divendres, 17 de setembre de 2010

L’important Ventura Gassol

El prestigiós i recordat escriptor, crític literari i traductor barceloní Leandre Amigó, arran de la mort de Ventura Gassol, als 87 anys, esdevinguda en una clínica de la ciutat de Tarragona (aquest diumenge, dia 19 de setembre, farà tres dècades), afirmava que «amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble, després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer». I tenia tota la raó. Així, per exemple, els seus versos de Les tombes flamejants, tot un símbol de la persecució contra el català que desencadenà el general Miguel Primo de Rivera, foren recitats, al llarg d’aquell règim dictatorial, per la gent d’arreu del país. I, encara actualment, algunes persones d’edat força avançada que fineixen se’n fan posar un fragment (aquell que diu «Tan a la vora de la mar dormia», etcètera) a l’«estampa-recordatori» del seu funeral.

Bonaventura Gassol i Rovira, considerat un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat, nasqué a la població tarragonina de la Selva del Camp i, en abandonar els estudis de capellà (li faltava molt poc per acabar-los), es traslladà a Barcelona, on, el 1916, ingressà en la Comissió de Cultura de l’Ajuntament. Un any més tard, publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, preludi de la seva intensa i guardonada producció literària i poètica: La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, a més dels citats versos de Les tombes flamejants, que ara, per dissort, encara continuen conservant certa frescor: «Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d’estrella;/ sota de cada estrella, un català. // Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor. // Un dia es féu una claror d’albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella: el cant dels cants.// Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra./ Oh Pàtria de les tombes flamejants!».

Ventura Gassol fou nomenat conseller de Cultura de la Generalitat presidida per Francesc Macià (amb ell havia participat abans en els històrics fets de Prats de Molló, tot acompanyant-lo després a Amèrica del Sud, a fi de cercar-hi suport per enderrocar la dictadura d’en Primo), així com en la que, posteriorment, encapçalà Lluís Companys, dificilíssima etapa aquesta última, en què Gassol es distingí fent moltíssims favors. D’aquesta manera, en esclatar la Guerra Civil, a part de salvar el patrimoni artístic de Catalunya i d’evitar, gràcies a una acció duta a terme amb els mossos d’esquadra, que fos incendiada la Catedral barcelonina, impedí l’assassinat de nombrosos religiosos, com el cardenal Vidal i Barraquer i el bisbe de Girona Josep Cartanyà. Amenaçat de mort pels elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir a l’estranger, cames-ajudeu-me, i no tornà de l’exili fins al 28 de juny del 1977 -ja traspassat l’altre dictador, Francisco Franco-, tot residint una llarga temporada a l’Hostal del Senglar (l’Espluga de Francolí) i, durant uns mesos, a Palamós. Però, trasbalsat pels òbits de l’Abel, el seu fill gran, i de Lucia, la seva segona esposa, s’establí de forma definitiva al Mas de la Coma (la Selva del Camp).

Cap a la meitat de la dècada dels anys 1960, vaig conèixer personalment Gassol al seu «amagatall» francès, on li vaig fer una entrevista, en què parlava dels seus records de Girona, del poeta figuerenc Carles Fages de Climent (li havia prologat el poema Les bruixes de Llers), etc., entrevista en català que, després d’una dilatada espera, vaig poder publicar al diari Los Sitios, un cop desaparegut en Franco. Literàriament parlant, però, ja coneixia l’autor de Les tombes flamejants, que a tothom tractava de germà, des que jo era jovenet. En concret, d’ençà que, en els inicis dels anys 1950, vaig adquirir alguns llibres seus, venuts a preu de parracs en una parada dels populars Encants barcelonins. I, entre ells, hi havia un exemplar de Mirra, que lluïa la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, primer president de la Catalunya renascuda». Tot un tresor, sens dubte, lamentablement menyspreat.

L’última vegada que vaig veure Ventura Gassol, «en viu», fou per TV el 1977, quan el president Josep Tarradellas, des del balcó del Palau de la Generalitat, tot just retornat a la pàtria, pronuncià el seu famós «Ja sóc aquí!», car es trobava a prop seu. Un «Ja sóc aquí!», per cert, que l’hauria pogut pronunciar perfectament el mateix Gassol, atès que havia estat una de les personalitats intel•lectuals i polítiques catalanes exiliades proposades per substituir Josep Irla. Però, davant el «no» de totes elles, Tarradellas, que «sospirava» per convertir-se en el quart president de la Generalitat de l’era moderna, se’n beneficià.


Emili Casademont i Comas