia parlat de «miracle radiofònic i cultural», referint-se a la naixença, a la citada ràdio figuerenca (desapareguda fa temps), de la primera emissió diària, feta en la nostra llengua a la Radiodifusió espanyola, després de la gran desfeta del 1939. Es tractava del meu programa Figueres, tres de la tarda, convertit, més tard, en L’Hora de Catalunya, que, immortalitzat en un llibre publicat el 1968, faria que, en la recuperada democràcia, el Departament de Cultura de la Generalitat em reconegués com el pioner de la ràdio en català de postguerra.
Tornant a Ràdio 4, assenyalaré que, en el decurs del 1977, vaig visitar algunes vegades els seus estudis del passeig de Gràcia, per tal de saludar els meus amics i antics companys, cosa que em permeté de conèixer Maria Matilde Almendros, Nèstor Luján, etc. I el 1978, quan jo dirigia el periòdic 9País, editat a Figueres, que ha estat considerat el primer diari gironí (tot i que sortia tan sols dos cops per setmana), sorgit després del franquisme, pensat i escrit en català, un bon dia se’m presentà el pare de l’Amanda Camps per anunciar-me que seva filla volia entrevistar-me per a Ràdio 4. I, en efecte, no trigà gaire ella a venir-me a veure (feia sovintejades «escapades» a la capital de l’Alt Empordà), carregada amb un magnetofon, i tots dos ens adreçàrem al meu despatx del periòdic, on, amb calma i tranquil·litat, l’Amanda em féu parlar per al seu espai Catalunya a l’abast. Fou una entrevista llarga, molt llarga, però, malauradament, quan sortí per antena, no la vaig poder sentir. I és que, aleshores, Ràdio 4 tenia escassa potència i la seva cobertura es limitava a la ciutat de Barcelona i poca cosa més. De qualsevol manera, sé que quedà molt bé. I jo vaig intentar també quedar molt bé -ignoro, però, si ho vaig arribar a aconseguir-, en dedicar, al mateix 9País, un article a l’emissora i, en especial, a l’Amanda, a qui, per cert, en anar els dos caminant pel carrer, des del meu domicili particular fins a la redacció del bisetmanari, algunes persones reconegueren. «A aquesta senyora, jo la conec!», exclamà una dona, tota sorpresa i emocionada. I és clar que la coneixia, car l’Amanda Camps era la presentadora d’un popular programa del circuit català de TVE.
Pel que he comprovat fins ara, només el periòdic figuerenc Hora Nova ha publicat una breu nota biogràfica d’Amanda Camps i Llansó, amb motiu del seu traspàs. Coses de la vida. Per això, fent justícia, he volgut avui recordar-la. I, sobretot, he volgut recordar l’Amanda com a gran radiofonista, ja que arribà àdhuc a formar part, en diverses circumstàncies, d’aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona, el d’Isidre Sola, Encarna Sánchez, Isabel Campillo, etcètera, que dirigia Armand Blanch.
Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 29-8-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada