dimecres, 8 de setembre de 2010

El setembre i la Diada

Els nostres avantpassats llunyans consideraven que el setembre era el darrer mes de l’any. El famós Tapís de la Creació, existent a la Catedral de Girona, així ho dóna a entendre. I també ho dóna a entendre la representació del setembre que hi ha a la portalada del monestir de Ripoll, ja que, al costat d’un boter (un home que adoba una bóta, feina que sol precedir a la verema), s’hi pot veure un soldat amb una llança, que recorda els vells costums guerrers de bregar només en bon temps. És a dir, des de la primavera fins a la tardor. Per aquest motiu, tan bon punt s’acostaven les pluges tardorals, la lluita es deturava i molts lluitadors se’n tornaven cap a casa, per tal de passar la hivernada amb la família. El gran rei En Jaume, per cert, bé prou que se’n queixa, d’això, a la seva Crònica, on explica que, en arribar les primeres fredors, els cavallers aragonesos l’abandonaren, deixant-lo en mans de la morisma, però sense mancar-li a la fidelitat, davant la població de Borriana (País Valencià), fet que el féu plorar.

El mes de setembre ens porta la tardor (entre els dies 21 i 23, si bé, meteorològicament, ja ho fa el dia 1) i tot un seguit de festes majors (la d’Olot, la de l’Escala, etcètera, pel que respecta a les comarques gironines) i de diades molt assenyalades, com la de les Marededéus trobades, el dia 8, entre les quals figuren (pel que respecta igualment a les terres gironines) la del Mont i la de Núria. La primitiva imatge d’aquesta última Verge, segons la llegenda, fou obrada per sant Gil, fill d’Atenes (que arribà al nostre Pirineu per fer-hi vida de penitència), servint-se de fusta de noguera: «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu també», diu la corranda. Al Santuari de Núria, que presideix la formosa vall del mateix nom, on fa 42 anys jo vaig contraure matrimoni, es redactà, per cert, el primer Estatut de Catalunya, el del 1932, durant l’època de la Generalitat republicana, presidida per Francesc Macià
.
I el mes de setembre ens porta també, el dia 11, la Diada Nacional de Catalunya. Repassant una mica la història, cal ressaltar que, després que les tropes de Felip V de Castella, ataquessin Barcelona el 25 de juliol del 1713, on trobaren una forta resistència, Rafael Casanova i Comes fou nomenat conseller en cap de la ciutat, o sigui, la màxima autoritat de la capital catalana. I un any més tard, en un atac ferotge contra la plaça, realitzat l’11 de setembre, es produí l’assalt final al Cap i Casal, que obligà Casanova a treure al carrer la senyera de Santa Eulàlia (molt venerada pels barcelonins i que tan sols sortia del lloc on era guardada en casos de greu perill), a fi de donar ànims al seu exèrcit. El conseller en cap, ferit en una cuixa, fou traslladat a un hospital de sang, el del col·legi de la Mercè, i el triomf dels borbons es consumà. A Rafael Casanova li foren embargats els béns i, tot seguit, passà a residir a Sant Boi de Llobregat, a casa del seu fill. Posteriorment, però, tornà a exercir la seva professió d’advocat a Barcelona, sense problemes, fins al 1737, moment en què es jubilà, i exhalà el darrer sospir, vuit anys més tard, al citat poble de Sant Boi. Per tant, Casanova (titllat per alguns, justament o no, de botifler), no morí pas l’11 de setembre, en contra del que, a vegades, s’ha afirmat. I, per altra banda, se li retornaren els béns confiscats, quan posà de nou els peus a la capital catalana. Això, en resum, és el que relata la història sobre Rafael Casanova, el personatge que, durant unes tràgiques jornades, comandà les forces barcelonines que foren vençudes per les borbòniques, després de lluitar amb veritable heroïsme contra elles, infinitament més nombroses, lluita en la qual moriren i resultaren ferits moltíssims defensors de Barcelona, fet que significà la pèrdua de les llibertats de Catalunya. L’11 de setembre, doncs, és el aniversari d’una tristíssima i cruel derrota. I celebrar aquella derrota és, sens dubte de cap mena, quelcom desencertat. «Malament -se sol dir, amb raó-, quan un poble celebra les seves derrotes».

.L’11 de setembre hauria de ser, per tant, un dia de dol i de record per als herois barcelonins del 1714, però no pas el de la Diada, que podria ser traslladada, d’acord amb el que molts han demanat sempre, al 23 d’abril, dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, data catalaníssima i joiosa, que s’escau en plena primavera. No obstant això, les peticions, en aquest sentit, sempre han estat desoïdes, lamentablement, pels polítics que, d’ençà que es recuperà la Generalitat, ens han governat. O, com alguns diuen -referint-se, sobretot, als d’aquests últims temps-, ens han desgovernat…


Emili Casademont i Comas