«Trompades llatines»

Assenyala la història que sant Cosme i sant Damià, els patrons de les classes mèdica i farmacèutica, eren originaris d´Aràbia. I també assenyala que, durant la persecució que l’emperador romà Dioclecià decretà contra els cristians, els dos -que eren bessons- foren martiritzats l’any 187. El culte a sant Cosme i sant Damià, metges de professió, coneguts com els Sants Metges, s’estengué, a partir del segle V, per tot el món, fins al punt que, en honor seu, els fou construïda, a Roma, una basílica. Una tradició barcelonina, però, diu que sant Cosme i sant Damià obriren els ulls a la vida a la capital catalana. Concretament, al carrer dit «dels Metges», on hi ha, a la façana d’un edifici, una capelleta, en la qual sempre se’ls ha venerat, per tal d’agrair-los els favors que, practicant la medicina, realitzaren al llarg d’algunes guerres, en què, més que guarir els ferits, els ressuscitaven. Això, segons la llegenda, ocorregué, per exemple, en la llunyana reconquesta del nostre territori en poder dels sarraïns. Aneu-ho a saber.

El que sí que, en canvi, se sap de manera certa és que, entre els segles XVII, XVIII i XIX, es dedicaren, arreu de casa nostra, moltíssims altars a sant Cosme i sant Damià, com els de les catedrals de Tarragona i de Lleida, el de l’ermita de Sarral (la Conca de Barberà), etcètera, i que, per allà l’any 1445, es col•locà un retaule a l’església catedralícia de Barcelona, atribuït a Bernat Martorell, fet que s’esdevingué després que Catalunya patís una terrible epidèmia de pesta, tifus i febres. Altrament, cal consignar que els Sants Metges han estat venerats -i, en molts casos, encara avui dia ho són- a nombrosos llocs dels Països Catalans, com les localitats gironines d’Esponellà, Llanars, Sils, Vilopriu, Sant Julià de Ramis, etc. En aquesta última població, per cert, s’han localitzat recentment, en unes excavacions practicades al subsòl de l’esglesiola dels sants Cosme i Damià, algunes monedes antiquíssimes, encara que no pas pertanyents a aquella remotíssima època -època barrejada d’història i de llegenda-, en què, trobant-se bona part de la comarca del Gironès «ocupada» per les aigües de la Mediterrània, arribaren a Sant Julià de Ramis, a bord d’un petit vaixell, uns esclaus fugitius de la destruïda ciutat de Troia, la de La Ilíada, i en fundaren una d’idèntica, a la qual donaren també el nom de Troia, que equival a Júlia, denominació convertida pel cristianisme en Sant Julià.

Antigament, els metges, el dia dels seus patrons (alguns calendaris indiquen que és aquest diumenge, 26 de setembre, i d’altres, per contra, l’endemà), no visitaven. Tan sols ho feien en casos d’extrema gravetat. I és que hi havia la creença que, en tal data, els malalts no es morien, ja que ho impedien els Sants Metges. I com una extensió de la festa dels metges, també en feien els estudiants de medicina, que -no se sap per quina raó- eren qualificats de «cigonyes». Així, al patí de l’Hospital de la Santa creu, a la Ciutat Comtal, es lliuraven a grans gresques, tot oferint, per exemple, a les donzelles que passaven pel carrer, els seus serveis, i les que ho acceptaven eren ruixades amb xeringues, l’aigua de les quals era extreta del pou existent al costat d‘una farmàcia propera. I parlant de farmàcies, cal indicar que els farmacèutics o apotecaris també celebraven els Sants Metges, associant-se així a la festa dels seus companys, i no cobraven, durant tot el dia, cap medicament.

Sant Cosme i sant Damià havien estat, igualment, els patrons dels barbers cirurgians. O sigui, d’aquells barbers que, sense tenir estudis, sabien adreçar ossos trencats, arrencar queixals, etcètera. Uns barbers que gaudien de la preferència de la gent, perquè, quan parlaven, ho feien de forma clara i catalana, mentre que ningú no arribava a entendre el que deien aquells que havien estudiat, atès que, per l’afany de presumir, deixaven anar «llatinades» a dojo. Aquests cirurgians eren anomenats, despectivament, «els llatins».

I permeteu-me, benvolguts lectors, que, en la diada dels Sants Metges -molt celebrada encara enguany per la classe mèdica-, expliqui el motiu pel qual s’ha representat sempre la figura del metge amb bastó i ulleres. Això ve del fet que abans els homes de certa categoria portaven, com a signe de distinció, una espassa. I com que els metges consideraven que ells no podien dur-ne, car la seva missió era guarir i no pas «matar», es decantaren pel bastó i les ulleres; ulleres, per cert, totalment rebutjades pels citats homes de certa categoria (al•legaven que feien lleig), malgrat que molts es trobaven força malament de la vista i, per tant, les necessitaven. I així, bastants d’ells, anant pel carrer, en no veure un burro a quatre passes, sovint es «fotien» unes fortes trompades. Unes trompades que, en record dels presumits cirurgians «llatins» (presumits igual que els distingits portadors de l’espassa), foren denominades popularment, durant molt de temps, «trompades llatines».

Església dels Sants Metges, a Sant Julià de Ramis

Emili Casademont i Comas