dissabte, 14 d’agost de 2010

Curts i llargs

Com s’anunciava en el darrer SOM, l’Ajuntament d’Anglès, en edició facsímil, ha reeditat l’obra d’Esteve Fontbernat titulada Estètica de la Sardana. Sempre és bo recuperar opuscles i publicacions antigues pel que tenen d’evocador i il·lustrador sobre alguna etapa del nostre passat i, més encara, per veure per on anava la intenció dels prohoms d’aquells temps. Tant l’alcalde Pere Figuereda -aquell jutge de pau que tan bé va defensar l’ús del català- com Emili Casademont Comas, veterà i prestigiós periodista que escriu l’epìleg, ens il·lustren sobre la família anglesenca Fontbernat que, a més de l’autor de l’opuscle, tingué la figura soibresortint de Josep Fontbernat Verdaguer, polític i creador de la massa coral coneguda pels Cent homes d’en Fontbernat. Sembla que es deu als consells d’aquest opuscle de l’Esteve Fontbernat, publicat a Barcelona l’any 1908, que es va posar de moda el ballar els curts de la nostra dansa nacional amb els braços abaixats, forma que, amb el temps, s’ha imposat arreu, excepcte a la zona de l’Escala i voltants on es mantenen ballant amb els braços alçats, com ha vingut recomanant sempre el bon amic Lluís Albert. No polemitzaré ara sobre aquesta qüestió. M’interessen, en tot cas, algunes pinzellades del text sobre altres aspectes. En l’eterna discussió de la permanència de la sardana s’ha comentat, sovint, si la dansa s’havia vist perjudicada en ésser elevada a la categoria de símbol i sostreta de les veleïtats dels balladors, que preferirien dansar-la com un ball qualsevol, perseguint únicament la diversió i la joia. M’he fixat que l’Esteve Fontbernat, en aquest sentit, no és gens claudicant: ”La nostra dansa -escriu l’articulista- ha de ser el mirall de la nostra raça, reposada i franca i no esbogerrada com pretenen que siga la majoria dels nostres sardanaires.” I en un altre lloc: “La sardana l’hem vista ballar per homes venerables amb rítmica cadència. Al ballar-la seriosos, semblaven devots religiosos que consagressin un culte a la mare pàtria -en Maragall diria semblantment allò de “sacerdots els diríeu d’un culte”- i ara la majoria de les vegades la veiem ballar esbogerradament, saltant encabritats, corrent d’ací i d’allà, no transpuant-hi aquell ambient de pau i germanor tan característic d’ella, sinó com el salvatge goig del guany d’una batalla en camp de guerra”. Jo crec que, avui, per sort, a les ballades, s’ha assolit un punt d’equilibri estimable. En general, no ballem ni com si estéssim en un acte litúrgic ni de forma esbojarrada. Els termes mitjos sempre són els millors. Que duri.

Joan Domènech
(SOM. Publicació de cultura

popular catalana. - Agost, 2010)