dissabte, 17 de juliol de 2010

Sóc «membre» de la família Vayreda

Maria dels Àngels Vayreda
Si Maria dels Àngels Vayreda i Trullol no hagués finat el 1977, a una edat gens avançada -66 anys-, demà, dia 18 de juliol, celebraria el seu centè aniversari, ja que nasqué al poble de Lladó (Alt Empordà), just 26 anys abans del fatídic 18 de juliol del 1936. Per a ella, aquesta Vall de Llàgrimes ho fou en grau superlatiu, atès que, després d’haver estat empresonada pels franquistes, fugí cap a l’exili i, més tard, la Parca li arrabassà una filla, quan aquesta es trobava en la flor de la joventut.

Maria dels Àngels, portadora d’uns cognoms il·lustres, ja que tant la branca dels Vayreda com la dels Trullol han donat al país grans figures de la pintura, de la literatura i de la ciència, ben aviat deixà endevinar que esdevindria una exímia dona de lletres. Finalitzada la Guerra Civil, aconseguí reunir-se amb el seu marit a Mèxic (ell, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau, s’hi havia ja exiliat), acompanyada per les dues petites filles del matrimoni. I un cop allà, publicà contes, articles i novel·letes (els primers, en català, a La Nostra Revista), i elaborà molts guions cinematogràfics, com el titulat El portero per a Mario Moreno «Cantinflas». Aquesta pel·lícula, on s’anunciava que era Una idea de María de los Ángeles Vayreda, fou oferta per TV3 un parell de vegades, en ocasió del traspàs del genial actor mexicà, formant part d’un cicle dedicat als seus millors films. De fet, Televisió de Catalunya també volgué retre un homenatge pòstum a l’únic escriptor català -que era una escriptora-, que havia col·laborat amb en «Cantinflas».

En retornar a la pàtria, Maria dels Àngels, instal·lada de nou a Figueres, continuà la seva tasca literària. I una obra teatral seva, Entre boires, guanyà el primer premi de prosa als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, de Perpinyà, ciutat on no trigaria a ser proclamada, en poesia, Mestre en Gay Saber. Cal ressaltar que Maria dels Àngels Vayreda escrigué dues grans obres poètiques: El testament d’Amèlia i La boira als ulls. La primera (amb aquesta dedicatòria: «Adela, filla estimada, recull des de l’Eternitat, l’essència pura del meu poema») fou divulgada arreu del món, quan aparegué publicada l’any 1964, per la Ràdio de les Valls d’’Andorra, en forma de tretze capítols, corresponents als seus tretze cants, emesos dins un breu espai nocturn titulat Toc d’oració, realitzat pel gironí Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió en temps de la Generalitat republicana. I, en encetar-se la dècada dels 70, Maria dels Àngels obtingué un guardó importantíssim. Però no pas com a poetessa, sinó com a novel·lista, ja que el consistori dels Jocs Florals de Barcelona li atorgà el premi Fastenrath per Encara no sé com sóc. En aquesta novel.la, prologada per Carles Fages de Climent, que ha estat força reeditada, l’autora hi desgrana magistralment la vida d’una dona del seu temps i país. Conservo, per cert, l’exemplar que tingué la gentilesa de dedicar-me, dedicatòria que feia extensiva a la meva dona: «Al crític Emili Casademont i Comas i a la seva muller, que tant estimen la nostra literatura, amb tot el meu afecte i simpatia».

Vaig tenir la joia de conèixer personalment Maria dels Àngels Vayreda, a la capital de l’Alt Empordà, el 1966. «Sobretot, aneu a Figueres i saludeu la Maria dels Àngels», em recomanava Fontbernat, quan col·laborava amb ell a la ràdio andorrana, cada cop que jo retornava a Girona. I és que els dos estaven units per una antiga i entranyable amistat. Així ho rememorava ella, en un article que li dedicà en morir i que em lliurà perquè li publiqués a les pàgines de 9País, el periòdic independent de l’Empordà, que vaig cofundar i dirigir: «Fontbernat havia passat llargues temporades amb els parents que tenia a Vilademires, ben a prop del Noguer de Segueró, on em vaig criar. I a l’avi Trullol li havia sentit tocar el piano i la tenora que havia estat d’en Pep Ventura i que aleshores era de la seva propietat». El mestre Fontbernat, cal recordar-ho, fou, a part d’un escriptor i polític destacat, un músic excepcional, deixeble predilecte d’Enric Morera. «Jo m’hi vaig sentir lligada per la poesia i per la música. Els meus cognoms li eren familiars i estava entusiasmat d’haver conegut una Vayreda a la qual li agradava escriure i que, a més, es deia Trullol».

De l’òbit de Maria dels Àngels Vayreda, a finals del mes de maig del 77, en vaig donar puntual informació a l’agència Efe, raó per la qual la luctuosa notícia fou recollida per diferents mitjans de comunicació, entre ells diversos diaris de Mèxic. Cosa, aquesta última, del tot lògica, atès que hi feia constar que l’autora d’Encara no sé com sóc havia viscut exiliada en aquell país, on escrigué guions per a algunes pel·lícules d’en «Cantinflas». Moltes foren les opinions expressades arran de l’inesperat traspàs de Maria dels Àngels, opinions que veieren la llum pública al 9País. En destacaré dues: la de la bibliotecària Maria Perxés i la de Maria Àngels Anglada. La primera ressaltava que «era sobretot al camp, en plena naturalesa, al nostre Empordà que tant estimava, on Maria dels Àngels Vayreda se sentia feliç i s’oblidava per uns moments de tot allò que l’entristia», referint-se, naturalment, a la pèrdua de la seva filla Adela, mentre que l’Anglada (la futura excelsa figura de les nostres Lletres) remarcava que el decès de la Vayreda li causava una pena enorme. «Últimament -afegia-, ens havíem tractat moltíssim, i l’estimava molt com a escriptora i com a persona humana. Havíem estat fent juntes una selecció de les elegies dedicades a l’Adela, prologada per Marià Manent».

Tinc nombrosos bons records de Maria dels Àngels. Tant ella com la seva germana Montserrat -la també insigne poetessa i escriptora- m’arribaren a considerar (i el mateix passà amb en Fontbernat) membre de la seva família, la il·lustríssima família Vayreda. I així, aquesta última (que, per cert, prologà tres llibres meus), ho feia constar en la dedicatòria que posà en un exemplar d’una obra seva. Una obra poètica que li publicà la Diputació de Girona, dins la col·lecció Josep Pla, poc abans de morir a Figueres -ara farà quatre anys-, ciutat que l’havia nomenada feia temps filla adoptiva, ja que la Montserrat, igual que l’autora d’Encara no sé com sóc, era natural de Lladó.


Montserrat Vayreda i Emili Casademont

Emili Casademont i Comas