La bóta de sant Ferriol

La feina de les veremes, o de la collita del raïm, sol repartir-se entre aquest mes i el que ve. Per això, hom diu que les veremes duren una mesada, que comprèn mig setembre i mig octubre. I també hom diu que convé iniciar-les en lluna creixent, ja que resulten més productives i els raïms donen més vi. Antigament -i no tan antigament-, aquesta feina havia estat sempre acompanyada de cançons. Així, per exemple, pel que respecta a les comarques gironines, els veremadors (també anomenats veremaires) entonaven una melodia dedicada a sant Ferriol, típica de Besalú. I, tradicionalment, menjaven, a més de pa i figues, carn de cabra. D’aquí ve que hi hagi un parell de refranys que en facin referència: «Pel veremar,/ la cabra s’ha de matar» i «Verema sense cabra,/ com núvia sense arracada». I és que la cabra recordava el déu Dionís, fill de Zeus i de Sèmele, que fou qui ensenyà als homes a conrear la vinya i a elaborar el vi, segons la mitologia grega, divinitat molt venerada a diversos pobles de la vella cultura mediterrània. Aquest déu Dionís, per tal d’escapar d’alguns perills, s’assenyala que prengué, en moltes ocasions, la forma d’una cabra. Ah!, i no oblidem Bacus, nom donat en llatí pels romans al déu de la vinya, representat com un home-cabra. O sigui, amb un cos meitat d’home i meitat de cabra o de boc; boc (potser, no caldria que ho digués) és la cabra mascle.

En tot moment, el vi ha estat molt relacionat pertot arreu amb sant Ferriol, fins al punt que a Figueres, per exemple, hi ha la Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol, confraria que, amb motiu del centenari del naixement de Salvador Dalí, organitzà, durant els primers dies d’octubre de l’any 2004, unes jornades de tast de vins, tot evocant el fet que el genial artista empordanès havia il•lustrat un llibre titulat Los vinos de Gala, on s’esmenten els que eren del gust de la seva esposa i musa. En aquelles jornades, per cert, la confraria investí Carles de Montoliu com a confrare d’honor, atès que, segons una llegenda, és descendent dels barons d’Albi, barons que, segons una altra llegenda, foren els que portaren a les terres catalanes, des de l’Àsia Menor, les despulles de sant Ferriol.

I aquesta relació de sant Ferriol amb el vi té un origen la mar de curiós. Explica la tradició que Ferriol era capità de lladres (per això, els lladregots escolliren aquest sant per patró), i que, malgrat l’esborronador del seu ofici, tenia un bon fons i era creient. Així, cada vegada que cometia un crim, se n’anava a confessar i pretenia, sense penedir-se’n, que el capellà l’absolgués. I com que això no era possible, aleshores matava el pobre sacerdot. Es donà el cas, però, que un dia Ferriol en trobà un que aconseguí fer-li entendre que havia de canviar la seva forma d’obrar. I ell, ja ben penedit dels seus pecats, immediatament féu via cap a una taverna, on l’esperaven els components de la seva banda per anar-ne a fer una de molt grossa, i, en dir-los que calia deixar la mala vida que duien, el titllaren de covard, el mataren i, tot seguit, enterraren el seu cos sota una bóta existent al celler de l’establiment. Al cap d’un temps, el taverner observà que no s’acabava mai el vi d’aquella bóta i arribà a descobrir, després de remenar-ho tot, que un dit de la mà del cadàver d’en Ferriol la tocava, cosa que produïa el miracle.

Això, segons els barcelonins, passà en una taverna situada al carrer de les Carretes de la Ciutat Comtal; però, segons la gent de la Garrotxa, a Besalú, on es veneraven (i avui encara es veneren) unes relíquies del sant. I així, cada 18 de setembre, diada de Sant Ferriol, molt jovent acudia a la històrica població garrotxina, atret per la devoció al sant i pel goig de divertir-se. La nota típica de la festa era un ball esbojarrat, en què intervenien tots els homes, mentre tenien forces per ballar i saltar. Per això, hom deia que «Irem a Sant Ferriol,/ i ballarem, si Déu ho vol». Per altra banda, convé remarcar que la parròquia de Falgons, al Pla de l’Estany, també havia posseït una relíquia de sant Ferriol (ignoro si actualment la continua posseint), que treien en processó quan es patia eixut. I no puc obviar el barri de Sant Ferriol, a la ciutat d’Olot, que honora el sant, ni el poble de Ceret, a la Catalunya Nord, que, en honor seu, celebra la festa major.

Sant Ferriol donà origen a la popularíssima frase «Sembla la bóta de sant Ferriol», que s’utilitza per indicar, tant en català com en castellà, que hi ha abundància d’alguna cosa o que aquesta no s’acaba mai. No fa gaire, per cert, vaig poder llegir, en un article d’opinió publicat en un diari editat en llengua castellana (article que feia referència a un possible augment dels impostos per part dels governants), aquest encertat comentari: «Parece que el contribuyente es como la bota de san Ferreol, que no dejaba nunca de manar».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 12-9-2010)